Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Embat al racisme de pressupost públic

Migrants que han passat pels centres d’internament d’estrangers i col·lectius com CIEs No València i Tanquem els CIE n’exigeixen la clausura i demanen un canvi de paradigma en polítiques migratòries

/ Pau Fabregat

“Quan em van obrir la porta, vaig córrer fins a l’autobús que porta a plaça Espanya. No tinc res, no vull robar ni anar a la presó. Però quan aguantaré? He de menjar”. Mohamed Attouil respon desesperat al telèfon des d’un barri de la perifèria de Barcelona, on va anar a viure després de ser alliberat del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca el 18 de març.

La propagació de la COVID-19 va provocar el tancament de fronteres i va anul·lar automàticament la possibilitat de complir amb la finalitat última de la reclusió en aquests espais de privació de llibertat: la deportació. “No havia estat mai al CIE i ho vaig passar fatal, mil vegades pitjor que a la presó. La Policia Nacional ens tracta malament”, assegura aquest jove originari de Nador (Marroc), que tot i estar en llibertat encara té una ordre d’expulsió sobre les espatlles.

Actualment, els set CIE ubicats en territori espanyol romanen tancats a causa de la pandèmia, situació inèdita des que es van començar a construir fruit de l’aprovació de la primera llei d’estrangeria l’any 1985. Tanmateix, “la perspectiva que tenim no fa preveure que el govern actual els tanqui”, apunta Andrés García Berrio, advocat i codirector d’Irídia, centre per la defensa dels drets humans.


L’amenaça de la deportació

Oficialment, els CIE són establiments “no penitenciaris” sota custòdia de la Policia Nacional espanyola, dependents del Ministeri de l’Interior i destinats a “garantir l’expulsió o devolució” de migrants en situació administrativa irregular. Garcia Berrio defineix el sistema que els sustenta com una “estructura de discriminació racista fonamentada en la selectivitat policial, la manca de garanties i la utilització d’eines pròpies del sistema penal”. La llei d’estrangeria classifica els motius d’internament en tres grans grups.

De les 600.000 persones en situació irregular, es calcula que un 25% tindria una ordre d’expulsió vigent associada a la prohibició d’entrada a l’Estat per un període d’entre un i deu anys

En primer lloc, persones que són interceptades durant la seva entrada per vies no regulars a l’Estat i a les quals s’imposa una ordre de devolució, vigent durant un període de sis mesos. El segon supòsit és la imposició d’una ordre d’expulsió quan es detecta que una persona no té els papers en regla. Això succeeix a conseqüència dels controls policials per perfil ètnic –denunciats per entitats com SOS Racisme– o de situacions indirectes que activin el sistema, com un control de bitllets al transport públic o ser identificat per qualsevol altra casuística. En tercer lloc, el Codi penal habilita jutges i fiscals per substituir per una ordre d’expulsió de l’Estat qualsevol condemna superior a un any de presó contra una persona sense la nacionalitat espanyola.

En els dos primers supòsits, la Policia Nacional pot demanar al poder judicial que n’ordeni l’ingrés al CIE; en el tercer, la sala que executa la condemna pot decretar-ne directament l’internament, en tots els casos per un màxim de seixanta dies. Si la persona no és deportada en aquest lapse de temps, ha de ser posada en llibertat, malgrat que es mantindrà en una situació irregular que li impedirà accedir a un permís de treball i de residència.

De les 600.000 persones en situació irregular que s’estima que hi ha a hores d’ara a l’Estat espanyol, es calcula que un 25% tindria una ordre d’expulsió vigent, associada a la prohibició d’entrada a l’Estat per un període d’entre un i deu anys. “L’efecte d’aquestes ordres és discriminatori, d’estratificació social, de generació d’un altre estatus laboral i de control social”, considera Berrio.


Condicions de vida letals

Dos dels centres d’internament espanyols es troben en ciutats dels Països Catalans: el de la Zona Franca a Barcelona i el de Sapadors a València. Aquest darrer va començar a funcionar a finals dels anys vuitanta al complex policial ubicat a tocar del centre de la ciutat, però no va ser fins al gener de 2010 que la societat civil es va organitzar de forma unitària, mitjançant la creació de CIEs No València, per exigir-ne el tancament.

Un agent antidisturbis vigila un migrant enfilat a la tanca de Melilla el maig 2014 |Teresa Palomo

 

Adrián Vives, portaveu de la campanya, recorda dos fets claus que van impulsar-la: “Un grup de migrants dormien sota els ponts del llit del Túria quan la policia els va fer fora d’allà i van marxar a ocupar una fàbrica abandonada. Paral·lelament, la Comissió Europea va encarregar un informe sobre l’estat dels CIE a la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), que va concloure que als CIE de València i Madrid hi havia maltractaments i tortura als interns”.

Des d’aleshores, la porta blava del CIE de Sapadors és el punt de trobada de la concentració que se celebra cada últim dimarts de mes per denunciar unes instal·lacions que, segons Vives, “eren molt opaques; no se sabia res del que hi passava a l’interior”. Inspirat en el seu model organitzatiu, Tanquem els CIE va néixer a Barcelona el gener de l’any 2012, arran de la mort del jove de 21 anys Idrissa Diallo a l’interior del centre de la Zona Franca, la Nit de Reis d’aquell mateix any, en unes circumstàncies que mai s’han aconseguit esclarir.

Des de 2006 s’han produït vuit defuncions dins dels CIE, tres de les quals a Sapadors i tres més a la Zona Franca

Les alarmes ja havien saltat tres setmanes abans, quan la congolesa Samba Martine, interna al CIE d’Aluche (Madrid), va expirar per darrer cop a l’hospital on la van traslladar després de demanar assistència fins en deu ocasions als serveis mèdics del mateix centre de reclusió, encara avui externalitzats a mans d’empreses privades. Des de 2006 s’han produït vuit defuncions dins dels CIE, tres de les quals a Sapadors i tres més a la Zona Franca, però “darrere d’aquestes dues morts es feia evident una deixadesa absoluta pel que fa a l’atenció sanitària i la custòdia dels interns”, explica Mercè Duch, activista de Tanquem els CIE des dels seus inicis, un dels col·lectius impulsors de la Campanya Estatal pel Tancament dels CIE.

L’actual CIE de la Zona Franca es va inaugurar l’any 2006 malgrat la creixent oposició, oficialment per suplir les carències que tenia la part de la comissaria de la Verneda que fins aleshores s’havia destinat a aquest fi. Segons col·lectius com Papers per a Tothom, un dels que feia anys que lluitava pels drets de les recluses, tenia l’objectiu d’aïllar encara més les migrants en unes instal·lacions de difícil accés ubicades fora de la trama urbana. Pocs dies abans que la Delegació del Govern espanyol comencés a traslladar-hi migrants, 200 activistes hi van entrar per desmuntar –eines en mà– reixes, portes, càmeres i la resta d’equipaments de la infraestructura. Una seixantena van ser detingudes.


Solidaritat que salta murs i tanques

L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) xifra en 6.733 les persones que enguany –fins al 17 de maig– han entrat a l’Estat espanyol per vies irregulars, un 76% homes, un 14% dones i un 10% infants, la majoria provinent de països del Magreb i de l’Àfrica occidental. De totes elles, 5.490 han arribat en pasteres, principalment a les costes andaluses i de les illes Canàries, però també al litoral de Múrcia, al sud del País Valencià i a les Illes, on 85 migrants han tocat terra completant una ruta migratòria menys coneguda amb origen a Algèria.

Les 1.243 restants han accedit a territori espanyol després de saltar les tanques o esquivar els punts fronterers de les ciutats autònomes de Ceuta i, sobretot, Melilla. Fins a aquest enclavament va viatjar la fotoperiodista Tere Palomo l’any 2014, i va ser testimoni d’un dels salts més multitudinaris que s’ha viscut a la tanca fronterera. El camerunès Renaud Belletti es trobava entre les 450 persones que van assolir l’objectiu, en el seu cas, després de travessar Níger i Algèria fins a arribar al Marroc, on va passar tres anys i mig i va ser víctima de sis devolucions en calent a la mateixa tanca.

L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) xifra en 6.733 les persones que enguany –fins al 17 de maig– han entrat a l’Estat espanyol per vies irregulars, un 76% homes, un 14% dones i un 10% infants

“Em va interessar el perfil de Belletti perquè era un noi molt carismàtic i vaig decidir seguir la seva història”, explica Palomo. A partir d’aquí, Belletti va passar vuit mesos en règim semiobert al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI), fins que va ser traslladat en avió al CIE de Barcelona. Un cop internat, va denunciar haver rebut una oferta de la Guàrdia Civil a Melilla per esdevenir informador dels salts a la tanca a canvi de regularitzar la seva situació, motiu pel qual el seu cas va irrompre als mitjans de comunicació.

Palomo el va seguir fins a Barcelona i assegura que “vam tenir molta sort perquè Tanquem els CIE estava allà per donar-nos suport i ens vam sentir molt acompanyats”. Gràcies a una intensa campanya de denúncia del cas i a la petició d’asil, Belletti va quedar en llibertat trenta dies després. Tots dos es van instal·lar a Madrid, on quinze dies més tard van rebre la notícia de la denegació de la sol·licitud. “Vam decidir constituir-nos com a parella de fet i vam aconseguir el seu permís de residència i treball després de superar moltes traves burocràtiques”, recorda alleujada.

Es van casar el passat mes de novembre, “malgrat que tothom em deia que només em volia pels papers”, confessa Palomo. “Ho hauria fet igualment encara que no hagués estat la meva parella sentimental. Animo la gent a ajudar. Potser no podem fer-ho amb tots, però almenys amb un sí”, conclou determinada.


Migrar clandestinament per dignitat

Aziz Faye és un dels portaveus del Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, té 36 anys i va néixer al Senegal. Després de treballar de pescador a Mauritània, va iniciar el seu procés migratori cap a Europa el 29 d’agost de 2006: “Cadascú aportava els diners que tenia i entre una quarantena de persones compràvem la pastera i tot allò que necessitàvem”. Així va ser com, després de cinc dies en alta mar, va arribar a Tenerife, on el van tancar al CIE fins a ser traslladat al Senegal en un vol especial de deportació organitzat per Frontex, l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes.

“Et desperten, et fiquen en un autobús lligant-te les mans amb cordes i et porten a l’aeroport”, relata Aziz Faye

El nigerià de 23 anys Osamuyi Aikpitanyi no ho va poder explicar, ja que va morir d’asfíxia i emmordassat quan l’escortaven dos agents de la Policia Nacional espanyola en un vol comercial d’Iberia que va sortir de Barajas i va aterrar d’emergència a l’aeroport d’Alacant el 9 de juny de 2007. Els dos agents van ser condemnats a pagar una multa de 600 euros per una falta d’imprudència lleu. “Et desperten, et fiquen en un autobús lligant-te les mans amb cordes i et porten a l’aeroport. A la gent que protestava la lligaven amb ferros, fins i tot les cames i els peus a la cadira de l’avió”, rescata Faye de la seva vivència.

Després d’un segon intent amb un trajecte i desenllaç calcat, la tercera vegada que ho va provar va ser traslladat del CIE canari a Madrid, on va quedar en llibertat amb una ordre d’expulsió, amb la qual va arribar a Barcelona el 19 de juny de 2007. En la venda ambulant va trobar una sortida vital que li va comportar l’entrada al CIE de la capital catalana l’any 2011: “Volien impedir-me el progrés! No podia treballar ni tenir papers, però la venda ambulant tampoc l’accepten. Tot el que feia era il·legal”. Va ser deportat a Dakar per tercera vegada, però va arribar de nou a Barcelona l’any 2012. Tres mesos després, el van tornar a detenir mentre feia de manter i el van internar altre cop al CIE. En aquesta ocasió, va quedar en llibertat amb una ordre d’expulsió vigent.

Finalment, el 2015 va participar en la fundació del sindicat manter: “Era el moment de visibilitzar tota aquesta violència i reivindicar els nostres drets, conscienciar, buscar suport i crear solucions”, explica. “Vam constituir l’associació Top Manta i després de tres anys, amb l’arrelament social i familiar, em van fer un contracte i fa poc vaig aconseguir els papers”, expressa orgullós. Actualment coordina el taller de confecció que tenen al barri del Raval, des d’on van crear la seva pròpia marca i produeixen les peces de roba que venen allí mateix.

Amb l’arribada de la COVID-19 han fabricat més de 13.000 productes sanitaris, entre mascaretes i bates, que han repartit a hospitals i entre col·lectius vulnerables. A més a més, a través d’un banc d’aliments han distribuït menjar a 400 famílies necessitades i volen seguir endavant per demostrar que és possible vèncer el sistema de control migratori: “No pot ser que un europeu pugui anar a l’Àfrica quan vulgui i a un africà li neguin aquest dret. Tenia ràbia d’arriscar la meva vida, però per mostrar la meva oposició a aquest sistema havia de viatjar clandestinament”.


Un horitzó incert

“Els interns expliquen que fan denúncies, peticions i queixes, però això no arriba, i quan ho fan moltes vegades són ràpidament deportats. El funcionament dels CIE és arbitrari i hi ha sensació d’impunitat”, reconeix Josetxo Ordóñez, advocat de la fundació Migra Studium, que dona suport jurídic i fa visites als interns del CIE de Barcelona.

Dos agents de la Guàrdia Civil observen un grup de migrants durant un salt a la tanca de Melilla l’abril de 2014 |Teresa Palomo

 

Institucions públiques com el Parlament de Catalunya i les Corts Valencianes, així com els ajuntaments d’ambdues capitals, han demanat el seu tancament els darrers anys, però els successius governs de l’Estat han fet cas omís a les peticions. Tant el CIE de Sapadors com el de la Zona Franca han estat inactius en períodes diferents de l’últim lustre, per eliminar una plaga de xinxes i per dur a terme reformes de les instal·lacions, respectivament. Tanmateix, a hores d’ara, totes dues instal·lacions estan a l’espera dels canvis anunciats pel ministre Fernando Grande-Marlaska.

“Estem molt amoïnats perquè s’estaven fent obres al CIE de Barcelona per obrir un mòdul per a dones”, diu Mercè Duch, que detalla com fins a l’any 2011 va haver-hi algunes internes. Adrián Vives, des de València, redobla la preocupació: “No sabem si la reforma del CIE planteja reobrir el mòdul de dones”. Josetxo Ordóñez explica que hi ha un biaix de gènere en l’internament i l’expulsió: “Hi ha una certa tolerància perquè la majoria es dediquen als treballs de cures dins l’economia submergida. En canvi, hi ha més èmfasi sancionador pel que fa a la prostitució. Són un col·lectiu de més risc per problemàtiques com el tràfic de persones i l’explotació sexual i laboral”. Històricament, Madrid i València han estat els CIE on hi ha hagut internes, però ja fa un any i mig que no se’n trasllada cap a Sapadors.

“Estem molt amoïnats perquè s’estaven fent obres al CIE de Barcelona per obrir un mòdul per a dones”, diu Mercè Duch, que detalla com fins a l’any 2011 va haver-hi algunes internes

“Estem especialment contentes de la força amb què col·lectius migrants estan prenent el protagonisme. Són les seves veus les que cal escoltar. És el moment de pressionar per produir un canvi de paradigma en política migratòria”, considera Duch. En aquest sentit, el col·lectiu on milita, així com més de 1.100 organitzacions de tot l’Estat espanyol, donen suport a la campanya “Regularització ja!” i exigeixen al govern de Pedro Sánchez la regularització permanent i sense condicions de totes les persones migrants i refugiades enfront de l’emergència sanitària.

Mohamed Attouil, a l’altra banda de la línia telefònica, parla atemorit per si el tornaran a internar i el deportaran, ara que remet la pandèmia que el va alliberar del CIE. Amb catorze anys es va amagar dins un paquet de contraban de grans dimensions per travessar a l’Estat espanyol per un punt fronterer de Melilla. Posteriorment, va encabir-se als baixos d’un camió per entrar a bord d’un ferri que navegava en direcció a la península.

Un cop a Barcelona, va ingressar en un centre de menors tutelats per la Generalitat fins que va complir els divuit anys. Temps després, sense feina, ni recursos ni ajuts, es va aferrar a la petita delinqüència per sobreviure, motiu que el va portar cinc anys i mig a la presó. Ara té 25 anys: “Sense papers, ningú em vol agafar per treballar. Ja he repartit 150 currículums. Estic intentant canviar, tenir una vida estable i corrent; és important que ens ajudeu”, i de nou es talla la trucada.


Cel·les de “retenció administrativa” al nord de la capital del Rosselló

L’actual centre de retenció administrativa (CRA) de Perpinyà –equivalent a un CIE a l’Estat espanyol– es troba en uns terrenys de 13.000 metres quadrats a la zona industrial de Torremilà, al nord de la capital del Rosselló. A dues passes de l’aeroport de la Llavanera, té una capacitat de 48 places i només acull homes, ja que les dones són internades al CRA de Tolosa de Llenguadoc.

El nou CRA va ser inaugurat l’any 2007, deixant enrere un vell edifici carregat de simbolisme situat al recinte del camp de Ribesaltes, obert l’any 1939 per internar les refugiades de la Guerra Civil espanyola. Més tard, hi serien tancades persones que fugien del nazisme durant la Segona Guerra Mundial i, als anys seixanta, l’Estat francès va internar-hi els harkis, que després de la guerra d’Algèria hagueren de marxar del seu país. La instal·lació ubicada al camp de Ribesaltes s’estrenà l’any 1985, poc després de l’arribada al poder del socialista François Mitterrand i de l’aprovació de la llei de retenció administrativa.

El CRA és un dels punts finals abans de la deportació, per això el Col·lectiu de Sense Papers local ha fet diverses manifestacions a la seva porta. Tanmateix, la seva tasca arrenca molt abans, allotjant famílies nouvingudes en edificis okupats i impedint que la policia s’emporti les migrants dels hotels on resideixen a l’espera dels tràmits administratius previs a l’expulsió.