“Tresor constant, temple simple a Minerva / Massa de calma i visible reserva, / Aigua soberga, Ull que en tu has conservat / Tanta son sota un vel de solstici, / Oh, el meu silenci, en l’ànima edifici, / Cobert d’or de mil teules, teulat!”. L’escriptor Jesús Moncada explicava el 1991 en una entrevista que li va fer Raimon al circuit català de TVE que, una vegada, de jove, en una llibreria de Lleida, li va caure a les mans una traducció al català d’El cementiri marí, de Paul Valéry. Els versos existencialistes de l’insigne poeta llenguadocià, fruit de la contemplació d’una necròpolis retallada sobre un mar poderós, van ser una mena de revelació per al futur autor de Camí de Sirga. Aleshores poc devia imaginar que un dia construiria una aclamada obra literària amb unes ferramentes que semblen emmirallades d’aquells versos punyents: un poble esdevingut cementiri i una immensa massa d’aigua que li fa de sepulcre.
Perquè aquesta no fou la revelació que va il·luminar Moncada tot remenant llibres a Lleida. Va ser una mica més prosaica, però igualment decisiva. “Fins a aquell moment, jo no tenia la més petita idea que existís una ‘cultura catalana’, que era possible traduir al català un autor que jo havia llegit en francès”, explicava fa 35 anys. La Mequinensa on es va criar (a la comarca administrativament aragonesa del Baix Cinca) era un lloc on tothom ha parlat català sempre. Però, com per a la resta de gent de la seva generació –va néixer el 1941–, el català era la llengua del viure, dels jocs infantils i les trifulgues a la plaça. El castellà era la forma de relacionar-se amb l’autoritat, l’acadèmia i la cultura. De ben jove feia provatures d’escriure, en el castellà que havia estudiat fent el Batxillerat a Saragossa, “però era una sensació molt estranya, les paraules no acabaven de dir allò que jo volia dir. Jo volia parlar del riu, i en castellà no em sortia”.
Jesús Moncada va deixar una producció relativament continguda, amb tres reculls de contes –Històries de la mà esquerra, El cafè de la granota i Calaveres atònites– i tres novel·les –Camí de sirga, La galeria de les estàtues i Estremida memòria– publicades en un lapse igualment ajustat, de 18 anys, entre 1981 i 1999. La seva mort abans d’arribar a l’edat de jubilació, de la qual el mes de juny va fer dues dècades, va deixar la incògnita de si rumiava nous esforços literaris, però durant tot aquest temps fins avui no han aparegut materials inèdits o endreços desats al calaix. Ara, Club Editor, que ha engegat la reedició de la seva obra els últims anys, anuncia que un text inacabat veurà la llum aquest any.
També és una ploma de vocació tardana. Debuta amb obra publicada amb quaranta anys fets. Però alhora fa bona aquella llegenda segurament apòcrifa que s’aplica a diversos grans noms de la literatura, que en ser preguntats per “quant temps ha tardat a escriure aquest llibre” van respondre: “tota la vida”. I no només pel pòsit experiencial que reposa en tota obra creativa. A l’entrevista amb Raimon explicava que, abans de ser conscient que publicaria res, va estar-se molts anys pentinant el seu poble natal, prenent notes, fotografiant, enregistrant converses de gent gran o velles contalles, recollint estris i paperots antics: com un etnògraf que documenta un món en extinció, o tal vegada un arqueòleg que s’avança a l’hora d’estratigrafiar el rastre d’una civilització abans que quedi enterrat.
Un món amb acta de defunció
La història d’aquella Mequinensa que Moncada intuïa que calia immortalitzar no era gaire diferent que la de molts entorns rurals al llarg del segle XX: desaparició de les formes d’economia tradicionals, pèrdua d’identitat, envelliment. Però en aquest cas hi havia un valor afegit que va facilitar la seva tasca com a documentalista. Tenia una sentència de mort escrita des de feia un parell de dècades, quan s’havia aprovat el projecte de la presa de Riba-roja, que acabaria certificant la defunció del poble, parcialment submergit per les aigües del Segre i de l’Ebre en el punt on conflueixen, el 1970.
Quan l’escriptor fa les seves recol·leccions de materials ja s’ha traslladat a viure al barri de Gràcia de Barcelona, on hi havia un petit reducte d’exili mequinensà. Entrarà a treballar a l’editorial Montaner i Simon, situada en un immoble del carrer d’Aragó, avui rematat per un manyoc metàl·lic tan laberíntic com alguna de les trames narratives del seu il·lustre empleat precedent: l’escultura “Núvol i cadira” d’Antoni Tàpies, ja que, des del 1990 acull la seu de la fundació dedicada a aquest artista plàstic. Moncada no és l’únic lletraferit de la casa, perquè el seu cap de departament és ni més ni menys que Pere Calders, que l’anima a escriure. L’escriptor confessaria més endavant que el primer relat que conformaria Històries de la mà esquerra el va confegir, patint molt, durant uns quants mesos, per tenir alguna cosa per mostrar-li a Calders. Aquell primer esforç publicat, de fet, té un confés influx calderià, tintat d’humor estrany i aires de realisme màgic.
Encara que la majoria d’històries passen a la seva vila natal, l’univers mequinensà s’erigirà en protagonista absolut en el llibre següent, El cafè de la granota una evocació de la vida de poble a través d’un enfilall d’històries amb el nexe comú d’haver estat suposadament recollides parant l’orella en l’establiment que li dona títol. Moncada és aquí més entomòleg que etnògraf, com qui observa des d’un microscopi privilegiat un seguit de personatges estrambòtics passats pel sedàs de la tendresa, dissimulada sempre amb dosis de sornegueria malèvola. Hi ha una certa romantització de la vida de poble, vist com un món en extinció, un paradís perdut de la infantesa, una Arcàdia feliç on tothom es coneix i sap de quin peu calcen els altres, i els conflictes es resolen amigablement aplicant un sentit propi i no escrit enlloc de la pau social.
El 1988 entrega a l’editorial Camí de Sirga, novel·la aclamada i multipremiada, traduïda avui a setze llengües segons el Pen Català (de l’anglès a l’aragonès), un clàssic de la literatura catalana del segle XX, amb el qual Moncada entra fins i tot a les quinieles per ser guardonat amb el Nobel algun dia, que no arribaria mai. És la plasmació completa del seu treball de documentalista, un fresc que ficciona gairebé un segle de vida mequinensana, rebobinant a partir del moment en què els equips de demolició comencen a aterrar les cases del poble abans que les aigües creixin. Relat d’una coralitat extenuant (hi apareixen fins a un centenar de personatges amb nom o malnom), desplega un calidoscopi d’històries i situacions hàbilment entreteixides per revelar una ambiciosa fotografia on compareixen les relacions de poder, les famílies influents, els odis ancestrals entre nissagues i les diferències de classes socials. També, és clar, els antics oficis i costums, com ja havia fet en llibres anteriors.
Mequinensa esdevé una cosmogonia circular tancada en si mateixa, un Macondo ebrenc on tot encaixa i es retroalimenta. Moncada fa literatura de la memòria, però en cap cas com un exercici de memòria personal. El seu narrador és un ens invisible i omniscient, que és a tot arreu i es transporta per art de màgia d’època a època, escolta converses privades, recorda antigues enraonies maldients, obre cartes amb confessions ignotes, observa furtivament secrets d’alcova; com si les bigues, les parets mestres i les teulades, en ser esventrades, fessin esclatar com un castell de focs artificials tot el registre confidencial de fets que servaven.
Camí de sirga és també el llibre que consolida el prestigi de Jesús Moncada com a prosista, forjador d’un català elaborat a foc lent que de vegades li ha valgut l’etiqueta d’“autor difícil”, per la complexitat del seu vocabulari i sintaxi. La lectura atenta evidencia, però, que la seva prosa no és un mer exercici de múscul lexicogràfic, sinó un recurs narratiu que administra hàbilment els registres –del més retòric a l’estirabot de cafeteria–, que ens situa adequadament en les escenes i personatges, que ironitza i deixa anar insinuacions, quan li cal. I és, sobretot –i això té molt sentit, vist amb els ulls d’ara mateix–, el català que es parla en un món que desapareix i, per tant, també amenaçat i objecte d’un exercici de preservació que vol ser vivificadora més que museïtzant.
Territoris eutanasiats
La presa de Riba-roja que va matar el poble vell de Mequinensa es va gestar el 1957, quan la societat Enher va presentar el projecte de construcció d’una central hidroelèctrica i, just un any més tard, comença la construcció, que s’estendrà durant una dècada. S’erigeix en una època en què el règim franquista promociona sense miraments les infraestructures hídriques per enviar un missatge de recuperació econòmica i industrial, i també per envigorir la imatge d’un dictador que ja començava a limitar la seva agenda per la mala salut, i que es va fer un fart d’inaugurar-ne. Franco va passar per Mequinensa el 1966, poc abans del tancament de les comportes, on es diu que li van fer construir un mirador a mida perquè pogués contemplar la presa amb tota l’esplendor.
Encara avui, la construcció de pantans sol formar part de l’argumentari recurrent de qui s’atreveix a vindicar l’obra del Caudillo. Entre 1950 i 1980 se’n van culminar 581 a tot l’Estat espanyol. Però la gran majoria recollien projectes ja plantejats en plans hidrològics elaborats durant la monarquia d’Alfons XIII i la Segona República. En realitat, la dels embassaments hídrics és una història del segle XX. A Catalunya hi ha dinou pantans en funcionament: el més antic, el de Foix, al l’Alt Penedès i el Garraf, entra en servei el 1918; el darrer, el de Rialb, a la Noguera i l’Alt Urgell, l’inaugurà Jordi Pujol l’any 2000. Al País Valencià se’n compten quinze més. Tal com documenten Òscar Palau Just i Jesús Jordi Pinatella a La Catalunya emergida (Cossetània, 2024), els embassaments van fer desaparèixer pobles, van anegar per sempre patrimoni material (esglésies, cementeris, masies, molins, fargues, fondes, ponts, viaductes, vies de comunicació…) i immaterials (activitat agrícola i ramadera, rutes comercials, festes i tradicions…) i, sobretot i menys documentable, sentimental. Van ser un cop eutanàsic a territoris que ja patien la malaltia de l’abandó, per bastir un model extractivista al servei de les creixents necessitats de les zones urbanes de consum d’aigua i electricitat, que la crisi climàtica i creixentista d’avui ja ha deixat obsolet.
El poble vell de Mequinensa, però, no era un llogarret d’alta muntanya amenaçat pel despoblament. Als anys cinquanta, era un municipi de gairebé 4.000 habitants, el més gran de l’Estat espanyol, decapitat per una intervenció hidràulica. Era també un territori amb una activitat protoindustrial notable, vinculada a les explotacions mineres de lignit; i també un insòlit paper de nus de comerç de mercaderies a causa de la condició de navegable del riu Ebre fins a la mar. Un trànsit encarnat en els oficis dels llaguters i els sirgadors, que arrossegaven els vaixells riu amunt estirats amb cordes des de les lleres quan el corrent era viu, i que donen nom a la novel·la més coneguda de Jesús Moncada.
L’envergadura del poble era tal que els plans inicials de la companyia elèctrica no pretenien desallotjar-lo del tot, sinó només afectar les fileres de cases que eren més a tocar del riu. Però el veïnat no va acceptar un nucli urbà dividit i va desplegar un inèdit moviment contestatari en ple franquisme, i encara més en un entorn rural. Especialment recordada fou la manifestació del 1967, en què van participar exclusivament dones i infants, per por a la repressió laboral si els homes s’hi deixaven veure. Finalment, es va fer un poble nou per a tothom que volgués anar-hi, amb 448 cases que Enher va acabar costejant íntegrament. El resultat fou un una trama urbana desplaçada uns quilòmetres de l’original, amb una orientació i una planimetria sense cap record del que havia estat la Mequinensa de sempre, com si tot el poble se n’hagués anat a viure a una urbanització de cap de setmana, sense vida associativa ni batec social. De fet, dues terceres parts dels habitants no s’hi van desplaçar i van optar per altres destinacions.
Avui, el poble vell enderrocat és en bona part visitable i objecte de creixent atracció turística, talment com una ruïna romana. Només sobreviu l’antic nucli escolar, seu dels Museus de Mequinensa, on es conserva gran part de l’arxiu de Jesús Moncada. A les restes de la casa on va néixer l’escriptor que ha evitat, amb la seva narrativa memorable, que avui tot allò sigui un mer panteó arqueològic, s’hi descobreix una placa amb els versos que deia que va escriure perquè els trobés a la porta qui vingués a aterrar el casalot: “El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra / és dolorida pell d’uns altres dies / allí on no sentiràs sinó silenci / nosaltres hi escoltem les antigues paraules”.
