L’estiu de 1992, una dotzena de guàrdies civils va irrompre en el bar de l’independentista Joan Durà, de Monòver, un poble del Vinalopó Mitjà. Se’l van emportar a Madrid i van estar torturant-lo tres dies seguits, acusat de fabricar explosius per a l’organització armada Terra Lliure. Durant aquest temps, va estar incomunicat i a la seua família se li va negar qualsevol informació. Tres dies després, es van adonar que el testimoni que havia acusat Durà era fals. Més de trenta anys després, ni l’Estat ni la Guàrdia Civil ni el jutge Baltasar Garzón han reconegut les tortures, que s’emmarcaven en l’anomenada operació Garzón.
L’any 1992 va ser un aparador de grans esdeveniments que pretenien presentar l’Estat espanyol com una nació capdavantera, moderna i despresa de qualsevol vestigi de dictadura. Així, a un any de les eleccions generals, el govern de Felipe González va hostatjar l’Exposició Universal de Sevilla, el V Centenari del Descobriment d’Amèrica i els Jocs Olímpics de Barcelona. Darrere d’aquest aparador, però, el jutge Baltasar Garzón, de l’Audiència Nacional, bastia un dispositiu judicial destinat a aturar l’activitat de Terra Lliure.
L’estiu de 1992, una dotzena de guàrdies civils va irrompre en el bar del veí de Monòver (el Vinalopó Mitjà) Joan Durà. Se’l van emportar a Madrid i el van torturar durant tres dies, acusat de fabricar explosius per a l’organització armada Terra Lliure
A banda d’escorcollar les seus del setmanari El Temps a València i del Moviment de Defensa de la Terra a Barcelona, l’operació Garzón va tenir una gran repercussió en les vides de molts militants. En total s’hi van detenir una quarantena de persones, moltes de les quals no tenien cap relació amb el moviment Terra Lliure. Dels 25 joves que van ser incomunicats, 17 van denunciar que havien estat torturats. Tot i que el jutge Garzón, el PSOE i la Guàrdia Civil mai van reconéixer les tortures, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, en canvi, sí que va condemnar el fet que l’Estat es negara a investigar-les.
El gran nombre de persones detingudes i torturades que no tenien cap vinculació amb la lluita armada deixa veure que un possible objectiu era estendre una sensació de por al càstig entre els moviments socials Països Catalans, així com afeblir el moviment independentista. La resposta es va sentir molt al Principat, on va ser detinguda la majoria. Manifests i manifestacions denunciaven les tortures i demanaven justícia. Al País Valencià, en canvi, l’assumpte va passar més desapercebut i la resposta social no va ser tan contundent.
L’experiència de Durà
El represaliat de més al sud del territori va ser Joan Durà, un veí de Monòver de 35 anys, que hi tenia el bar Astèrix i no amagava la seua afinitat amb el projecte polític dels Països Catalans. Segons conta, des d’una sala de tortures, un membre de Terra Lliure, desesperat, el va assenyalar com a subministrador d’explosius de l’organització, tot i que era conscient que Durà no tenia res a veure. El veí de Monòver va tardar molt a saber de què anava tot això quan es van presentar al seu bar dotze guàrdies civils amb gossos i una ordre de registre.
El van emmanillar allà mateix i, mentre escorcollaven el bar, començaren els colps de puny. Com que no trobaren res, el van portar a la seua caseta de camp per a registrar-la. Allà es van trobar son pare regant, a qui els agents van tirar per terra a culatades quan es va adreçar a ells per a preguntar què passava amb el seu fill. Només van trobar uns aparells elèctrics que Paqui Sellés, la dona de Durà, feia servir en el seu treball com a esteticista. “Degueren pensar que eren detonadors i es van posar a cridar ‘Ho hem trobat!'”, recorda.
Finalment, se’l van emportar a la Direcció General de la Guàrdia Civil, a Madrid, on van començar els interrogatoris i les tortures. Allà va estar tres dies sense saber per què l’havien agafat. Li preguntaven per persones que no coneixia, li ensenyaven imatges de presumptes terroristes i, fins i tot, hi havia fotos d’ell que li havien fet d’amagat feia menys d’una setmana. Abans de portar-lo davant el jutge Garzón perquè declarara, li van explicar el que havia de dir: ell era el subministrador d’explosius de Terra Lliure i es feia dir Astèrix. Llavors se li va encendre una llum, per fi entenia on estava l’error. Van seguir pegant-li colps i amenaçant-lo: “Com contes alguna cosa d’açò al jutge, et tornarem a agafar i açò no és res comparat amb el que t’espera”.
Abans de portar-lo davant el jutge Garzón perquè declarara, els agents li van explicar el que havia de declarar: ell era el subministrador d’explosius de Terra Lliure i es feia dir Astèrix
La seua dona havia aconseguit un advocat que l’havia localitzat a Madrid en situació d’aïllament i incomunicació. Van demanar un acarament, una trobada entre la persona que l’havia acusat i Durà, davant del jutge. Van muntar una roda de reconeixement amb Durà, en un estat físic lamentable, i altres persones ben vestides i afaitades, de manera que Xavier Tolosana –el membre de Terra Lliure que l’havia acusat– el va poder identificar. Després, no va poder suportar la pressió davant del jutge i va admetre que s’ho havia inventat tot, que no coneixia Durà i que ho havia fet per una situació de desesperació a causa de les tortures.
Així acabaven tres dies en un infern d’humiliacions, tortures físiques i psicològiques que Durà encara descriu amb claredat. Des de la cel·la sentia els plors i els gemecs d’altres detinguts quan venien dels interrogatoris. En algun moment, van trucar per primera vegada a la seua cel·la, van obrir i van començar a pegar-li colps. “No saps que quan toquem a la porta has de posar la cara contra la paret fins que et posem la caputxa, cabró català?”, li van etzibar. Ell no ho sabia, però ja no se’n va oblidar. Li van pegar puntellons, punyades a l’estómac, colps al cap amb una guia telefònica… “Em van posar diverses vegades una pistola al cap i van disparar sense que la pistola tinguera bales”, relata. Però, segons explica, res era tan dolent com “la bossa”: “T’estrenyien la bossa al cap per a ofegar-te fins que pensaves que estaves mort, i aleshores tornaven a deixar-te respirar. Això era el pitjor de tot i ho repetien tota l’estona sense parar”. Després del primer interrogatori, recorda que estava tan destrossat que no va poder pujar al llit de la cel·la, que estava a dos pams de terra.
Li van pegar puntellons, punyades a l’estómac, colps al cap amb una guia telefònica… “Em van posar diverses vegades una pistola al cap i van disparar sense que la pistola tinguera bales”, relata
La segona vegada que el van interrogar no hi va haver tortura física, el seu estat no ho permetia, així que van passar a la psicològica: “Em van dir que la meua dona m’havia deixat, que les meues filles ja no em volien i que al poble tot el món s’alegrava que m’hagueren agafat pres”. Ell no podia contestar a cap pregunta, per més que intensificaven les tortures, així que es va guanyar entre els guàrdies civils el malnom de “el Duro”.
Durà va passar el seu 35é aniversari a una cel·la de tortura. Gràcies a l’acarament que la dona i l’advocat havien sol·licitat des de fora, va poder demostrar que ell no tenia vinculació amb tot allò. “Aleshores vaig eixir en llibertat incondicional sense càrrecs, a la mitjanit, a 400 km de ma casa, brut i destrossat físicament i psíquicament”.
Quan Durà va eixir de l’Audiència, va mirar escales avall i va descobrir que, efectivament, els torturadors l’havien estat enganyant. Allà l’esperaven la seua dona, que feia dies que anava darrere del seu rastre, una tasca gens fàcil de dur a terme quan hi ha una ordre d’incomunicació que ho impedeix.
Una família sense respostes
Paqui Sellés estava a casa amb una clienta i amb sa mare, que cuidava les seues dues filles. Quan la dotzena de guàrdies civils van tocar a la porta, la majoria vestits de paisà i amb una ordre de registre signada per Garzón, recorda: “vaig tardar molt a entendre que allò no era una broma de càmera oculta, jo els vaig deixar passar pensant que en qualsevol moment desemmascararien l’engany”.
Van regirar cada racó de la casa, amb les filles de huit mesos i tres anys jugant per allà. Després, van eixir els guàrdies i van entrar els gossos a olorar-ho tot. Només van trobar unes fotografies en què estàvem al delta de l’Ebre amb una senyera, “que ells van considerar com a un indici del que estaven buscant, però en cap moment van explicar de què anava tot allò”, incideix Sellés. L’única resposta que va rebre abans que marxaren va ser que Durà estava incomunicat, i que no sabria res d’ell.
Només van trobar unes fotografies en què estàvem al delta de l’Ebre amb una senyera, “que ells van considerar com a un indici del que estaven buscant, però en cap moment van explicar de què anava tot allò”, incideix Sellés
La Guàrdia Civil va marxar i van començar a trucar coneguts militants per esbrinar el que estava passant. Llavors, van saber d’un advocat de Madrid, José Luís Galán, que els va confirmar que hi havia hagut moltes detencions simultànies als Països Catalans i “que estaven aplicant mètodes fins aquell moment reservats als militants d’ETA”. Sellés va saber que el seu home estava allà i l’endemà va anar a Madrid.
Allà, a la porta de l’Audiència Nacional, hi havia les famílies d’altres detinguts. Paqui Sellés va comprovar que tot el món semblava que es coneixia prèviament. Venien amb advocats des de Catalunya i, en canvi, ella era l’única que no sabia res dels altres detinguts ni les seues famílies. També hi havia càmeres de TV3, però cap mitjà valencià.
Per a Sellés, aquestes situacions tenen un doble maltractament: cap a la víctima directa de les tortures i cap al seu entorn més proper. Manifesta que va ser “horrorós; tres dies sense saber què dir, què fer. Anaven eixint els detinguts i explicant les tortures a què els havien sotmés, i jo a la porta sabent només que Durà seguia dins”.
Tornar a la vida
Reprendre la normalitat després d’aquella setmana no va ser fàcil. Dies després d’arribar al poble, la necessitat de denunciar les tortures es va anar fent gran. Durà va acudir a la premsa i va explicar el que li havia passat, tot exposant-se a un perill terrorífic: que els guàrdies civils compliren l’amenaça que li havien fet i tornaren per ell o la seua família.
Dos anys després, va rebre una telefonada de Tolosana, que ja havia eixit de la presó i volia quedar amb ell per a demanar-li disculpes. Van quedar a dinar amb les seues respectives parelles, a Monòver, i el membre de Terra Lliure li va explicar que l’havia assenyalat sota tortures, que estava tan malament que hauria fet qualsevol cosa per tal de poder eixir de la sala. Tolosona explicava que hauria volgut anar a Monòver tan bon punt hagués sortit de presó, que no s’ho podia traure del cap, però que la seua advocada li va recomanar que deixara passar un temps i actuara amb discreció.
Amb els anys, Durà no ha renunciat als valors catalanistes que la Guàrdia Civil va considerar indici suficient per a detenir-lo fa trenta anys. Ans al contrari, es reafirma en la necessitat d’agafar aquell dolor i convertir-lo en força
Amb els anys, Durà no ha renunciat als valors catalanistes que la Guàrdia Civil va considerar indici suficient per a detenir-lo fa trenta anys. Ans al contrari, es reafirma en la necessitat d’agafar aquell dolor i convertir-lo en força, i ho fa des d’una senzillesa vitalista quan, per exemple, recalca: “Des d’aquell dia, per malament que em trobe o que m’isquen les coses –problemes familiars, laborals, fins i tot, si el Madrid guanya al Barça!– recorde el que vaig passar i no veig cap problema ara”.
No obstant això, entrar al bar on el van detenir, passar per davant del quarter de Monòver o ensopegar amb la presència policial en moments imprevistos de la quotidianitat, són camins llargs i durs de transitar. La família recorda especialment el dolor que va causar que al poble els donaren l’esquena. Les tortures no duren només eixe moment. Així com els seus efectes franquegen les parets de les cel·les i arriben als amics i familiars, també s’estenen en el temps i prenen forma de recordatori social del trauma. Paula Durà, la filla major, recorda diverses ocasions en què gent del poble, en ambients festius, gosava d’acostar-se a ella i preguntar-li: “Com va quedar ton pare amb això de l’ETA?”.
La memòria per a tancar ferides
Aquesta cicatriu heretada que s’allarga a través de les dècades, de les generacions, és la que ha portat Paula Durà a explicar la història de son pare. Un relat que naix de la necessitat de reivindicar la veritat, de denunciar la injustícia, d’evidenciar què fan l’Estat espanyol, la Guàrdia Civil o el PSOE quan ningú no mira.
Així, quan Paula Durà anava a batxillerat li van explicar el que havia passat quan ella era una xiqueta, cosa que la va sumir en un silenci profund: “No m’ho podia creure, per a res t’imagines que han estat tres dies torturant ton pare físicament i psicològicament. I damunt, tot pagat amb diners de tots nosaltres, perquè no hem d’oblidar que això és terrorisme d’estat”, rebla.
Poc després, una professora va dir a l’aula que a l’Estat espanyol no hi ha tortures, que s’ho havien inventat tot, i això va despertar la seua necessitat de contar-ho tot. Recorda: “Des del meu bloqueig, sense badar boca, en aquella aula, vaig comprendre que el que havia de fer era contar-ho, per més dolorós que fora”.
El curt, titulat Encara dura, es va presentar a principis de març a Monòver, en un acte multitudinari que va omplir de gom a gom la Casa de la Cultura. Veïnes del poble, amics i militants d’arreu dels Països Catalans es van aplegar per a fer honor a la veritat
Anys més endavant, Paula va arribar a explicar els fets a la il·lustradora Irene Puente, que amb un equip de treball d’animació 2D va desenvolupar un curtmetratge documental animat sobre el cas de Durà. El curt, titulat Encara dura, es va presentar a principis de març a Monòver, en un acte multitudinari que va omplir de gom a gom la Casa de la Cultura. Veïnes del poble, amics i militants d’arreu dels Països Catalans es van aplegar per a fer honor a la veritat. En l’acte, que va servir de reconciliació per a molta gent, Paula Durà va defensar que “hem de relacionar açò amb el tema dels policies infiltrats que la Directa ha descobert als PPCC en els darrers mesos, una operació orquestrada pel Ministeri d’Interior, que encara intervé en aquests assumptes i vulnerant sistemàticament els nostres drets amb diners públics. És a dir, que encara dura”.
L’acompanyament de la gent estimada ha ajudat la família a suplir la manca de reparació per part de l’Estat, a pair el fet que s’haja negat un episodi tan dur, que s’haja fet creure que és una mentida inventada o, fins i tot, que “alguna cosa deu haver fet”. Per això, en l’acte celebrat al seu poble, Durà va explicar: “Estic molt agraït de la vostra presència aquí hui, però si una cosa podeu fer per mi, és militar, no tenir por i… alerta amb la Guàrdia Civil”.
