Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La barrera de la nacionalitat deixa fora de les urnes més d'un milió de persones

Casa Nostra, Casa Vostra, amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i el Sindicat popular de venedors ambulants han posat en marxa una campanya per denunciar que més d'un milió de persones no podran votar el pròxim diumenge 14 de febrer perquè no tenen la nacionalitat espanyola i per demanar a qui tingui prevista l'abstenció que cedeixi el seu vot. La iniciativa, però, no és nova, sinó que segueix el fil de protesta i d’acció de diverses entitats i col·lectius que ho reclamen des de fa més d'una dècada

/ Arxiu

Ja que d’aquí menys de 24 hores se celebren eleccions a Catalunya, és probable que la majoria de la població hagi rebut una carta del cens electoral en la que s’informa del col·legi electoral on anar a dipositar el vot. És molt probable que rebre aquesta carta no comporti cap mena de sorpresa a la majoria i, fins i tot, és possible que no calgui ni obrir-la perquè una gran part ja sap que pot votar i on ho ha de fer.

Quan aquest fet sembla rutinari, és gairebé segur perquè qui rep la carta és una persona amb un DNI a la cartera, un document que li pertany des que té memòria i que anar renovant no li suposa més que una mica de mal de cap per demanar cita i una cua el dia indicat. Però el cert és que per a més d’un milió de persones a Catalunya, això no només no és rutinari, sinó que és impossible.

Més d’un milió de persones residents a Catalunya, que representen el 15% de la població, no tenen dret a vot. Tot i viure i treballar al país des de fa dècades, tot i pagar els mateixos impostos que la resta de la ciutadania, i en alguns casos, tot i haver nascut a Catalunya, no se’ls permet exercir aquest dret perquè no tenen la nacionalitat espanyola, condició indispensable per votar a l’Estat espanyol.

SOS Racisme de Catalunya, entitat pionera en les campanyes per denunciar el greuge de moltes persones migrades a l’hora d’anar a votar, van posar en marxa de cara les municipals del 2019 la campanya #FrauDemocràtic per denunciar-ho de nou |Arxiu

 

Les raons per les quals el milió de persones no té la nacionalitat espanyola són diverses. Hi ha qui vol conservar la seva nacionalitat d’origen –com Long Li, presentador d’“Adolescents iCat” de nacionalitat xinesa, però nascut a Catalunya–, hi ha qui està en llista d’espera per fer un examen que demostra la seva “espanyolitat”, hi ha qui no es pot permetre els 300 euros que costa la prova. També hi ha qui no té el temps suficient per comprendre i tramitar tota la burocràcia que exigeix el procés o qui encara no ha pogut demanar cita per presentar-s’hi, perquè es troba amb un sistema col·lapsat. La majoria de les afectades asseguren que aconseguir la nacionalitat suposa gairebé una dècada de tràmits. Per exemple, Carmen Juares, cofundadora de Mujeres Migrantes Diversas, fins al setembre passat no va aconseguir la nacionalitat que tramita des de 2012, però no sabia que s’havia d’inscriure al cens i en aquesta ocasió tampoc podrà votar.

Hi ha qui no te la nacionalitat espanyola perquè vol conservar la nacionalitat d’origen, està en llista d’espera per fer un examen o no es pot permetre els 300 euros que costa, o no té temps per comprendre i fer tots els tràmits

Hi ha altres casos que, tot i haver aconseguit la nacionalitat, encara no podran votar aquest diumenge. O bé perquè tenen un any d’espera per jurar la nacionalitat o bé perquè no han arribat a temps a inscriure’s en el cens electoral, tràmit que la majoria desconeixen (perquè per a les persones que tenen la nacionalitat d’ençà que neixen és automàtic) que s’ha de fer mesos abans de les eleccions i que les persones han de repetir una vegada per a cada sufragi en què volen participar.

Experiències diverses que tenen un mateix origen: una legislació poc inclusiva que requereix tràmits que es converteixen en barreres institucionals durant anys, i que impedeixen a un milió de ciutadans gaudir de la totalitat dels seus drets.

Enguany, la plataforma Casa Nostra, Casa Vostra, amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i el Sindicat popular de venedors ambulants Top Manta, pocs dies abans de les eleccions, han posat en marxa la campanya #1MiliódeVots. No només busquen donar visibilitat i denunciar la problemàtica, també demanen que qui no tinguin previst votar cedeixi el vot a alguna persona que no el té reconegut.

Acte a l’Ateneu Aurora Catà de Girona, la primavera del 2019, en el marc de la campanya Vot per a Tothom, en suport a una membre de la llista de Guanyem Salt que no podia exercir el seu dret a vot per la seva situació administrativa |Arxiu

 

La iniciativa no és nova, sinó que moltes entitats i col·lectius l’han precedit durant anys, com SOS Racisme des de fa més d’una dècada. El 2017, amb les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre a la vista, va néixer la plataforma Vot x tothom, a la qual es va adherir vora una quarantena d’organitzacions, per reclamar que el dret al vot actiu i passiu no estigués lligat a la nacionalitat i fos “inherent a la persona”. El 2019,  Safia Elaaddam, una tarragonina de 25 anys que no té dret a votar únicament per ser filla de migrants, va impulsar la campanya “Votar es un derecho”, perquè les persones abstencionistes cedissin el vot en favor de les migrants que no poden votar. La campanya continua en marxa i precisament, Elaaddam ha criticat la campanya #1MiliódeVots per no reconèixer-la i ni esmentar-la.

El 2019,  Safia Elaaddam, una tarragonina de 25 anys que no té dret a votar únicament per ser filla de migrants, va impulsar la campanya “Votar es un derecho”

Precisament, gràcies a aquestes campanyes, centenars de persones han pogut dipositar el seu vot a les urnes per primera vegada. Però les mateixes entitats asseguren que cedir el vot no és cap solució, perquè segueixen faltant un milió de vots que no compten a les urnes. L’objectiu final de campanyes i entitats és aconseguir que el vot deixi d’estar vinculat a la nacionalitat, perquè consideren molt més democràtic que estigui lligat a la residència, sempre que els ajuntaments compleixin amb l’obligació d’empadronar totes les persones residents, sigui quin sigui el seu origen.

L’article 25 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics especifica que “tots els ciutadans i ciutadanes gaudeixen, sense cap distinció de les esmentades a l’article 2 i sense restriccions indegudes, dels següents drets i oportunitats: De participar en la direcció dels assumptes públics directament o per mitjà de representants elegits lliurement, de votar i escollir en eleccions periòdiques i autèntiques realitzades per sufragi universal i igual i per votació secreta que garanteixi la lliure expressió de la voluntat dels electors”. Per tant es pot considerar, com asseguren les organitzacions, que negar el dret a vot a les persones migrades que resideixen al país és una vulneració de drets.

Suècia va ser el primer país a reconèixer, el 1975, el dret de vot actiu i passiu per a les persones “estrangeres”, com després ho van fer Dinamarca i els Països Baixos

D’altra banda, el que proposen no és quelcom inexplorat. La qüestió ja va ser propugnada pel Consell d’Europa a la dècada dels noranta. Suècia va ser el primer país a reconèixer, l’any 1975, el dret de vot actiu i passiu per a les persones “estrangeres”, com després ho van fer Dinamarca, el 1981, i els Països Baixos, el 1985. Per aconseguir-ho a l’Estat espanyol cal la modificació de l’article 13 de la Constitució espanyola. Com s’ha vist al llarg del temps, la Carta Magna de 1978 és la principal justificació de les institucions a l’hora de no avançar en certes polítiques, tot i que l’article ja va ser modificat l’any 1992, amb el Tractat de Maastricht.

El Tractat reconeix drets polítics locals als ciutadans de la UE, aportant una innovació fonamental: la distinció entre nacionalitat i ciutadania, almenys en l’àmbit local; i permet a la ciutadania de la Unió Europea votar només en les eleccions municipals on es té la residència estable, independentment de la nacionalitat. Dit en altres paraules, si un italià s’instal·lés a Barcelona a un any de les eleccions municipals, tindria dret a votar per l’opció política que considera que beneficia més la ciutat. En canvi, si és un peruà qui s’hi instal·la, haurà d’esperar com a mínim cinc anys, probablement més.

Què és el que impedeix tornar a modificar l’article per reconèixer el vot dels estrangers de països fora de la Unió Europa per totes les eleccions democràtiques?  Un dels principals arguments que utilitzen certes forces polítiques és que els migrants no coneixen ni la cultura ni la realitat de la societat a la qual emigren, i hi ha qui fins i tot parla que no hi ha el mateix sentiment de pertinença que els catalans i que, en conseqüència, el seu vot estaria en certa manera, esbiaixat. Però la realitat és que ningú té la capacitat de saber el nivell de coneixement de la societat catalana per part del conjunt de la població d’origen estranger. A més a més, hi ha un col·lectiu que no té la nacionalitat tot i haver nascut, crescut i estudiat a Catalunya, com passa amb els fills i filles de migrants o amb infants que arriben amb pocs anys de vida al país.

Una persona migrada paga els seus impostos, però no pot aportar la seva opinió sobre com i on haurien d’anar destinats aquests diners. De fet, ni tan sols pot aportar la seva opinió política quan el col·lectiu el que pertany és objecte de debats polítics i quan el discurs antimmigració i racista és promogut per l’extrema dreta. “Saben que hi ha més d’un milió de persones silenciades i per això tenen via lliure per dir el que vulguin. Ens utilitzen com a objecte polític. El racisme està a la nostra societat, a les administracions i hem d’utilitzar la nostra veu per respondre”, assenyalava Elaaddam a les xarxes. De moment, i de nou en els comicis de demà 14 de febrer de 2021, un milió de persones han quedat excloses.

Articles relacionats