El 28 de gener, el govern argentí i el Fons Monetari Internacional (FMI) van anunciar que havien arribat a un acord per refinançar els 44.000 milions de dòlars de deute del país sud-americà. Els mesos previs havien estat un continu d’especulacions sobre si s’aconseguiria l’acord abans del març, quan l’Argentina havia de pagar 2.800 milions de dòlars a l’FMI (d’un total de 19.000 milions a liquidar el 2022) o si, per contra, el govern d’Alberto Fernández prendria de nou el camí de no pagar el deute. Fem un pas enrere per entendre la rellevància d’aquest acord.
Entre 2001 i 2015, l’Argentina va convertir-se en l’espantall de l’FMI i els mercats financers. El desembre de 2001, entre repics de cassoles i crits de “que se vayan todos”, l’Argentina va protagonitzar un dels impagaments de deute més sonats de la història global recent. L’impagament va permetre un procés de renegociació amb els creditors des d’una posició de força i un ràpid procés de desendeutament. El país, sota els governs dels Kirchner, va aconseguir pagar per avançat el que devia a l’FMI, per trencar amb aquesta institució, baluard del neoliberalisme
i l’austeritat.
Tanmateix, el desembre de 2015, un canvi de govern va suposar un nou gir de 180 graus en les relacions entre l’Argentina i l’FMI. El conservador Mauricio Macri no només va complir amb el pagament a fons voltor querellats amb l’Argentina pel default de 2001, sinó que va negociar amb l’organisme internacional un nou préstec multimilionari. El juny de 2018, enmig d’una nova profunda crisi econòmica i social, es va acordar el préstec més gran de la història de l’FMI: 57.000 milions de dòlars.
Diversos analistes han indicat que el préstec va servir, entre altres motius, per cobrir la fuga de capitals del país i finançar la campanya electoral de Macri. Una recent avaluació del mateix FMI sobre aquella operació apunta irregularitats i errors a l’hora d’aprovar i gestionar el préstec.
El desembre de 2019, el peronista Alberto Fernández va assumir la presidència del país i va anunciar que una de les seves prioritats era renegociar l’acord amb l’FMI. El cert és que el cronograma de pagaments per retornar el préstec era impossible (19.100 milions de dòlars el 2022, 19.300 el 2023 i 4.900 el 2024) i fins i tot l’FMI n’era conscient. O s’arribava a un acord o l’impagament era inevitable. I un impagament d’aquest volum podia posar en perill les finances del fons.
Per als moviments socials de l’Argentina, el préstec de 2018 és del tot il·legítim i hauria d’haver sigut repudiat i impagat íntegrament. De fet, en els darrers mesos, manifestacions massives han reclamat el trencament amb l’FMI.
L’acord amb l’organisme amb seu a Washington per refinançar el deute ha estat presentat pel govern argentí com un gran triomf. No només té millors condicions pel que fa al calendari de pagaments sinó que, a priori, evita dures mesures d’austeritat.
L’acord té millors condicions en el calendari de pagaments, però també evita dures mesures d’austeritat
En un context d’elevats deutes a escala internacional, però sobretot a països del Sud global, aquest acord pot ser una escletxa d’esperança en l’horitzó per a molts països. En els mesos i anys vinents, cada vegada més països a l’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia tindran dificultats per pagar els seus deutes. En absència d’un mecanisme global i independent per resoldre les crisis de deute, o de governs disposats a patir les conseqüències de no pagar, els països del sud tenen poques opcions més que renegociar amb els seus creditors. En aquestes renegociacions, els creditors acostumen a exigir garanties que cobraran el deute que no es cancel·li. Garanties que, en general, impliquen un finançament de l’FMI amb un programa que, tradicionalment, imposa un camí d’austeritat.
El pacte entre l’Argentina i l’FMI es presenta com un trencament d’aquesta dinàmica. Encara no hem vist la lletra petita, però sí que hem pogut veure la reacció dels mercats per mitjà de dures crítiques a l’acord a mitjans financers internacionals. El Washington Post o el Financial Times han publicat editorials reclamant més mà dura amb l’Argentina.
El que està en joc és quina serà la recepta de l’FMI per sortir de la crisi econòmica i de sobreendeutament. Podria l’acord amb l’Argentina marcar un camí diferent de l’austeritat de sempre? Sota la direcció de Kristalina Georgieva, l’FMI ha adoptat un discurs molt més social. Malgrat aquest aparent canvi de tarannà, nombroses recerques acadèmiques i d’ONG evidencien que l’austeritat és encara la norma en els programes de l’FMI. En aquest context, com més resistència de moviments socials i governs hi hagi davant l’austeritat del fons, més possibilitats hi haurà de convertir el canvi de discurs en un canvi de polítiques. La batalla per l’austeritat acaba de començar.
