“Todos ustedes tienen esa cara de inocencia. Ahí reside su última victoria, haber logrado exonerarse de toda culpa. Y esa victoria llega a ser sublime en el momento en el que, volviendo su mirada hacia nosotros, nos ven interrogar-nos e interrogar a nuestros hermanos, sobre nuestra culpa”
Houria Bouteldja
A cada acte de solidaritat ens traiem els morrions, com gossos que lladren. Només s’escolta el lladruc. La ràbia acumulada es manifesta. Explota. La bona consciència blanca ens mata. En part perquè és aquella mateixa consciència la que ens va fer adherir-nos al projecte de la Modernitat. Va ser aquesta consciència la que ens va fer defensar la blanquitut. Va ser, precisament, aquesta bona consciència blanca la que ens va anul·lar. I no sabíem que érem titelles.
No ens vam unir a les files de la dreta. Ni tan sols a les de la socialdemocràcia. Això seria massa evident. Ens agradava, ens agrada (ja no val fingir), anar de radicals. Primer van tantejar el terreny amb el comunisme. Però els comunistes ens odiaven. Així que vam preferir nomenar-nos anticapitalistes. Una mica d’orgull teníem. Ens miràvem de reüll amb l’anarquisme, al cap i a la fi, ambdós vam ser renegats per la intel·lectualitat esquerrana.
Però a cada moviment d’aproximació, la incomoditat es feia patent. Abans d’arribar a l’antirracisme, vam passar pel feminisme que va tenir el valor d’il·lustrar-nos en el nostre error. Som indígenes, hereves de les colònies. No per la seva bellesa. No pel seu valor. Si no per la seva maleïda condició.
Primer van tantejar el terreny amb el comunisme. Però els comunistes ens odiaven. Així que vam preferir nomenar-nos anticapitalistes. Una mica d’orgull teníem. Ens miràvem de reüll amb l’anarquisme, al cap i a la fi, ambdós vam ser renegats per la intel·lectualitat esquerrana
El feminisme va veure el nostre error. I ens ho va voler fer pagar car. Massa car. Ara ho entenc. L’odi que ens teniu no és res personal. No podeu evitar-lo. És com el colonitzat que ha d’anar a la metròpolis a dessagnar-se. I algunes riuen perquè ens hem venut al nostre opressor. És inevitable. Les estructures de poder tenen el pes de la història. És com la pedra colpejada per un riu. Mai desapareix. Es transforma. Adopta una nova forma que li permet mantenir-se, inclús amb els cops.
El feminisme va voler fer-nos pagar amb el preu de la sang. El comunisme quasi ho va intentar. Però la seva arrogància ens va salvar. Total “és l’opi del poble”, ens diuen. Sense entendre a què es referia Marx. Però d’estupefaents en saben una estona… I pretenen fer la revolució.
I quan ja no vam poder més. Quan vam perdre tot… Algunes vam tenir la gran sort de veure-ho. No tothom. De fet una minoria molt petita. Gran part es va quedar en el camí. Mutilats. Fragmentats. Això sí, amb una bona consciència blanca com a escut. Que és poderosa, no ho nego.
Però van deixar de ser. Només són màscares sobre pells demacrades. Algunes vam decidir treure’ns la màscara. Deixar a la vista una pell horrible que ens assenyala. Fem por a les pobres criatures blanques que s’encoixien quan prenem consciència antiracista. La màscara ens feia boniques, exòtiques, però mai ens va encaixar del tot.
Ens ho poden retreure. Els nostres tanteigs amb la blanquitut. Vam ser traïdores. Tanmateix, la despossessió de la nostra humanitat és dolorosa. La traïció només va ser un intent de trobar la nostra humanitat arravatada. Som humans, ergo som bons. Aquesta era la lògica. Ni un ni l’altre. Potser tenim alguna opció de guanyar el joc amb unes regles creades per perdre? “Nuestras victorias son vuestras derrotas”, ens recorda Bouteldja. Annual, el Canal de Suez, les guerres d’independència…
Molts altres van quedar agenollats de per vida. Van demanant perdó per un crim que no els pertany. Com els palestins, que han d’al·legar no ser antisemites davant el món. És a dir, davant d’Occident. Cruel ironia. Els artífexs de l’antisemitisme i el sionisme.
Nosaltres, en tant que individus, mai serem. Perquè estem buits per dintre. Trepitjats per anys d’història. I l’antirracisme es va convertir en el refugi dels condemnats, per recuperar l’autoestima
Així i tot, seguirem cedint a la vostra bona consciència. Només a vegades. I per raons diverses. A vegades per reminiscència, altres per supervivència. No es pot sobreviure a un entorn hostil. A vegades és necessari dormir amb l’enemic. Ens agradi o no, estem blanquejades. Hem passat per tots els dispositius d’aprenentatge de la modernitat. Hem sigut socialitzades en ella. La lluita comença recuperant les nostres ancestres.
I arribem al tan aclamat antirracisme. Aquest sempre ha existit des que ha existit el racisme. Vam llegir a Fanon i ens vam entendre. Vam comprendre les ànsies d’integració. Ens vam reconèixer. I vam començar a militar per la no-integració. Menyspreem als que volen integrar-se. Ens vam convertir en els evolucionats de Fanon, el bon salvatge. Però ens dèiem antiracistes. Antirracistes radicals perquè ens creiem en la cúspide de la radicalitat. Tanmateix, continuàvem sense entendre el que és realment essencial. Que nosaltres, en tant que individus, mai serem. Perquè estem buits per dintre. Trepitjats per anys d’història. I l’antirracisme es va convertir en el refugi dels condemnats, per recuperar l’autoestima. Una dignitat individualitzada. Ascendir com a única aspiració. Queixar-se per tot i per res. Situar l’individu al centre de l’ethos polític.
Per això, més que mai, hem d’entendre les paraules dels nostres germans calós si volem transcendir com a corporeïtat:
“Somos desechables. Como individuos, solo servimos a nuestros patrones. No importa que revistamos nuestros discursos con tecnicismos de moda, incluso que hablemos del ‘colectivo’, tan solo somos un arma en manos de los intereses políticos de aquellos que no tienen la fortaleza política necesaria para asumir el problema del capitalismo racial. Nuestra fortaleza reside en el colectivo encarnado, no en el abstracto; no en la idea, sino en la voluntad de no convertirnos en una pieza más del engranaje desde el que se levantan los muros que nos asolan”
In sha Alah
