Des de 2016, la Caravana Obrim Fronteres ha recorregut territoris on es vulneren drets i es retenen persones migrants: Grècia, el sud d’Itàlia, Ceuta, Melilla i les Canàries. “La Caravana d’enguany ha estat diferent perquè hem volgut fer un paral·lelisme entre les fronteres amb què es van trobar les persones que fugien de la Guerra Civil Espanyola i les que es troben actualment les persones que arriben d’altres territoris”, explica Lídia Blanch, de la Caravana Obrim Fronteres.
Així, aquesta darrera edició ha volgut connectar amb la memòria històrica i les fronteres internes que sovint són invisibles i inexistents per a moltes, però com diu Aboubakar Aminou, participant en la Caravana vingut des d’Andalusia, “les persones migrants portem les fronteres a la pell”. S’ha recorregut els Pirineus i la frontera francoitaliana, un dels darrers obstacles –també mortífer– amb què es troben persones que migren en el seu periple cap al país de destí. La majoria provenen de la ruta dels Balcans, per on han travessat Sèrbia, Bòsnia i Croàcia, però també n’hi ha que venen de creuar el Mediterrani i tota Itàlia.
L’arribada de cada vegada més persones va portar a diversos col·lectius de la zona de la vall de Susa i del sud de l’Estat francès a crear una xarxa transfronterera de suport i acollida durant el trànsit migratori
L’arribada de cada vegada més persones, sobretot a partir de 2017, va portar a diverses persones i col·lectius de la zona de la vall de Susa i del sud de l’Estat francès a crear una xarxa transfronterera de suport i acollida durant el trànsit migratori: “hem construït xarxes des de Bòsnia a Alemanya, passant per Trieste, Milà, Torí i Briançon, amb la idea de crear ‘ports segurs’, és a dir, llocs on les persones que venen des de països tan llunyans com l’Iran, l’Afganistan o el Marroc poden aturar-se a recuperar-se de les lesions físiques i mentals que acumulen durant el viatge; un espai on senten que algú les espera i escolta”, explica Martina Cociglia des del refugi Fraternità Massi a Oulx, on hi ha espai per acollir 70 persones i compta amb una important xarxa de voluntariat. També hi troben acompanyament des del punt de vista jurídic i informació que els ajuda a continuar amb el seu viatge o a intentar establir-se.
Un dels objectius que ha acompanyat la Caravana durant els seus set anys de vida ha estat fer xarxa amb organitzacions com aquesta, de suport a les persones migrants i de denúncia de les polítiques migratòries. També connecten amb lluites locals com la que porten a terme des de fa trenta anys a la Vall de Susa contra el Tren d’Alta Velocitat, aplegada en una xarxa de moviments antiracistes, antimilitaristes i ecologistes que han compartit experiències en la darrera edició de la Caravana, acollida uns dies en aquesta vall combativa. “Fem connexions amb col·lectius que treballen en els territoris; si no, seria molt difícil trobar-te i enxarxar-te. Per a Catalunya ha estat important trobar-nos amb col·lectius de la Catalunya Nord a Perpinyà i hem començat vies de coordinació”, explica Lídia Blanch.
Així, des del seu inici, la Caravana ha anat sumant complicitats: la de Carovane Migranti des de fa ja algunes edicions, amb la ruta a Itàlia l’any 2018; i en aquesta darrera edició també Tous Migrants, una organització ciutadana de solidaritat i denuncia nascuda a l’Estat francès arran de l’arribada de persones migrants en trànsit a la frontera francoitaliana i de les expulsades dels campaments improvisats de París i Calais. Al principi, van començar amb 80 famílies que oferien casa seva i ara ja han creat grups d’expedició que van amb raquetes a buscar persones atrapades en la neu i dos refugis.
Un altre eix que defineix la Caravana Obrim Fronteres és l’acció de denúncia en el terreny. Es vol posar el focus en la militarització de les fronteres, com a la frontera sud (en la Caravana de l’any passat es denunciava com a Canàries hi ha un militar per cada 145 persones), però també en les fronteres europees internes, com ara la francoitaliana: “hi ha poblacions amb 200 militars i 12.000 veïns i veïnes; la presència policial, l’assetjament a les persones migrants i la repressió a les solidàries és constant”, denuncien des de Tous Migrants.
En aquest sentit, també són objecte de denúncia les morts i agressions en zones de frontera, com les 4.000 persones que van perdre la vida intentant arribar a les Illes Canàries l’any 2021, segons Caminando Fronteras, i les 37 persones mortes a la tanca de Melilla el juny passat, però també les vides que es perden a les fronteres interiors: al riu Bidasoa i en el trajecte d’Irun a l’Estat francès, on han mort 9 persones des de 2021, o a les muntanyes que separen el país gal d’Itàlia on a l’hivern, amb més d’un metre i mig de neu, hi ha un alt risc de perdre la vida.
La Caravana va fer una acció de denúncia al Centre de Permanència de Repatriats de Torí, un centre de detenció de migrants a l’espera de ser deportades on hi ha hagut diverses morts per desatenció mèdica
L’acció de denúncia s’adreça també especialment als centres i dispositius de detenció i retenció de persones migrades. És per això que habitualment es fan concentracions i manifestacions davant de centres d’internament d’estrangers, com en aquesta darrera edició al Centre de Permanència de Repatriats de Torí, un centre de detenció de persones migrants a l’espera de ser deportades on han mort diverses persones en situació de desatenció mèdica, el darrer Moussa Balde.
A més de fer xarxa i denunciar les vulneracions de drets a les fronteres, les cures són un altre element important que ha estat present en totes les edicions de la Caravana; s’entenen com el centre de la vida i també com a element polític. En aquest darrer trajecte es va visitar la maternitat d’Elna (Rosselló), on de 1939 a 1944 Elisabeth Eidenbenz i un grup de dones van fer de les cures una acció política i de denúncia de la situació de les persones refugiades. Allà van acollir a dones embarassades i infants que estaven en els camps propers, com el d’Argelers de la Marenada i Ribesaltes, visitats durant el recorregut de la Caravana. Alhora, al llarg de tots aquests anys s’ha visibilitzat la feina de suport i cura que fan molts col·lectius i iniciatives socials de solidaritat: “això no és beneficència, sinó acció política; és una qüestió de drets i justícia”, diu Gianna de Masi, membre de Carovane Migranti i del moviment No TAV.
La resignificació de les cures, la denúncia de les violències que pateixen les dones migrants en trànsit i la visibilització de les seves resistències, fan del feminisme, així com de la decolonialitat, eixos transversals a l’acció de la Caravana. El trajecte va finalitzar enguany a Barcelona amb un sopar de Sindillar i una ruta per la petjada de la Catalunya esclavista. La propera acció de la Caravana serà a Brussel·les el 30 de setembre i l’1 d’octubre per denunciar la responsabilitat dels governs europeus en les morts de les persones migrants i reivindicar drets, en una acció compartida amb col·lectius de tot Europa.
