Casa Àfrica és el nom que s’ha donat a l’immoble que, del 2007 al 2018, ha acollit el Centre Social Okupat Autogestionat La Teixidora. L’edifici és una casa de principis de segle de façana modernista que va funcionar com a nucli de les activitats culturals del Centre Republicà Federalista fins al 1939. Després, va passar a mans de la Falange i d’una família del Poblenou. Avui és propietat de la societat Poblenou Federals 1922 S.L., filial de la immobiliària One Peking Road S.L. Malgrat els esforços de mediació de l’Ajuntament de Barcelona, la firma no s’ha avingut fins al moment a negociar amb les actuals ocupants.
A més de l’esmorzar i el dinar solidaris, la plataforma de suport a Casa Àfrica ha cridat a una manifestació divendres 11 en defensa dels drets de les persones migrants, convocatòria que a hores d’ara compta amb les adhesions d’uns 150 col·lectius, entre els quals hi ha el Sindicat de Manters o Tanquem els CIE.
Sortida habitacional per a sol·licitants d’asil
Els responsables de La Teixidora volien donar per tancades les seves activitats a la finca del carrer de Marià Aguiló el passat mes d’octubre, quan els va contactar el col·lectiu d’activistes Emergència Frontera Sud (EFS). “Aquest estiu van arribar moltes persones amb els autobusos de la Creu Roja fins a Barcelona i ens trobàvem desbordats. Trobar aquesta casa significava que vint persones no havien de dormir al carrer”, explica un dels membres del grup.
Emergència Frontera Sud és una xarxa estatal ciutadana d’activistes que fa tasques de suport i acompanyament a les persones migrants. Això vol dir que són al costat de les nouvingudes fins que aconsegueixen tenir una situació estable al lloc d’acollida
EFS és una xarxa estatal ciutadana d’activistes que fa tasques de suport i acompanyament a les persones migrants. Això vol dir que són al costat de les nouvingudes fins que aconsegueixen tenir una situació estable al lloc d’acollida. A Barcelona, els recullen a l’estació del Nord quan arriben en els autobusos de la Creu Roja, els acullen a casa seva, els donen informació sobre els recursos que hi ha per menjar, dormir, dutxar-se, els acompanyen a fer els tràmits per gestionar la sol·licitud d’asil i miren de donar-los assistència jurídica.
Segons les dades proporcionades per l’Ajuntament de Barcelona i la Creu Roja, el 2018 van arribar a Barcelona 4.758 persones des de la frontera sud de l’Estat espanyol. A l’estiu, l’Ajuntament va habilitar 500 places noves en un dispositiu d’emergència per donar assistència bàsica a més persones. “Aquest dispositiu es va posar en marxa a l’agost”, puntualitza un membre d’EFS, “però ja al juliol van arribar moltes persones que no van poder ser ateses”.
La majoria dels ocupants de Casa Àfrica són sol·licitants d’asil, o bé ja tenen endegats els tràmits per demanar-lo. Estan apuntats a la llista d’espera per entrar a l’alberg i participen en formacions que ofereix Barcelona Activa. L’Ajuntament assegura que fa seguiment dels seus casos des del districte de Sant Martí. Ara mateix, agraeixen a EFS que els hagi aconseguit un lloc on residir i els acompanyi amb informació i assistència jurídica. El grup compta amb advocats voluntaris que els ajuden a preparar les entrevistes per demanar asil.
Els límits de l’acollida municipal
El col·lectiu assegura que hi ha tres mesos de llista d’espera per accedir a un alberg municipal. Així que les persones que arriben a la ciutat, es queden al carrer. “Baixen de l’autobús i la Creu Roja els dóna un mapa per arribar al SAIER. I prou. No coneixen l’idioma. No coneixen la ciutat. No saben què és el SAIER”, rebla l’activista Nebon Babou Bassono.
El col·lectiu Emergència Frontera Sud assegura que hi ha tres mesos de llista d’espera per accedir a un alberg municipal, així que les persones que arriben a la ciutat, es queden al carrer
Nebon Babou Bassono és el president de l’Associació Burkinabé de Barcelona. Des de l’estiu, fa de portaveu del col·lectiu Emergència Frontera Sud (EFS). Hem de començar l’entrevista, però abans ha de parlar amb un jove africà acabat d’arribar que està desorientat i enfadat. Ens explica la situació: “El primer que hem de fer és tranquil·litzar aquests joves. Vénen d’una ruta molt dura i es troben sense res, ni tan sols informació o indicacions”.
Aquest és el cas de Seydou O., jove de 27 anys que ve de Costa d’Ivori, després de passar pel Marroc i Andalusia. Explica que va arribar a l’estació del Nord a l’estiu i el va rebre personal de la Creu Roja. El van traslladar fins a les dependències del carrer de Sancho de Ávila i allà li van dir que no s’hi podia quedar, de manera que havia de cercar una solució. Seydou O. afegeix que el van retornar a l’estació d’autobusos amb 80 euros i un mapa per anar fins al SAIER. Allà, sense saber ben bé què havia de fer, va trobar la primera persona d’EFS.
EFS s’organitza des de l’estiu per donar un sostre a les persones que acaben d’arribar a la ciutat i que no tenen familiars que els puguin acollir. Davant de la saturació dels equipaments municipals, aposten per l’autogestió i la voluntat ciutadana. “Ho fem com podem, a casa nostra, a casa d’algun company… l’administració no contempla els terminis d’espera dels albergs i això vol dir que no tenen cap altra sortida que el carrer, si ningú no els ajuda”, explica un membre del col·lectiu.
Babou Bassono i els seus companys expliquen que queden desatesos a l’hora de demanar asil, cercar allotjament o accedir a l’atenció sanitària. A més de la manca real de recursos, indiquen que tampoc tenen accés a la informació sobre els passos que han de seguir per establir-se a la ciutat
Babou Bassono i els seus companys d’Emergència Frontera Sud expliquen que els migrants els comenten que queden desatesos a l’hora de saber com demanar asil, cercar allotjament o accedir a l’atenció sanitària. Al SAIER, diuen, no hi ha equips de traducció, sinó personal que pot parlar anglès, francès o, en alguns casos, àrab. Quan no és així, des de l’equipament es contacta, per via telefònica, i després d’una espera que pot ser ser d’una o dues hores, amb un traductor que ajuda a fer arribar la informació. Hi ha migrants que vénen de països de l’Àfrica on es parlen altres llengües i, de vegades, no coneixen ni el francès, ni l’anglès. En aquests casos, encara és més difícil trobar un traductor.
L’assistència jurídica que proporciona el SAIER, afirma Emergència Frontera Sud, consisteix en una cita grupal amb un advocat. La concessió de la cita pot trigar un mes. A més, tot i que el servei també preveu un assessorament individualitzat, de les vint persones que acompanya el col·lectiu i que ja tenen cita per demanar asil, només dues se n’han pogut beneficiar, a causa dels terminis d’espera.
Malgrat tot, l’Ajuntament de Barcelona exposa que “des del juny, han passat per servei de primera accolida 3.359 persones i totes han tingut accés a traductor i a orientació jurídica bàsica”. El consistori afegeix que el SAIER, en concret, disposa de servei de traducció en vuit o deu idiomes diferents, i ofereix orientació jurídica gratuïta. “El que no podem oferir és allotjament perquè no és, ni competència municipal, ni tenim recursos per fer-ho”, conclouen fonts de l’Ajuntament. A l’estiu, ja va fer una crida a l’Estat espanyol perquè assumís les competències que li pertoquen en matèria d’asil, ja que, en aquests moments, la tasca d’acollida s’ha de tirar endavant amb els fons municipals.
Suport veïnal al Poblenou
Al barri del Poblenou, el grup de migrants ha rebut l’escalf del veïnat. L’Associació de Veïns del Poblenou i altres entitats com La Flor de Maig han comptat amb els joves africans en les seves activitats i els han facilitat roba i menjar. Montse Milà, de l’Associació de Veïns, ha seguit el cas juntament amb Emergència Frontera Sud i l’Ajuntament de Barcelona. És una de les responsables de l’informe de vulnerabilitat pel qual s’ha aturat, de moment, el desallotjament de l’immoble ocupat. “Sabem que aquesta és una victòria parcial”, matisa, “perquè l’edifici de Marià Aguiló és al centre del barri i és un caramel per a l’aixecament de pisos privats, però lluitarem fins on puguem per defensar que els nois es quedin al barri”.
