Per avançar cap a un sistema energètic basat en fonts renovables i deixar enrere la dependència dels combustibles fòssils, caldrà fabricar milions d’aerogeneradors, desplegar plaques solars arreu i transformar profundament el nostre sistema elèctric. Així mateix, perquè la mobilitat sigui del tot elèctrica, també caldrà impulsar la producció massiva de vehicles elèctrics i de les bateries que els alimenten. I en aquest nou escenari sorgeix un nou repte: el desenvolupament miner.
Encara que la transició energètica sovint es presenta com una solució neta sense contradiccions, sense una estratègia clara de reaprofitar materials i de minimitzar els impactes associats a l’extractivisme, correm el risc de reproduir el model extractivista que externalitza els impactes ambientals i socials associats a l’obtenció dels recursos.
La fabricació d’imants per a molins de vent, cèl·lules fotovoltaiques, dispositius electrònics i bateries elèctriques depèn de l’extracció de materials crítics i terres rares. Aquesta activitat, concentrada en pocs països –amb la Xina al capdavant– arrossega greus problemes d’impacte ecològic i justícia ambiental. Davant d’aquest model, la comunitat científica planteja el reciclatge d’aquests materials; és a dir, recuperar metalls de dispositius al final de la seva vida útil per reduir la pressió sobre la Terra i avançar cap a una vertadera sobirania energètica.
El camí, però, no és senzill. El reciclatge de materials crítics s’enfronta a un laberint de barreres. Els processos són tècnicament complexos, en alguns casos requereixen nivells de puresa extrema –no sempre assolibles– i, sovint, els costos econòmics superen els beneficis, fet que provoca que projectes pilot prometedors acabin guardats en un calaix.
La Unió Europea s’ha marcat un objectiu ambiciós: que el 2050 almenys un 25 % dels materials crítics procedeixin del reciclatge i no de mines. Tenint en compte que hi ha una veritable lluita per controlar els materials crítics, serem capaços de tancar el cercle a temps perquè la nostra energia sigui neta i sobirana també en els materials que utilitza, i no dependre així de l’extractivisme?
