El 18 d’abril, el president de Turquia, Recep Tayyip Erdoğan, va convocar eleccions presidencials i parlamentàries anticipades per a aquest diumenge 24 de juny, al·legant que la situació econòmica i la guerra a la veïna Síria exigeixen un executiu fort. Els comicis se celebraran sota l’estat d’emergència declarat després de l’intent de cop d’estat del juliol del 2016, prolongat diverses vegades, i de l’escrutini internacional, que observa amb recel l’autoritarisme creixent d’Ankara i amb preocupació la seva situació financera –la lira ha caigut més d’un 15% enguany respecte al dòlar i el govern ha elevat la taxa d’interès al 17,75% per detenir la inflació. També les seves ambicions de construir una esfera d’influència regional fins i tot al preu d’alienar els seus socis occidentals, una aspiració de la que els mitjans de comunicació a la Unió Europea i els EUA informen més discretament ateses les seves implicacions geoestratègiques (Turquia té el segon major exèrcit de l’OTAN).
Amb la convocatòria anticipada d’eleccions Erdoğan esperava agafar a contrapeu a l’oposició, però el passat 9 de juny quatre partits van decidir fer pinya al voltant de Muharrem Ince, el candidat del Partit Republicà del Poble (CHP)
Amb la convocatòria anticipada d’eleccions Erdoğan esperava agafar a contrapeu a l’oposició, però el passat 9 de juny quatre partits van decidir fer pinya al voltant de Muharrem Ince, el candidat del Partit Republicà del Poble (CHP), creat pel fundador de la República de Turquia, Mustafà Kemal. El diumenge es comprovarà si l’Aliança de la nació –el nom escollit per a la plataforma electoral opositora– funciona a unes eleccions que han estat convocades com un plebiscit per un polític que ha demostrat ja en diverses ocasions la seva capacitat de supervivència amb un tacticisme que pot semblar poc sofisticat, però que resulta efectiu. Segons l’ex-director del diari Cumhuriyet Can Dündar, qui actualment viu a Alemanya, Erdoğan sembla un “polític esgotat” al qual “se li han esgotat les promeses després de 16 anys al poder”.
Com en anteriors eleccions, un paper clau el pot jugar la diàspora turca, procedent sobretot de les regions d’Anatolia interior, menys afavorides econòmicament i més inclinades al Partit de la Justícia i el Desenvolupament, l’AKP d’Erdoğan. Per aquest motiu el govern turc està tan interessat en el vot exterior: dels 55 milions de turcs amb dret a vot, al voltant de tres milions viuen a l’estranger, gairebé la meitat (1,4 milions) a Alemanya, i uns 100.000 a Àustria. El gruix treballa al sector serveis en oficis poc remunerats com ara tendes de queviures, telefonia mòbil i restaurants, o com a taxistes, jardiners o perruquers. La intenció de l’AKP de fer campanya a aquests països s’ha trobat amb l’oposició de les autoritats locals, molt probablement un càlcul del propi Erdoğan, que ha replicat amb un reguitzell d’acusacions contra Berlín i Viena.
Viena ‘ante portas’
Un dels principals focus de la polèmica a Àustria ha estat Atib (Associació islàmica turca a Àustria, per les seves sigles en turc). Fundada als anys noranta, Atib compta amb 100.000 afiliats i es considera propera a Diyanet, el directorat d’afers religiosos, que depèn directament del govern. El diari Der Standard va descriure a l’abril aquesta organizació com al “braç d’Erdoğan a Àustria” després que el setmanari Der Falter publiqués unes fotografies del març on es veia a nens petits vestits amb uniforme militar que recreaven la batalla de Gal·lípoli de la Primera Guerra Mundial en un escenari replet de banderes turques. La comunitat islàmica d’Àustria (IGGÖ) va demanar a Atib que condemnés l’acte per perjudicar la imatge dels musulmans al país, però l’associació turca es va limitar a declarar que el va interrompre. Der Falter també va parlar de fotografies a mesquites i associacions culturals turques a Salzburg i Viena on sortien menors fent la salutació dels llops grisos, la coneguda organització d’extrema dreta turca.
El 8 de juny el canceller austríac, Sebastian Kurz, va anunciar el tancament de set mesquites finançades per Turquia i l’expulsió d’una seixantena d’imams. (No obstant, el diari sensacionalista Österreich publicava el dilluns que dues de les mesquites, totes dues a Viena, seguien funcionant malgrat la decisió del govern). “Les societats paral·leles, l’islam polític i la radicalització no tenen lloc al nostre país”, va sentenciar Kurz. La decisió és resultat “d’una onada de populisme, islamofòbia, racisme i discriminació”, va contestar el president turc, que en els dies posteriors va elevar el to, assegurant que Kurz “carrega amb la responsabilitat” d’atiar la violència entre musulmans i cristians –”una guerra entre croats i la mitja lluna”, va dir– a Europa. Erdoğan va prometre “no abandonar als nostres 250.000 germans ser oprimits” a Àustria i fer “el que sigui necessari”. Aquesta mena de comentaris fatxendes no només alimenten la campanya d’Erdoğan, sinó també la de la ultradreta austriaca. El portaveu del Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ) al parlament, Johann Gudenus, va dir que la bona acollida del discurs del president turc entre els seus partidaris al país era “un escàndol” que “mostrava un cop més la seva falta d’integració”. El benefici, un cop més, és mutu.
