Nanni Balestrini (Milà, 1935) va ser cofundador del grup Potere Operaio i és un novel·lista renovador. L’any 1978, arran del segrest i l’assassinat d’Aldo Moro –diputat de la Democràcia Cristiana–, Balestrini, juntament amb diverses figures polítiques considerades subversives per l’Estat italià, va ser jutjat i declarat innocent des de l’exili, primer a l’Estat francès, més tard a Alemanya. A l’Estat espanyol, és conegut per La horda de oro, un immens recull documental de la trajectòria del moviment que, a l’esquerra del Partit Comunista Italià, va continuar lluitant per la gran revolta. Aquest també és el títol d’una trilogia de novel·les coeditada per Virus i Traficantes de Sueños: Lo queremos todo, Los invisibles i El editor, que es completarà aquesta tardor. Vam parlar amb ell aprofitant el seu pas per la Fira de Llibres Literal.
Parlem de Primo Moroni, coautor de La horda de oro. No ha estat una persona gaire coneguda a l’Estat espanyol, què ens pot explicar d’ell? Quin record en conserva?
Primo Moroni va ser una figura fonamental i central a la Itàlia dels anys 70. Ell era llibreter, s’hi va dedicar tota la vida. Des dels anys 60, portava una petita llibreria al centre de Milà, on hi havia tots els textos polítics de l’esquerra radical. Després del 68, a mesura que les editorials van començar a publicar multitud de llibres d’assaig sobre la situació política, el seu públic i la seva importància van créixer. Durant aquells anys, es va desenvolupar un procés d’autoproducció per part del moviment. Ell va tenir un rol extraordinari com a recol·lector de tot el que es feia a Itàlia –fins i tot a Sicília. Es va trobar amb molt del material elaborat pel moviment de l’autonomia –especialment durant els anys 1976 i 1977: pamflets, llibrets, petites revistes…–, un volum immens de material on es teoritzava, es debatia i s’explicaven coses del moviment… Ell va rebre tot aquest material i, el que és més important, el va arxivar. Era un punt de referència; tothom es dirigia a ell per demanar-li sobre qualsevol publicació; coneixia tots els petits grups que escrivien, tot el que passava… Els coneixia a tots. Per això existeix aquest arxiu a Milà, un lloc extraordinari, que encara perviu i on es continua la seva tasca. La horda de oro va ser conseqüència de tot això, una expressió de la memòria. Gràcies a la seva tasca, ha estat possible documentar les dades més importants d’aquell període.
Quins elements del moviment autònom d’aquells anys es conserven a l’esquerra italiana d’avui?
Ha quedat el pensament i la teoria, que prové del que es va generar, als anys 60, al voltant dels Quaderni Rossi i l’enquesta obrera i de diversos pensadors teòrics del marxisme… Idees que es converteixen en la pràctica política del moviment de la dècada següent. Tot i que el moviment va ser destruït, les idees han quedat i una part continuen vives i es transformen. Per exemple, Toni Negri. Ell va començar com a filòsof durant la dècada dels seixanta, va acompanyar el moviment polític durant els setanta i, encara avui, continua reflexionant sobre com es poden aplicar aquestes reflexions a la situació actual.
Com valora l’evolució política de figures destacades de l’autonomia operària? Precisament Negri va donar suport a la Constitució Europea i la va teoritzar com a possibilitat de contrapoder europeu enfront de la política nord-americana. Hi ha teòrics marxistes que consideren que el pensament postmodern a Itàlia té a veure amb la mala digestió de la derrota, amb la renúncia a la conquesta del poder…
Aquesta és la utopia, el punt d’arribada d’un pensament que no només és utòpic, sinó que també ens diu: “Ara, la situació és aquesta i es pot fer això o allò altre”
Però, quan ha estat possible la conquesta del poder? Certament, la presa del poder era quelcom que s’esperava poder dur a terme, però calia una situació i uns mitjans que permetessin assolir aquesta fita, no és el producte d’una teorització. Una teoria és una descripció de la realitat i aquesta canvia contínuament; va canviar als anys 60 i també als 70. Avui, és completament diferent de la dels anys de l’autonomia, no hi ha res en comú amb el que va ser l’autonomia a la pràctica. Sí que han quedat les idees, que encara són aplicables per descriure el que passa ara i per pensar què es pot fer. És el canvi que pretén el comunisme, si volem entendre el comunisme com una cosa que ens alliberi del capitalisme i desfermi les possibilitats dels individus, que permeti el ple desenvolupament de les possibilitats de cada persona. Aquesta és la utopia, el punt d’arribada d’un pensament que no només és utòpic, sinó que també ens diu: “Ara, la situació és aquesta i es pot fer això o allò altre”. Aquest és el propòsit, precisament, dels teòrics de la política, cosa que jo no sóc, en cap cas. M’interessa el que fan, però jo tinc un altre.
L’apropiació de l’imaginari de l’autonomia obrera en el nostre context polític és molt peculiar. És freqüent l’associació amb la tradició llibertària i l’antiautoritarisme i fins i tot trobem candidatures electorals com la CUP que fan servir lemes clàssics de l’autonomia com Ho volem tot… Què li suggereix?
El que va passar als anys setanta, aquella autonomia, ha esdevingut un mite, un record molt vívid i poderós. Personalment, estic molt orgullós d’haver-ho viscut i d’haver escrit algun llibre sobre això. Però, fa més de 50 anys que va desaparèixer. És roba vella, inútil, s’ha de descartar i llençar. La podem explicar com un conte, com una bella història, però hi ha altres històries que també són interessants.
Per exemple?
“Les premisses d’una democràcia autèntica ens les va donar la Comuna de París: delegació acotada, revocable i amb el salari d’un obrer”
Una història bella és, per exemple, l’experiència de la Comuna de París, si em permets l’incís. Si abans parlàvem de la possibilitat de democràcia avui, la Comuna va ser una cosa petita, però extraordinària i relacionada amb l’autonomia. Actualment, la possibilitat de democràcia, l’única possibilitat d’una democràcia autèntica –no la versió actualitzada del sistema democràtic d’avui dia– es basa en les tres regles de la Comuna de París per l’exercici de la democràcia mitjançant l’elecció de delegats o representants. La Comuna va establir tres condicions. Primera, el delegat –el que avui podríem dir parlamentaris, diputats–, que ha de ser escollit per fer una tasca específica: “Has de fer de delegat amb aquest programa polític, per fer aquestes coses concretes”. En segon lloc, els delegats sempre han de ser revocables per les persones que els han escollit si no ho fan bé. I en tercer lloc, aquests delegats havien de tenir el sou d’un treballador. Són tres regles magnífiques que permeten obrir el debat de la democràcia –per pensar una autèntica democràcia– i que mai no hem aplicat, ni tan sols a Rússia quan es va fer la revolució.
S’ha transmès una mitologia de l’autonomia que la deslliga radicalment de la tradició marxista. Tot i que el seu caràcter era rabiosament comunista, heterodox, crític… s’ignora.
Ja no existeixen els obrers ni tampoc l’autonomia. Ara, tenim les màquines i els precaris. No podem parlar de cap autonomia actualment: és un mite. I en la vida, els mites són bonics i poderosos, donen fe i esperança sobre el present i el futur. El comunisme també és un mite meravellós, ja voldríem que es fes realitat demà mateix. Però no ens poden impedir aprendre i fer coses noves, experimentar avui dia, no començar a dir si és millor un o un altre. Podem reconèixer la bellesa del que es va fer, però nosaltres també podem fer altres coses… i hem de fer-les millor!
La violència de l’aparell de l’Estat durant els anys de plom va tenir un cost humà –físic, psicològic i emocional– immens, va suposar persecució, exili… Aquest dolor es va pair col·lectivament?
Queden les idees i la memòria històrica, però l’Estat va vèncer completament, va arrasar amb tot i va destruir dues generacions
El moviment va ser destruït per una repressió ferotge. Una violència que va produir una barbaritat de morts, més de 40.000 persones a la presó, suïcidis… Part dels que van sobreviure es van convertir en heroïnòmans durant els anys 80… i tot va acabar en el no-res. Queden les idees i la memòria històrica, però l’Estat va vèncer completament, va arrasar amb tot i va destruir dues generacions. Itàlia va perdre les ments més lúcides, les millors, i ha assentat les bases d’un país cada vegada més depressiu. Craxi, Berlusconi… sempre vells, sempre cap a pitjor. La repressió va destruir l’excepcional generació dels 70.
Precisament, els darrers anys, a Itàlia, s’han produït sèries i pel·lícules que semblen plantejar un reajustament de comptes amb la història més recent del país. Estic parlant de Romanzo Criminale, 1992 –que aborda el fenomen Berlusconi–, Il Divo –sobre Giulio Andreotti– o Gomorra . El relat que plantegen és ajustat? És realista?
Sí, sí. Són coses correctes, veritables, eficaces… però el resultat final és desolador perquè, veritablement, a Itàlia, hi ha hagut una fallida moral, política i intel·lectual molt greu. Cal dir que només Renzi té alguna cosa a fer políticament; és l’única persona que introdueix alguna reflexió. Més enllà d’ell, no hi ha res, hi ha una pobresa política veritablement impressionant. També com a qualitat moral i intel·lectual, és un país que necessitarà molt de temps per aixecar-se. Els vint anys de berlusconisme pesen molt.
La degeneració política i moral, el nihilisme que fa aparèixer el berlusconisme, té relació amb aquestes dues generacions perdudes i el silenci…
Si el que ha de fer un jove a la feina és lluitar contra tots els altres, no hi haurà capacitat col·lectiva per fer-se escoltar, per defugir el consumisme
Absolutament. És estricta conseqüència de la derrota del moviment. Una conseqüència que es gesta a partir de la gran difusió del pensament neoliberal; del treball autònom competitiu, sempre subordinat a una finalitat purament econòmica; de tota la cultura de l’emprenedoria… Si el que ha de fer un jove a la feina és lluitar contra tots els altres, no hi haurà capacitat col·lectiva per fer-se escoltar, per defugir el consumisme. Aquestes fites de llibertat s’han perdut o no tenen capacitat per transformar la política. La classe política, personatges com Berlusconi, han creat un país sense moral, sense política educativa, cultural… Només podem esperar una nova generació que, procedent de la diversitat, prengui el relleu.
Un parell de preguntes més…
M’esteu fent dir coses terribles! [riures]
S’ha demostrat l’existència, durant la dècada dels 70, de la Xarxa Glàdio, un entramat paramilitar de l’OTAN, secret i il·legal, per a la repressió política. Troba versemblant la possibilitat que Glàdio o estructures semblants continuïn operant avui dia?
A Itàlia?
A Europa.
Sí, és clar. Els americans sempre han tingut inclinació a combatre qualsevol amenaça, per mínima que fos, a la seva esfera d’influència, això és obvi. La CIA es dedica a això, és la seva feina. A Itàlia, vam ser un perill, però Glàdio no es va bastir per combatre el moviment de l’autonomia operària. Originalment, es va crear contra el Partit Comunista; a inicis dels anys 60, quan semblava que podia ser fort, el poder va decidir avortar qualsevol possibilitat de comunisme, de la mateixa manera que va donar suport a Pinochet.
La repressió de l’element comunista també va comptar amb el suport de la màfia…
Clar, la màfia. A Itàlia, tots es van posar d’acord per conspirar, sempre hi ha hagut una actitud de relació elegant amb ells i pot haver estat molt útil per reprimir la lluita, perquè l’element comunista era quelcom estrictament prohibit, fins i tot quan ja era inútil, després del Compromís Històric, el pes de la Democràcia Cristiana… Però sí, tot allò que amenaçava els límits estratègics d’Europa des dels anys 20 era tractat com un perill; no seria estrany que continués existint.
Per acabar, hi ha una generació que pugui prendre les regnes del canvi, que es revolti i sacsegi la societat italiana? Creu que moviments com el d’oposició al TAV o la lluita per l’habitatge a Roma o Milà són la llavor d’un moviment nou, en comparació amb l’impacte que van tenir els moviments dels anys 70?
No. Són lluites diferents, amb una base absolutament real, lligades a situacions concretes de persones que no volen perdre l’habitatge o que els construeixin una línia de tren a casa seva. Em semblen lluites fantàstiques, tot i que no reben prou suport popular. D’altra banda, no són lluites del moviment d’esquerres. L’esquerra radical, a la pràctica, està totalment desapareguda. L’esquerra italiana d’avui dia pren com a referent el que passa fora del Belpaese: moviments com Podemos, Tsipras… No fer-ho seria estúpid, però no tenen capacitat política per aplicar-ho aquí. El que queda de l’esquerra radical són grups petits que es barallen entre ells i no tenen cap pes electoral. De fet, a les eleccions europees, es va fer una llista italiana a l’estil Tsipras i va obtenir uns resultats pobres.
*Intèrpret: Andrea Gastone
