L’any 2010, davant l’augment de la violència contra les dones que participen activament en la defensa dels drets humans a l’Amèrica Central i Mèxic, organitzacions socials i col·lectius van crear la Iniciativa Mesoamericana de Dones Defensores dels Drets Humans (IM-Defensores). Ana María Hernández, integrant de l’equip directiu de Consorcio Oaxaca, recorda que, “si bé en aquell moment hi havia programes de protecció a defensores, no es preveien situacions de violència que patien les dones i que no s’estaven reconeixent com a violacions dels drets humans”.
Davant l’evidència que a la violència sociopolítica que pateixen les defensores calia sumar-hi la violència patriarcal, es va decidir desenvolupar un model de protecció integral amb perspectiva de gènere que tingués en compte les necessitats específiques de les dones, les dotés de serveis i recursos per a la protecció, i fos capaç d’enfortir el seu procés d’apoderament.
Entre les estratègies de la protecció integral feminista que s’han anat desenvolupant els darrers anys, cal destacar la creació d’un registre regional d’agressions, l’acompanyament de casos, l’enfortiment de capacitats a partir de tallers i formacions, la denúncia i la incidència tant nacional com internacional, els fons econòmics específics per a respostes ràpides en termes de seguretat o la creació de cases d’acollida i sanació.
Violència patriarcal
Per Ana María Hernández, “hi ha violències esteses que es desplacen i perviuen als territoris de l’anomenada vida privada. Sovint, es reprodueixen pràctiques masclistes i discriminatòries cap a les companyes defensores. Moltes viuen situacions de violència, fins i tot extrema, en l’àmbit de la família i la parella”.
És el cas de l’activista feminista guatemalenca Lorena Cabnal, que va ser desterrada de la seva comunitat per denunciar la violència sexual: “Vaig ser víctima de violència sexual fins als tretze anys per part del meu pare, un líder indígena i religiós molt violent i alcohòlic. Em van declarar problemàtica, instigadora i un mal exemple per a la resta de dones, per la qual cosa em van imposar un desterrament comunitari”.
L’any 1992, Lorena Cabnal va decidir tornar a les comunitats xinkes per formar una associació de dones amb l’objectiu de recuperar la identitat ancestral i lluitar contra la violència sexual
Moltes defensores, explica Hernández, pateixen atacs i intents de descrèdit pel fet de ser dona: “Ens diuen que descuidem les nostres obligacions i que no atenem a les famílies. És molt important anar transformant els conceptes, la realitat i la pràctica del nostre propi activisme. Molts companys treballen durament per la causa, però, alhora, no paguen pensions per als fills, peguen les seves companyes, no es fan càrrec de la criança… És a dir, tenim al davant una feina molt rellevant. En cap moment pretenem satanitzar els homes ni donar-los per perduts. Ells també han patit una educació que és fruit de la mateixa lògica. Hem d’anar de la mà per transformar aquests comportaments i deixar enrere la cultura patriarcal que ens ofega”.
Les xarxes salven
L’any 1992, Lorena Cabnal va decidir tornar a les comunitats xinkes per formar una associació de dones amb l’objectiu de recuperar la identitat ancestral i lluitar contra la violència sexual. Va ser aleshores quan “vam començar a parlar del cos com un territori que cal defensar de la mateixa manera que defensem les nostres terres ancestrals”. Tretze anys després, amb la intenció de recuperar i guarir emocionalment i espiritualment les dones indígenes que defensen els seus drets, l’activista guatemalenca va participar en la fundació de la Xarxa de Sanadores Ancestrals del Feminisme Comunitari: “La idea de la nostra organització és acuerparse, és a dir, donar-nos suport físic i espiritual amb la intenció de lluitar juntes contra les malalties, la tristesa, l’estigmatització, els riscos d’expulsió, els atemptats i la judicialització que provoquen les nostres accions en defensa del cos i de la terra”.
“Per fosc que sigui l’escenari quan actues en xarxa, el desenllaç sempre és positiu perquè trenca amb un dels principals objectius de la violència institucional, corporativa i del crim organitzat: dividir-nos i fer-nos sentir soles i aïllades”, conclou Ana María Hernández.
