La cimera de l’ONU pel canvi climàtic que ha tingut lloc a la localitat egípcia de Sharm al-Sheikh des de principis de novembre va concloure el dia 20 amb un regust agredolç. El gran i inesperat èxit que es van apuntar els equips negociadors dels gairebé 200 països que van participar en la COP27, va ser l’establiment d’un fons destinat a donar suport a les nacions del Sud Global per fer front als desastres vinculats al canvi climàtic.
La qüestió de les reparacions per als països en desenvolupament, que sovint són els més afectats per catàstrofes mediambientals associades als efectes adversos del canvi climàtic –malgrat haver-hi contribuït només de forma marginal–, era un dels temes més importants i espinosos a sobre de la taula de negociacions. Des de diverses nacions del Sud Global s’ha estat pressionant des de fa dècades perquè els països rics i industrialitzats assumeixin la responsabilitat que tenen sobre aquest fenomen i els compensin per pèrdues econòmiques i danys materials. Però els estats del Nord havien bloquejat sistemàticament la idea per evitar fer-se’n responsables, sobretot legalment. Ara, els signataris hauran de donar forma al fons i tractar punts delicats com quins països hi han de contribuir i quins seran elegibles com a receptors.
Sense mesures preventives
L’altra cara de la moneda, però, és que no s’ha aconseguit cap progrés col·lectiu encaminat a evitar que les temperatures globals augmentin 1,5 graus per damunt dels nivells preindustrials, que és l’escenari ideal que es va plantejar en els famosos Acords de París el 2015. Mentre els equips negociadors es reunien a Sharm al-Sheikh, el 2022 les temperatures del planeta ja han augmentat 1,1 graus sobre els valors preindustrials, i al ritme d’emissions actuals el món s’encamina a un escalfament d’entre 2,1 i 2,9 graus a finals de segle, molt per sobre del llindar a partir del qual es considera que el risc de catàstrofes mediambientals també s’incrementarà de forma molt significativa.
El gran escull pels avanços és la negativa de països productors de petroli i de gas a comprometre’s a eliminar la seva explotació
El gran escull en aquest front encara són els combustibles fòssils i la negativa frontal de països productors i exportadors de petroli i de gas natural, com les petromonarquies del golf Pèrsic i Egipte, a comprometre’s a eliminar de forma gradual la seva explotació. La Unió Europea va ser un dels actors que més va pressionar en aquesta direcció, malgrat ser un dels principals consumidors mundials d’aquests combustibles contaminants.
El regust amarg que ha deixat la cimera ve provocat sobretot perquè el fons de compensació és un mecanisme de justícia per fer front a les conseqüències del canvi climàtic, mentre que comprometre’s a no sobrepassar els 1,5 graus d’escalfament global adreça part de les causes. “Un fons per a pèrdues i danys és essencial, però no és una resposta si la crisi climàtica elimina del mapa un petit estat insular o converteix tot un país africà en desert. El món encara necessita un salt de gegant en l’ambició climàtica”, va assenyalar el secretari general de l’ONU, António Guterres, en concloure la trobada.
Amfitrió discutit
Més enllà del resultat de les anteriors negociacions, la cimera d’enguany a Egipte ha estat igualment marcada per la situació al país amfitrió. En els mesos previs a l’inici de la cita, activistes i organitzacions de drets humans van estar redoblant els esforços per denunciar les greus condicions en matèria de drets humans sota les quals tindria lloc la conferència. En aquest sentit, Egipte és un país amb un llarg historial de violacions de drets humans, restriccions draconianes a la societat civil i persecució sistemàtica de les veus crítiques. Una posició que ha realçat les crides a vincular la lluita per la justícia climàtica amb la lluita per les llibertats polítiques, el respecte als drets humans i la defensa d’un espai cívic obert.
Fent-se ressò d’aquestes preocupacions, un grup d’expertes de l’ONU va expressar la seva inquietud a principis d’octubre per les restriccions a la societat civil d’Egipte abans de la COP27. També van demanar al Caire que garantís la seguretat i la plena participació de tots els segments de la societat civil, malgrat els anys de repressió sostinguda amb la utilització de la seguretat com a pretext per soscavar el seu dret a participar en afers públics.
El grup d’expertes va assenyalar que les principals preocupacions de la societat civil giraven entorn de la falta d’informació i transparència sobre els criteris d’acreditació per a les ONG egípcies, i un augment coordinat de les tarifes de les habitacions d’hotel que va posar en risc l’accessibilitat a la COP27, sobretot de participants arribades dels països del Sud Global. També restriccions indegudes a la llibertat de reunió fora de la seu de la cimera, i endarreriments injustificats en la concessió de visats a participants arribats de l’estranger.
Un altre dels elements que més crítiques va generar va ser que la cimera tingués lloc a Sharm al-Sheikh, una localitat tradicionalment enfocada al turisme de masses que es troba al sud de la militaritzada península del Sinaí, molt lluny dels grans centres urbans d’Egipte i de molt difícil accés per a la majoria de la població tant per qüestions d’accessibilitat com de seguretat. De fet, Sharm al-Sheikh fa dècades que és el lloc preferit de les autoritats egípcies per acollir aquest tipus de cimeres, perquè els permet projectar una imatge de lideratge i d’estabilitat.
Els dies i setmanes prèvies a l’inici de la COP27, a més, els preparatius de les autoritats van anar adquirint aspectes orwel·lians. Per exemple, es van equipar 500 taxis de la ciutat hoste de la cimera amb càmeres fabricades per una empresa vinculada a l’exèrcit egipci que enregistraven imatge i so i que connectaven amb un centre de seguretat. I l’aplicació mòbil oficial de la trobada requeria introduir dades com el número de telèfon, el passaport i donar permís per accedir a informació delicada com la ubicació, la càmera i les imatges. Durant les dues setmanes que va durar la conferència també hi va haver un ampli desplegament policial.
Malgrat els riscos, diverses organitzacions independents de la societat civil van decidir aprofitar l’atenció internacional que es dirigia a Egipte per formar una coalició específica centrada a emfasitzar la necessitat de vincular justícia climàtica i llibertats polítiques, demanar una COP27 inclusiva i exigir la llibertat de totes les preses polítiques del país i el final de la repressió. Una de les seves accions va ser una petició, que incloïa les anteriors demandes, que van signar més de 300 organitzacions i mil persones a títol individual, entre elles activistes de renom com Greta Thunberg i Naomi Klein.
Les autoritats egípcies han detingut més de 800 persones arran d’una crida a manifestar-se mentre el país acollia la cimera
La figura que va acabar encarnant aquesta conjunció entre justícia climàtica i llibertats polítiques va ser la de l’activista i escriptor egipci-britànic Alaa Abd el-Fattah, icona de la revolució del 2011 a Egipte i avui el pres polític de major perfil al país i un dels intel·lectuals més prestigiosos del món àrab. Coincidint amb l’inici de la COP27, Abd el-Fattah, que ja portava des de l’abril en vaga de fam, va deixar d’ingerir aigua, la qual cosa va disparar la preocupació pel seu estat de salut, dins i fora d’Egipte.
Tot i que finalment va anunciar, una setmana més tard, que havia decidit trencar la vaga després d’haver-se trobat a prop de la mort, la incertesa que van marcar els dies que va durar l’acció i la pressió de base van portar a líders polítics com el primer ministre britànic, Rishi Sunak, el canceller alemany, Olaf Scholz, i els presidents dels Estats Units, Joe Biden, i de l’Estat francès, Emmanuel Macron, a adreçar el seu cas –sense èxit– amb les autoritats egípcies.
Cop a les llibertats polítiques
“Tenim una gran oportunitat que Alaa estigui fora de perill, i això és només gràcies a l’atenció que rebem i a la solidaritat que hem tingut la sort d’aconseguir. Però recordem que hi ha molts casos com aquest,
i que tots mereixen solidaritat. Tota aquesta gent ha de ser alliberada”, va dir la germana de l’activista, Sanaa Seif, en una roda de premsa fa poc. “La meva esperança no està en els polítics; la meva esperança està en la solidaritat”, va afegir.
Ara que ha acabat la cimera, i a causa del notable impacte que ha tingut la campanya llençada pels grups independents de la societat civil egípcia, es tem que es pugui produir una escalada de represàlies contra les veus que han criticat en els darrers mesos l’historial d’Egipte en matèria mediambiental i de drets humans. I la situació no convida a l’optimisme. Des de l’1 d’octubre fins al final de la COP27, en el marc d’una campanya nacional d’arrestos llençada arran d’una difusa crida a manifestar-se mentre el país acollia la cimera, les autoritats han detingut més de 800 persones, segons un recompte elaborat per la Comissió Egípcia pels Drets i les Llibertats al qual ha accedit la Directa. Per ara, només quatre han estat alliberades, diverses continuen desaparegudes i, la resta, entre reixes.
