Rashid Khalidi, un historiador veterà de la Universitat Colúmbia (Nova York) especialitzat en Àsia Occidental, és probablement l’intel·lectual d’origen palestí més prestigiós de l’actualitat. La setmana passada va sortir a la venda la traducció al castellà del seu darrer llibre: Palestina: Cien años de colonialismo y resistencia (Capitán Swing, 2023), en el que fa una interpretació rica en matisos de la història del conflicte més enquistat del món. Un dels aspectes més interessants del llibre és la inclusió d’històries i anècdotes de la seva família, una de les més poderoses i influents a Palestina des de fa segles. La Directa ha pogut conversar amb ell sobre el passat, present i futur del conflicte.
En el llibre insisteixes molt que el conflicte a Palestina és de naturalesa colonial. En canvi, a Europa, se sol parlar d’un problema nacional. Són incompatibles els dos enfocaments?
No, perquè el conflicte és totes dues coses alhora: un problema nacional i colonial. El sionisme és un projecte nacional per al poble jueu, però també un projecte de colons que eren europeus. No hauria de ser tan difícil de comprendre. Els EUA o el Canadà van tenir un projecte nacional i colonitzador alhora. En el cas d’Israel, la colonització és un procés que troba una continuïtat fins a l’actualitat.
Els líders occidentals continuen aproximant-se al conflicte sota el prisma que la solució es basa en la creació de dos estats. Creus que aquesta solució és encara possible?
No sé si ja hem passat el punt de no retorn. Les darreres xifres mostren que només a Cisjordània els colons són 500.000 persones, si hi sumes les gairebé 300.000 del Jerusalem Est ocupat, en tens 800.000. Això és més del 10% de la població. Potser si els EUA retiressin el seu suport als projectes d’assentaments i insistissin en la sobirania dels palestins, seria encara possible. S’haurien d’aplicar les mateixes sancions que s’han aplicat contra Rússia. Però no ho veig factible.
Hi ha hagut algun govern israelià realment compromès amb la solució dels “dos estats”?
“La solució dels “dos estats” ha estat una estratègia per permetre la continuació del control i la colonització per part d’Israel dels territoris ocupats”
No, cap ha volgut permetre el dret d’autodeterminació al poble palestí, la possibilitat de tenir un estat sobirà en peu d’igualtat. El líder israelià amb una posició més conciliadora, Isaac Rabin, en el seu últim discurs a la Knesset va dir que no hi hauria mai un Estat palestí amb tots els seus atributs. La solució dels “dos estats” ha estat una estratègia per permetre la continuació del control i la colonització per part d’Israel dels territoris ocupats. És una mena de mite repetit fins a l’avorriment, fins i tot mentre els EUA permeten que Israel faci coses que fan impossible la solució dels “dos estats”.
Fins a quin punt ha estat necessari el suport exterior al projecte sionista per a la seva hegemonia?
Ha estat decisiu. Israel ha estat sempre molt dependent de l’exterior. En un primer moment, el suport va venir de la Gran Bretanya, per exemple, amb l’aprovació de la Declaració Balfour, i després dels EUA. El govern d’Israel dirigeix la colonització, però les ONG nord-americanes que tenen deduccions per enviar centenars de milions de dòlars a assentaments il·legals l’estimulen. Els EUA no estan contra els assentaments, els hi dona suport. Només parla en contra seva, però en realitat, els EUA són còmplices de la colonització.
Quina creu que és la millor solució pel conflicte a Palestina?
M’és igual quin aspecte adopti una solució final –un estat binacional, confederal, dos estats, etc.–, el més important és sobre quin principi es basa, i aquest ha de ser la igualtat i la justícia. No pot haver-hi drets per a un grup a expenses de l’altre. A més, durant 55 anys, Israel ha governat una població als territoris ocupats que no té drets, la palestina, i és una població que quasi suma la mateixa població israeliana. Quin tipus de democràcia és aquesta?
I de les diferents fórmules, alguna té més opcions de fer-se realitat?
La clau és que ambdós pobles tinguin el dret a l’autodeterminació. Com fer-ho no serà fàcil de cap de les maneres, sigui amb un sol estat o amb dos. Dividir la terra s’ha demostrat fins ara impossible.
La constitució d’un govern a Israel canvia d’alguna forma la situació?
Sí, tenir un partit que defensa obertament la supremacia jueva dins el govern hauria de fer obrir els ulls a molta gent. Alguns elements sobre com opera i s’organitza Israel mai havien estat tan clars com ara. Per aquells que veuen la supremacia cristiana als EUA com un problema, haurien de pensar que també ho és a Palestina. Aquest govern portarà dies foscos pels palestins, i també pels israelians jueus, perquè vol demolir el marc constitucional d’Israel.
S’està parlant molt del possible esclat d’una tercera intifada. Vostè també la veu venir?
Ningú pot predir-ho. Però el que sí que podem dir és que la violència va créixer dramàticament l’any passat: va morir més població palestina a mans de les forces israelianes i dels colons que en els últims cinquanta anys. També van morir més israelians que els anys anteriors. El que està clar és que la violència essencial és la violència constant, diària, aclaparadora de l’ocupació. Són més de cinquanta anys sota un gran patiment per a milions de persones. Dit això, no sé si hi haurà una nova intifada. Està clar que la primera, majoritàriament no violenta, va ser un èxit. La segona, més violenta, va portar una derrota.
Per tant, estratègicament, la no-violència és més efectiva?
Sí, és clar, però això els israelians ho han entès també. Per això, el que fan és disparar contra els manifestants, matar-los, fins que algú aconsegueixi una pistola i l’utilitzi. La repressió dels manifestants no armats és despietada i implacable. Ho vam veure en el funeral de la periodista Abu Akhle. Van atacar un funeral, ni tan sols era una manifestació. Si castiguen algú per aquestes actuacions, ho fan suaument. A més, sovint els polítics israelians al govern els aplaudeixen per haver disparat un manifestant a terra, o per apallissar-lo. La no-violència és difícil de practicar quan tens unes forces de seguretat que no tenen límits en la força que apliquen contra els civils.
En el llibre ets molt crític amb l’OLP i amb Hamas. Creu que el moviment nacional palestí hauria de trobar nous lideratges?
“L’únic lideratge vertader a la societat palestina ha vingut de la societat civil, de moviments com el BDS”
Els lideratges de l’OLP i Hamas estan en fallida, no tenen res a oferir. Han fracassat rotundament. Hamas diu que resisteix, però en el fons col·labora amb Israel per reprimir la resistència a Gaza. També ho fan els seus valedors, Egipte, Qatar i Turquia, per decidir què entra a Gaza en aquest setge ferotge, brutal i il·legal. L’OLP és encara pitjor, les seves forces operen juntes amb les israelianes, no proporcionen seguretat pels palestins, sinó pels israelians, colons, l’exèrcit, etc. També proporcionen alguns serveis, com també fa Hamas, però això no és una estratègia per a l’alliberament, és una estratègia per col·laborar. Cal un nou lideratge, però també una nova visió, una nova estratègia, un enfocament que apel·li a la gent, el poble palestí, en primer lloc, però també als israelians, a la comunitat internacional, i expliqui com podem canviar la situació actual. L’únic lideratge vertader a la societat palestina ha vingut de la societat civil, de moviments com el BDS [que promou el boicot a Israel]. La resistència la fan individus o grups no organitzats, fora de les estructures partidistes.
És favorable a la dissolució de l’Autoritat Nacional Palestina?
Sí, la seva creació només ha servit per fer dels palestins socis de la seva pròpia ocupació. És una estructura que es manté pel suport extern, dels EUA, la UE i Israel, i a l’administració a Gaza la mantenen Egipte o Qatar. Tots aquests estats, que són una desena, no miren pels interessos dels palestins, sinó pels propis, ja siguin mantenir l’statu quo, dividir els palestins, etc. Els seus diners es tradueixen en un gran clientelisme: feines, contractes… Centenars de milers de persones o les seves famílies estan a nòmina d’aquestes estructures, i així sobreviuen. Aquests diners exteriors permeten a aquestes dues forces polítiques [OLP i Hamas] mantenir-se, subornant a la gent. Si tens un salari, no vols canviar l’statu quo.
Un món postoccidental podria afavorir als palestins?
Oferiria una oportunitat, però per aprofitar-la cal estar preparats, tenir un lideratge amb una estratègia guanyadora, una diplomàcia seriosa, comptar amb el suport dels estats àrabs… De totes maneres, crec que els pròxims anys, els EUA continuaran sent l’actor més influent a la regió. I a més, Israel no es queda de mans plegades, està treballant les seves relacions amb les potències emergents.
