L’ambaixada de les Filipines al Líban bull d’activitat. És un calorós dijous de principis de desembre i centenars de dones hi fan cua. El govern de les Filipines ofereix bitllets d’avió gratis a totes les treballadores nacionals que vulguin ser repatriades. Més d’un miler s’hi han acollit, pressionades per la profunda crisi econòmica que pateix el país, que ha encarit molt el cost de la vida mentre destrueix llocs de treball. La majoria de les dones que fan cua treballa en l’àmbit domèstic. Es tracta d’un sector que dona feina a més de 250.000 persones estrangeres al Líban, però ho fa en unes condiciones d’extrema vulnerabilitat, gairebé de semiesclavitud. Plou, doncs, sobre mullat per a les treballadores domèstiques al Líban.
Es tracta d’un sector que dona feina a més de 250.000 persones estrangeres al Líban, en condicions d’extrema vulnerabilitat
“Vaig començar a pensar en el suïcidi perquè em tenien tot el dia tancada a casa”. Així narra una dona de Costa d’Ivori la seva experiència com a treballadora domèstica al Líban; un abús que ve possibilitat per l’anomenat sistema Kafala, que regeix la contractació de persones estrangeres al país. Segons aquest modus operandi, la persona contractada ve esponsoritzada pel patró o la patrona, qui n’esdevé responsable. Aplicat a l’espai privat-familiar, completament opac al Líban, propicia tot tipus d’abusos i maltractaments.
No és per falta d’informació. El Ministeri de Treball publicava el 2012 una guia on es detallaven els suposats drets que ostenten les treballadores immigrades. S’hi afirma que han de rebre la paga a final de cada mes, tenir un lloc privat on dormir, i gaudir del menjar i l’assistència en salut assegurats. També parla del dret a dimissió, del dret a tornar al propi país i del dret a gaudir d’un dia de festa a la setmana i sis de vacances a l’any. La realitat, però, és molt diferent.
Un informe constata la greu situació
L’abril de 2019, l’Organització Internacional del Treball (OIT) i Amnistia Internacional van publicar un informe, després d’entrevistar-se amb 32 treballadores domèstiques, en el qual recollien nombrosos casos d’abusos. Més de la meitat de les enquestades havien patit agressions verbals, físiques o sexuals. “Si obria la finestra i saludava altres treballadores filipines, la patrona de la casa m’estirava els cabells i em pegava”, explica una de les entrevistades per l’OIT. La meitat de les treballadores reconeixen jornades de més de deu hores i manifesten que no tenen accés a serveis de salut i medicaments. Un 35% no té un lloc segur on dormir (dorm a la terrassa, a la cuina o a la sala d’estar) ni suficient menjar. Tampoc té descans setmanal. A més, moltes de les treballadores testifiquen que se’ls va retenir el salari durant els tres primers mesos de feina per cobrir les despeses de contractació, una pràctica il·legal. D’altres segueixen sense rebre el sou fins i tot després. “És una mesura de coacció per evitar que m’escapi”, raonava una treballadora etíop.
Un 35% no té un lloc segur on dormir (dorm a la terrassa, a la cuina o a la sala d’estar) ni suficient menjar
La seva salut física i sobretot mental està en perill: a un terç de les enquestades no les deixen sortir de casa i les tanquen quan la família marxa. Fa quatre anys, cada setmana se suïcidava una treballadora domèstica al Líban. Actualment, la xifra de defuncions s’ha duplicat. El Centre Comunitari de Migrants (MCC, per les sigles en anglès) ha documentat de mitjana dues morts de treballadores domèstiques cada setmana, bé per suïcidi, bé intentant escapar.
L’MCC va ser creat per l’organització Moviment Antiracista (ARM, per les sigles en anglès) l’any 2011, amb l’objectiu d’oferir un espai segur per a les treballadores immigrades on poder organitzar-se, rebre formació i accedir a serveis legals i de salut. “El sistema Kafala s’ha d’abolir del tot. Després, caldrà crear unes lleis laborals que protegeixin els treballadors immigrants”, diu Rahaf Dandash, membre de l’ARM i que treballa a l’MCC, mentre mira la porta. Està esperant que siguin les tres de la tarda perquè arribi tothom i comenci l’assemblea. L’abolició del sistema, però, no resoldria la necessitat econòmica que porta les treballadores a emigrar.
En aquest sentit, la difícil situació econòmica i financera al país afecta especialment les capes socials més vulnerables, entre elles les treballadores domèstiques. Moltes libaneses han perdut la feina els darrers mesos, les remeses de les familiars expatriades han deixat d’arribar i els bancs estan aplicant restriccions a la retirada de diners en efectiu degut a la manca de liquiditat en dòlars –divisa clau per a l’economia diària. Com a conseqüència, gairebé la meitat de les treballadores domèstiques, segons l’ONG KAFA (enough) Violence & Exploitation, no està rebent el sou i, les que el reben, són pagades en lliures libaneses. El valor de la moneda local respecte del dòlar al mercat de canvi no oficial –el que és realment representatiu, ja que és on canvien els diners– s’ha rebaixat en un terç. D’aquesta manera, les treballadores han arribat a perdre un 40% del sou –si hi sumem les comissions– quan canvien els diners a dòlars per enviar-los a les seves famílies.
Al 94,3% li requisen el passaport en arribar al país i sovint les famílies contractants no accepten retornar-lo
Donada aquesta situació, moltes volen retornar als països d’origen; però no és fàcil, especialment per les que no estan regularitzades administrativament perquè han escapat dels seus llocs de treball o perquè no els han renovat els papers. A més, al 94,3% de les treballadores, segons l’OIT, els requisen el passaport en arribar al país i sovint les famílies contractants no accepten retornar-lo. “Molts cops els fan xantatge o els demanen diners a canvi”, explica Dandash.
“Moltes organitzacions estem intentant ajudar les treballadores que volen tornar als seus països”, relata Zeina Ammar, companya de Dandash a l’ARM. “Però moltes treballadores tenen multes pendents pel fet de tenir els documents de residència caducats o no tenen diners per a un bitllet d’avió”, afegeix. La llei diu que hauria d’assumir la despesa la persona contractant, però molts cops no és així.
Anar a la 'mani' amb la cuidadora
Les protestes que està vivint el Líban són una esmena a la totalitat del sistema polític que governa el país, però, de moment, no totes les lluites hi estan trobant el seu lloc. “La revolució està obrint una porta”, explica Rahaf Dandash, membre del Moviment Antiracista (ARM, per les sigles en anglès). L’organització vetlla pels drets de les persones migrades: fan xerrades al carrer en què es parla del sistema Kafala, creen crits sobre els drets les treballadores migrants i convoquen contramanifestacions quan es troben amb una concentració racista a Beirut. També s’han pogut veure alguns cartells a favor dels drets d’aquest col·lectiu a la manifestació pels drets laborals que va tenir lloc recentment.
Les ONG es queixen que entre les manifestants libaneses no hi ha gaire conscienciació sobre el problema. Des de KAFA expliquen que hi ha famílies que participen de les protestes i que tenen una treballadora a casa però que no relacionen la demanda dels seus propis drets amb els drets de les treballadores que tenen a casa. “Estan pendents dels seus problemes i no hi pensen”, ens explica Ghina Al Andary. “Algunes fins i tot porten la treballadora a la manifestació perquè porti el nadó en braços”, es lamenten des d’ARM.
No es preveu una solució ràpida per a les condicions de les treballadores de la llar. “La situació econòmica no millorarà en molt de temps”, preveu Zeina Ammar. Són conscients d’invertir-hi els pocs recursos que tenen encara que el context del país sigui greu. “Seguirem treballant, però tot això trigarà anys”, conclou Dandash.
