Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Dones que lluiten a Chiapas

Les zapatistes s’enfronten dia a dia a les profundes resistències masclistes instaurades a les comunitats, on encara abunden autoritarismes, discriminació i violència

Dues-centes dones rebels van desfilar pel camp Huellas del Caminar de la Comandanta Ramona, durant la Trobada Internacional de Dones que Lluiten / Paula Castellsagué

L’alçament zapatista de 1994 a Chiapas va confrontar la construcció d’un model polític i social d’emancipació col·lectiva amb l’herència enquistada de 500 anys d’opressió i explotació dels pobles indígenes. És en aquest procés –de recuperar l’autonomia; de reorganitzar-se de manera horitzontal; d’acollir la diversitat d’orígens, llengües i cultures del territori; de defensar la idea que “la terra és per a qui la treballa”; de qüestionar les estructures del poder colonial, capitalista i patriarcal– que les dones zapatistes encaren canvis profunds en les seves formes de viure i entendre la vida.

“Abans, quan el zapatisme se situava en la clandestinitat, les dones no participaven, no se les tenia en compte ni podien tenir un càrrec com a representants del poble”, recorda Gimena, membre d’una de les comunitats. Però amb la creació dels caragols i les juntes de bon govern –les estructures d’autogovern en territori zapatista– es consolida un sistema rotatiu de representativitat que garanteix la paritat en termes de gènere i la presència de totes les ètnies que hi viuen. Les diferents instàncies de govern s’organitzen en assemblees locals, municipals i de zona, i s’encarreguen de gestionar els recursos i coordinar-se entre pobles.

Han topat amb fortes reticències a cedir espais que tradicionalment han estat només dels homes

Com explica Elsie, del caragol La Realidad, l’aprenentatge en aquests espais comunitaris de presa de decisions no ha estat fàcil. D’una banda, ha topat amb la manca d’experiència de les mateixes dones: “Algunes companyes diuen que no saben com fer-s’ho, però a mesura que ocupem aquests càrrecs n’anem aprenent”, subratlla. D’altra banda, i sobretot, ha topat amb profundes resistències masclistes instaurades a les comunitats, reticents a cedir espais que tradicionalment han estat només dels homes.

Tal com analitza la sociòloga mexicana Alma Padilla, malgrat que hi ha hagut avenços significatius en la participació política de les dones zapatistes, encara es veu limitada per la càrrega de cures de les criatures, la subordinació de gènere reforçada amb el monolingüisme i l’analfabetisme, així com la manca d’una participació real en les assemblees. En aquest punt, el paper de les noves generacions, que ja han crescut en les escoles autònomes i els seus valors, és clau per normalitzar la presència de les dones a totes les esferes de la quotidianitat, així com per legitimar la seva veu en la defensa de drets.


Tasques pendents en equitat

“Alguns homes no han entès que tenim drets com a dones”, lamenta Guadalupe, del caragol Morelia. Certament, la participació activa de les zapatistes en els espais de gestió i organització és una eina imprescindible per combatre la marginalitat, les violències masclistes, els contractes matrimonials obligatoris, la maternitat innegociable, la manca de drets reproductius, la nul·la atenció sanitària, l’exclusió de l’espai públic, la impossibilitat d’heretar la terra i les experiències de càstig, rebuig i repudi a les quals han estat exposades durant centenars d’anys. Tota una sèrie de reptes pendents que impliquen que les dones facin passos endavant a la vegada que els homes en fan enrere. “Tot i que són zapatistes, els costa i no deixen sortir de casa la seva dona, la seva filla, les seves germanes… Però nosaltres, com a dones, fem front a aquestes dificultats i ho expliquem als nostres pares i marits perquè ho puguin entendre”, afegeix Gimena, tot assenyalant les problemàtiques a què s’enfronten diàriament.

El consum abusiu d’alcohol és utilitzat com un recurs habitual a l’hora de justificar incomptables violències masclistes

La cultura maia –mare de les comunitats indígenes zapatistes– defensa la complementarietat entre homes i dones com un element central de la seva cosmovisió, però la influència indestriable del capitalisme i els dogmes de la religió cristiana han utilitzat aquests valors ancestrals per justificar la divisió sexual del treball i l’explotació de les dones a les comunitats. Aquest fet, estudiat per l’antropòloga mexicana Mercedes Olivera, ha atorgat històricament una posició de privilegi als homes, que han construït la seva masculinitat servint-se de l’autoritarisme, la discriminació i la violència envers les dones i les criatures. Aquestes actituds, tal com argumenta Olivera, “s’incrementen amb l’augment desmesurat de l’alcoholisme, refugi simbòlic en contra de les tensions de la pobresa, la discriminació i la guerra”.


Escut contra les violències

A Chiapas i arreu, el consum abusiu d’alcohol és utilitzat com un recurs habitual a l’hora de justificar incomptables violències masclistes quotidianes. Per això, la lluita contra el seu consum ha estat un dels principals reclams de les indígenes, també a l’hora d’elaborar la llei revolucionària de dones (LRM), impulsada el 1993 per la comandanta Ramona, la primera dona dirigent de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN). Aquest document jurídic, després de l’esmena de l’any 1996, recull fins a 31 demandes de les dones zapatistes en forma de drets individuals i col·lectius per fer front a les situacions de vulnerabilitat a les quals han estat sotmeses sistemàticament.

Les dones zapatistes aposten per la llei com un escut bàsic contra les violències que tant de temps han colpejat els seus cossos

L’antropòloga mexicana Gisela Espinoza sosté que “la segona versió de l’LRM emfatitza en la igualtat, la llibertat de moviment i acció, la no-violència i el respecte de les dones com a subjectes socials”. Tanmateix, la periodista Rosa Rojas, especialitzada en les comunitats indígenes del país, reflexiona sobre la influència de la normativitat i el moralisme religiós tant en el text com en les seves realitats. Rojas considera especialment controvertits els articles que es refereixen a la “norma de la societat indígena”, apel·lant als usos i costums dels seus pobles. “Les tradicions que s’inscriuen en la més pura lògica patriarcal hem de canviar-les, encara que siguin les dones qui les defensin i contribueixin a perpetuar-les”, raona, i insisteix, “ja siguin tradicionals índies o mestisses o blanques o catòliques o musulmanes”.

És amb aquesta voluntat de canvi que les dones zapatistes aposten per la llei com un escut bàsic contra les violències que durant tant de temps han colpejat els seus cossos; com una proposta de mínims per la seva seguretat que, tot i no partir d’una coherència total amb la seva lluita, aspira a un horitzó de transformació social i política.


Construint rebel·lies

Amb tot, una prova pràctica dels avenços de la lluita zapatista és que, des dels seus inicis, no s’ha produït ni un sol feminicidi al seu territori. “Fins ara, cap dona ha mort per violències masclistes”, adverteix Guadalupe. I és que 26 anys de resistència –a remolc d’herències socials d’opressió, pobresa i vulneracions de drets humans– han permès construir una manera alternativa de viure, malgrat que moltes vegades les velles tradicions s’aferrin a les noves normes en construcció. “No és fàcil”, apunta Gimena mentre avalua els esforços que han fet les dones a la comunitat d’Oventik per escapar de la subordinació de gènere, “és una situació que ens ha arrossegat durant segles”.

Des de l’alçament zapatista, elles s’han fet un lloc als espais polítics i militars que els corresponen, han assumit càrrecs i funcions, han après a defensar-se i a defensar els seus drets. Elles, que s’autoanomenen “dones que lluiten” i no feministes; perquè han decidit alçar la seva veu en un món que els l’ha pres, amb discursos hegemònics que no les representen. Elles, que a poc a poc i des de baix a l’esquerra segueixen construint rebel·lies en un entorn hostil.

Article publicat al número 493 publicación número 493 de la Directa