“Normalitat” ve de norma, i la nova normalitat ha arribat carregada de normes, regles, protocols que cal complir. La de la mascareta ens ha fet perdre el rostre, i les altres reglamentacions una mica més i ens deixen sense teatres i cinemes. Encara que alguns d’aquests establiments culturals puguin continuar oberts, ho fan amb unes condicions que en redueixen els aforaments, incòmodes i difícils d’assumir en molts aspectes. Per començar en capgiren l’ús, perquè marquen i controlen el recorregut i els moviments de les usuàries-espectadores per l’edifici teatral. Ara ja no és tan fàcil, o directament no està permès, pul·lular, deambular, badar, seure i mirar com passa la gent, passar l’estona prenent-hi un cafè, o detenir-se i xerrar en un petit cercle, al final de l’espectacle. En restringir les possibilitats d’ús d’un lloc i orientar-ne i controlar-ne l’ús es fulmina consegüentment la seva condició d’espai col·lectiu, que sempre va lligada a la imprevisibilitat i la llibertat de moviments. Aleshores, el que abans era un espai públic o semipúblic (entre el carrer i l’escenari) passa a ser una nova mena de no-lloc.
Si el públic ja fa molts segles que es veia obligat a romandre quiet, assegut, alineat, a les fosques i en silenci, ara a més les espectadores (emmascarades) es disposen separades l’una de l’altra, amb un espai intermedi de dues o tres butaques
A dintre de la sala la cosa encara pot empitjorar. Si el públic ja fa molts segles que es veia obligat a romandre quiet, assegut, alineat, a les fosques i en silenci, ara a més les espectadores (emmascarades) es disposen separades l’una de l’altra, amb un espai intermedi de dues o tres butaques. Les arquitectures solemnes i monumentals d’alguns equipaments culturals es veuen més sobredimensionades, disfuncionals i buides que mai. El personal de sala i les regidories del teatre (també emmascarades) romanen atents i vigilants, i controlen els moviments i les sortides del públic com si fossin àrbitres de tenis a punt de xiular una falta. Per la megafonia una veu va repetint les instruccions, la vella “apagar el mòbil” i totes les noves, en un ritual que es repeteix al final de l’espectacle, moment en què caldrà abandonar per grups i ràpidament el recinte, com si hi hagués un incendi. La cultura “segura” també és això: tal com passava en altres infraestructures, l’arquitectura cultural s’ha afegit als engranatges de control i disciplina en els quals la multitud és ordenada, atomitzada, adotzenada, i la massa informe és destriada fins a convertir-se en un seguit d’individus explícitament aïllats… En aquest sentit la NN converteix irremeiablement (?) el teatre, que abans era (?) un edifici força càlid i amistós, en un dispositiu una mica més fred i antipàtic.
Les platees i els backstages respiren un ambient pessimista i fatalista, gens “estiuenc”. En un Festival Grec que sobre el paper es veia retallat i minvat, i que al calendari era del tot imprevisible, finalment ens ha donat temps de veure algunes peces molt reeixides i interessants, per motius ben diferents. Les obres semblaven marcades per la “crisi”, per les “crisis”, i hi responien amb “espectacles” crítics i poc “espectaculars”. Amb arts escèniques més artesanals, austeres, humils i directes, i per això mateix amb uns resultats més nus, desimbolts i segurament també més eficients. És en aquesta situació de fragilitat de les creadores (amb un present rar i un futur incert) i de les espectadores (postconfinades, tristes i solitàries) que unes i altres s’han mirat als ulls, en un ambient de certa intimitat, i els missatges des de l’escenari han arribat amb més força i s’han fet sentir amb més sentit que mai.
‘La melancolía del turista’
A La melancolía del turista (vista al TNC a inicis de juliol) la unió de Shaday Larios i Jomi Oligor (d’Oligor i Microscopía) donava la volta a la imatge del “paradís”. Muntaven una minigrada de fusta, per a només dotze espectadors i orientada cap a una taula-escena minúscula, a l’escenari de la Sala Tallers.
El show en miniatura i en veu baixeta recuperava i reivindicava la realitat de dues persones concretes, esforçades pobladores d’uns llocs turístics i globals, destins convertits en inhòspits i irreals: la dona que ven la seva imatge fumant cigars als carrers de l’Havana, i l’home (el “clavadista”) que saltava al mar des dels penya-segats d’Acapulco. Tot de miniatures, postals, projeccions i miniperformances servien als artistes per sintetitzar, miniaturitzar i intensificar la noció d'”espectacle”, tot proposant una contra-imatge. Llençaven així una reflexió sobre el que amaguen els tòpics dels destins turístics, que fixen, condemnen i enterren sota la capa hermètica de les postals la realitat local, per tal d’agradar els clients passavolants -una lliçó aplicable a la ciutat de Barcelona, of course.
‘Please Please Please’
La performer La Ribot i la ballarina Mathilde Monnier, dirigides pel dramaturg i director Tiago Rodrigues, han unit forces per escenificar Please Please Please, una peça molt simple i nua (vista a mitjans de juliol, al Mercat de les Flors). Les dues artistes, d’una llarguíssima i brillant trajectòria, s’han empescat un diàleg performatiu, on mentre ballen, es mouen i fan contorsions van fent emergir de la forma més crua (i, per això, efectiva) les angoixes i els dubtes individuals, generacionals i intergeneracionals. Com sovint la dansa esdevé una disciplina atlètica d’alt rendiment, i en el teatre s’amaga el cos de la persona sota el vestit del personatge, no hi ha gaires oportunitats d’apreciar sobre els escenaris els cossos i les veus de dones d’una certa edat -ni que siguin, com és el cas, artistes consagrades.
La performer La Ribot i la ballarina Mathilde Monnier, dirigides pel dramaturg i director Tiago Rodrigues, han unit forces per escenificar ‘Please Please Please’, una peça molt simple i nua
L’origen de l’espectacle es troba en la xerrada que elles van mantenir un dia, mentre sopaven, amb la filla del director: ella els va transmetre la inquietud pel futur, per la sostenibilitat o la mera existència del planeta… És una idea, aquesta, naïf però d’una escala inabastable (planetària), actual però d’una urgència que clama al cel. Com traslladar tanta gravetat a un escenari? De forma àgil i lleugera: amb una coreografia incòmoda, enèrgica, radical i alliberada, que servia a una comunicació que es dirigia al públic sense traves, fragmentària, ara hiperrealista i ara surrealista, ara poètica i ara prosaica… El resultat era sorprenent i tragicòmic, obria tot d’escletxes sense redimir res ni plantejar solucions o conclusions esperançadores, i semblava ajustada als temors i a la confusió actuals.
‘Teatro Amazonas’
Amb Teatro Amazonas, Laida Azkona i Txalo Toloza tanquen la seva trilogia de teatre documental i antropològic, formada per Extraños mares arden i Tierras del Sur. La tercera peça (vista la setmana passada al Teatre Lliure de Montjuïc) culmina un llarg procés de recerca i un treball de camp que els ha dut a l’Amazones colombià i brasiler. Azkona i Toloza s’empesquen un artefacte que barreja audiovisuals enregistrats durant els viatges, diaris personals, interludis animats i còmics, reproduccions de declaracions i recollida d’idees d’entrevistats, perfils de figures històriques… Mentrestant, en escena van muntant una instal·lació escultòrica i cartogràfica colorista, en directe. La imatge, la paraula i el cos s’uneixen a la papiroflèxia, i fan bricolatge i converteixen les traces, fronteres i nodes geogràfics dels mapes en una maqueta gegant que s’emplena dels símbols d’un relat “real”, bell i terrible, captivador.
El teatre aquí serveix de finestra i d’allargavistes, surt de la quadrícula convencional de la ficció i es torna prismàtic: ens hi aboquem i veiem desfilar la megalomania productivista de Henry Ford, l’artística de Werner Herzog, l’autoritària de Jair Bolsonaro, l’adoctrinadora de les missions colonials evangelistes… Noms, empreses i grups que al llarg de dècades han provat d’ensinistrar, esclavitzar i humiliar la massa inabastable, aclaparant, esplendorosa i proteica de l’Amazones i les seves habitants aborígens. Al final de l’espectacle, per un instant ens sembla distingir el nostre propi reflex d’espectadors del desastre i la massacre. Allà estem, davant nostre, reflectits tots solitaris, tristos, quiets, callats, passius (i emmascarats). Però és només un moment, perquè tot seguit desapareixem.
