Amb sabatilles, roba esportiva, gorra, una manta tèrmica, aigua i xiulet, Pau Fabregat arriba a la pista d’atletisme de la Universitat Jaume I de Castelló. És el punt d’inici del Penyagolosa Trails, marca sota la qual s’organitzen les dues curses de muntanya més importants de les comarques de Castelló: la Marató i Mitja (MiM) –de seixanta quilòmetres i un límit de 1.500 participants– i la carrera Castelló-Penyagolosa (CSP) –de 106 quilòmetres i 600 participants. Concursant intermitent des de l’any 2011 i guia de turisme i de muntanya, Fabregat sempre ha mantingut un perfil més d’excursionista que de corredor. “Córrec el mínim i, com vaig dels últims, tinc una visió més particular i crítica, des de la perspectiva de la sostenibilitat ambiental”, manifesta. Un any més, l’impacte sobre el medi natural d’una de les proves més massives dels Països Catalans, que entre corredores, acompanyants i organització mobilitza milers de persones, ha estat objecte de crítica per part d’ecologistes i de la direcció del parc natural del Penyagolosa.
Una part del recorregut d’ambdues curses –que finalitzen en l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa– transcorre per pistes i senders del parc natural i espais protegits d’alt valor patrimonial i ambiental. Per exemple, s’hi troben el camí dels Peregrins de les Useres (l’Alcalatén), declarat Monument Natural en 2007; el mateix parc natural i el massís del Penyagolosa, regit pel Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) de 2006; o dos indrets de la Xarxa Natura 2000: el Lloc d’Interés Comunitari (LIC) i la Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) del Penyagolosa. Per minimitzar al màxim la degradació de la zona durant la celebració del Penyagolosa Trails, el director del parc natural, Miquel Ibáñez, elabora diversos informes anuals on analitza les possibles afectacions i llista una sèrie de recomanacions. “Des de desembre de 2016 estem en contacte amb l’organització per a solucionar els aspectes més conflictius, però no hi ha hagut manera. Només s’han aconseguit algunes millores fora del parc, principalment”, lamenta Ibáñez.
Fruit d’aquestes converses entre l’organització, a càrrec del club esportiu privat Marató i Mitja Castelló-Penyagolosa; la direcció del parc i la Conselleria d’Agricultura i Desenvolupament Rural, en mans de Mireia Mollà (Compromís); el 6 d’abril de 2019 es van acordar diverses mesures per a reduir els impactes ambientals, partint de la guia de bones pràctiques per al desenvolupament de carreres de muntanya en espais protegits, de l’Europarc i elaborada en 2016 per representants de la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada i administracions públiques. Entre altres qüestions, es va aprovar que, a partir de 2020, la finalització formal d’ambdues curses, amb les infraestructures necessàries –com dutxes, vestuaris o l’escenari–, es traslladaria de l’ermita a Vistabella del Maestrat; i que es treballaria per reduir els trams per les sendes del parc –especialment en horari nocturn. Els objectius eren, respectivament, minimitzar l’erosió de l’entorn natural de l’ermita de Sant Joan i evitar les afectacions a la fauna pels sorolls, aparells de vol i llums nocturns, així com respectar el període de reproducció d’aus, entre finals d’hivern i principis del solstici d’estiu.
Precisament, els orígens del conflicte ambiental són l’horari nocturn de part de l’esdeveniment i el calendari. Les curses tenen lloc en plena època de nidificació, i les aus han de conviure amb les llums dels frontals, els reflexos i el soroll de centenars de corredores, que en alguns trams circulen a menys de cinquanta metres de nius d’espècies protegides. Per a Josep Bort, membre del Grup d’Estudi i Protecció dels Rapinyaires-Ecologistes en Acció (GER-EA), s’hauria “d’evitar celebrar la cursa entre l’1 de gener i el 31 de juliol, per a una major seguretat de les aus”. La direcció del parc ha proposat en reiterades ocasions traslladar les proves a la tardor, fora del període reproductiu i evitant fer-les coincidir amb la setmana prèvia a la peregrinació de les Useres, ja que cada any les brigades del parc han de recondicionar a correcuita el Monument Natural. Una possibilitat desestimada fins al moment per l’organització.
Els acords, en paper mullat
“Han passat ja tres anys i el protocol no s’ha complert mai”, afirma el director del parc natural. Una setmana després de la seua entrada en vigor, les curses se celebraren sense canvis. L’any 2020, a causa de la covid-19, es van cancel·lar. En 2021, la pandèmia va obligar a ajornar-les al mes d’octubre i, finalment, dues setmanes abans de l’esdeveniment, la Generalitat va accedir a posposar un any l’aplicació del protocol d’actuació. El Penyagolosa Trails “va finalitzar en l’ermita de Sant Joan, no es va reduir el recorregut en horari nocturn ni es va implementar cap recomanació per disminuir les afectacions ambientals”, recorda Ibáñez. Fins i tot, la direcció del parc natural va emetre un informe posterior a la celebració de les carreres per denunciar diversos “incompliments de l’autorització de les curses”. Destacava els danys sobre una zona de reintroducció de la papallona Parnassius apollo, on es va instal·lar un remolc de telecomunicacions; així com l’impacte acústic en l’ermitori, on s’havia prohibit l’ús de megafonia.
L’edició celebrada aquest any, els dies 22 i 23 d’abril, tampoc ha estrenat les mesures aprovades en 2019. Segons ha pogut comprovar la Directa, els horaris s’han mantingut i el santuari ha tornat a albergar la meta i l’equip de megafonia
L’edició celebrada aquest any, els dies 22 i 23 d’abril, tampoc ha estrenat les mesures aprovades en 2019. Segons ha pogut comprovar la Directa, els horaris s’han mantingut i el santuari ha tornat a albergar la meta i l’equip de megafonia, que va estar en funcionament fins a almenys les huit i mitja de la vesprada. A les denúncies habituals en cada edició, enguany s’ha sumat la manca de l’informe d’impactes ambientals de la direcció del parc natural del Penyagolosa, que no ha estat requerit ni per l’organització ni per Conselleria, segons confirma el director; i dues denúncies. La primera està relacionada amb l’ús de l’aigua del dipòsit contra incendis per a abastir les dutxes, i el bloqueig, amb la bomba d’extracció i dos grups d’electrògens, dels accessos a l’heliport del parc i la mateixa plataforma d’aterratge. “Han posat les dutxes a vint metres del parc i empren l’aigua reservada per a combatre els incendis. Això és una barbaritat per a l’època en la qual estem, amb alt risc de foc”, critica Ibáñez. De fet, segons la guia de bones pràctiques de l’Europarc, l’organització s’ha de comprometre a coordinar, en col·laboració amb les autoritats competents, l’estacionament de vehicles perquè no es bloquegen els accessos a preses d’aigua o dipòsits contra incendis, que han de poder funcionar i comptar amb dues eixides.
Per a Eduard Plana, membre de l’Àrea de Política Forestal i Governança del Risc de Catalunya i un dels autors del codi de bones pràctiques en l’organització de curses i marxes de muntanya a Catalunya, en aquest tipus de decisions s’hauria de valorar el nivell de risc d’incendis i, en cas de fer ús de l’aigua, obligar l’organització a retornar-la. “S’han de responsabilitzar de totes les despeses i molèsties que implica l’activitat”, emfasitza. La Directa ha preguntat a la Conselleria de Desenvolupament Rural sobre l’aplicació del protocol i les diferents denúncies, però en el moment de publicar l’article no ha obtingut resposta.
El motiu de la segona denúncia és l’autorització del vol d’un helicòpter per a la filmació i retransmissió de les curses. L’1 d’abril, es va presentar una sol·licitud d’autorització de vol per a gravar les carreres sobrevolant a una altura d’entre 90 i 300 metres sobre la cota de terreny. La resposta de la direcció del parc natural va ser negativa per diverses raons. Segons es llegeix a l’informe, “considerant que les dates coincideixen amb el període reproductor d’espècies, que és un vol a baixa altura i que no està relacionat amb tasques de conservació natural ni amb una situació d’emergència, […] s’informa de manera desfavorable”. Al document, també s’assenyalaven les espècies protegides que podrien resultar afectades, com la titeta d’estiu, l’àguila reial, l’àguila de panxa-blanca, el falcó pelegrí, la gralla de bec-roig o el voltor comú. Aquestes aus formen part de la ZEPA del Penyagolosa i són considerades d’especial interès pel Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals del Massís de Penyagolosa, el qual estableix que l’accés a helicòpters ha d’aprovar-se, “en especial, amb finalitats de prevenció i lluita contra incendis, atenció sanitària i protecció civil”. La guia catalana de bones pràctiques s’expressa en la mateixa línia i fixa que l’administració competent ha de “limitar el sobrevol d’helicòpters, drons i altres aparells”, per tal de disminuir les pertorbacions per sorolls.
Amb tot, l’empresa encarregada del vol, a petició del Penyagolosa Trails, va insistir i, finalment, segons ha pogut confirmar la Directa, la Conselleria va autoritzar la sol·licitud amb alguns condicionants. En concret, es van excloure algunes zones per protegir els voltors i les àguiles i es va fixar un vol a una altura mínima de 200 metres. Una distància insuficient a parer de Bort: “La distància que es recomana és de 500 metres, com a mínim. Existeix un risc potencial per als voltors, que justament es crien entre Atzeneta i Vistabella, i entre Xodos i Vilafermosa”. Malgrat les recomanacions, és cert que el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals del Massís del Penyagolosa no especifica cap limitació en relació amb les curses, però sí que estableix que “s’han de complir els requisits mínims per no causar afectacions mediambientals i garantir el bon desenvolupament” de la carrera.
Pal·liar l’impacte ambiental
Les curses de muntanya són un dels tants àmbits on en els darrers anys ha augmentat la consciència ambiental. Cada cop és més difícil trobar-hi envasos d’un sol ús, queda prohibit l’ús de dreceres fora dels camins i senders marcats i proliferen els distintius que diferencien aquelles curses i caminades respectuoses amb el medi ambient. En el cas del Penyagolosa Trails, segons informen en la seua pàgina web, “compleixen rigorosament amb les normes del parc natural” i “paren especial atenció” al tram del recorregut des de les Useres fins a Sant Joan de Penyagolosa, que transcorre pel camí dels Pelegrins; així com a la gestió dels residus, “fomentant que els i les participants porten el seu got individual”; i a l’ús consentit de les finques de titularitat privada. Enguany, a més, han adaptat el recorregut de la CSP en els termes de Benafigos i Culla, “per tal de no afectar a una nidificació d’aus”, expliquen. Pel que fa a les consideracions de la direcció del parc natural i experts, l’organització no ha respost a aquest mitjà.
Arran el creixent nombre de curses de muntanya i la preocupació global per l’emergència climàtica, han aparegut diverses guies de recomanacions i alguns parcs naturals han adoptat normatives més estrictes, com ara els del Carrascal de la Font Roja i la serra de Mariola. “Cada vegada participava més gent, els recorreguts anaven canviant i afectaven diverses zones d’alt valor ecològic. Aleshores, vam decidir elaborar una política concreta per regular les carreres”, recorda Salvador Palop, director d’ambdós parcs naturals. I afegeix: “Vam decidir limitar el nombre de proves i de participants, deixar de fer-les en períodes de reproducció d’aus o organitzar-nos molt bé per a la recollida de residus”.
Segons l’expert, els acords s’haurien de fixar en funció dels diferents tipus d’impactes que generen les curses i marxes per muntanya: l’erosió sobre el sòl, les afeccions a la fauna i la flora, la generació de residus, l’impacte acústic i, també, els efectes sobre el medi socioeconòmic
Plana també posa el focus en les limitacions que ja es preveuen en la legislació ambiental i els plans d’ordenació dels recursos naturals dels parcs, tot i que no existisca un marc legal exclusiu per regular l’activitat esportiva a la muntanya. “El primer és revisar el pla d’usos i analitzar les limitacions que imposa i àrees a excloure”, explica. Després, tant l’organització com la direcció dels parcs naturals i l’administració es poden acollir als diferents codis de bones pràctiques. Tanmateix, aquests són “una eina d’aplicació voluntària”, matisa. Per això, l’expert considera que “hauria d’haver-hi algú que fiscalitzara la celebració, abans i després, perquè la gent pot fer el mateix recorregut durant l’any”. I proposa: “Potser poden ser els agents rurals, als quals se’ls hauria de formar i haurien de treballar d’acord amb protocols i acords entre l’administració i l’organització”. En el cas del Penyagolosa Trails, però, tot i que la direcció del parc natural ha elaborat avaluacions posteriors a les curses per denunciar els impactes, mai se’ls ha aplicat cap sanció.
Aquests acords, segons l’expert, s’haurien de fixar en funció dels diferents tipus d’impactes que generen les curses i marxes per muntanya: l’erosió sobre el sòl, les afeccions a la fauna i la flora, la generació de residus, l’impacte acústic i, també, els efectes sobre el medi socioeconòmic, com ara les molèsties als ramats, la interacció amb gossos protectors de ramats o les afectacions a interessos de la propietat de finques particulars o d’altres excursionistes. “Costa posar al mateix nivell d’importància que la resta d’impactes, però també s’han de contemplar els drets de ramaders i propietaris”, subratlla Plana. I conclou: “A la llarga vindran limitacions, perquè hi ha moltes contradiccions, com permetre aquestes activitats en espais protegits que pels seus valors ja tenen capacitat de promoure’s. S’haurà d’estudiar cada cas concret i defugir de prohibicions genèriques”.
