Amb origen a les escoles monàstiques del segle XII i XIII, en naixeren, al segle XVIII, el que coneixem com a universitat moderna. Per entendre la deriva mercantilista de les universitats, segurament, cal conèixer el sentit que se’ls va donar en el seu origen, a mitjans de segle XVIII, en el context de la Il·lustració.
A l’antiga Grècia, Plató plantejava la importància que el centre de les ciutats l’ocupés un espai buit; un espai per al debat i per l’argumentació. Hereu de la filosofia grega, el projecte il·lustrat va substituir aquests espais buits per espais on imperava la raó. Voltaire, un dels principals teòrics de la Il·lustració, matisava que aquests espais havien de ser espais de tranquil·litat. Com explicava, la raó és “allò amb què tots els éssers humans estan d’acord quan estan tranquils”. Pel projecte il·lustrat, la universitat formava part d’aquests espais de tranquil·litat i de raó. En aquest sentit, doncs, neix de la creença que l’educació, la universalització del coneixement –àmbit altament elitista fins al moment– i el desenvolupament de la raó són imprescindibles per arribar a societats més lliures. La Il·lustració, però, va ser doblement guillotinada. En primer lloc, per un sanguinari cop d’estat i després per l’ocupació, per part del mercat, d’aquests espais de tranquil·litat i de raó.
L’ocupació per part del mercat d’aquests espais buits i de raó, ha eliminat bona part dels objectius humanistes que caracteritzaven les universitats en un origen
Les universitats no han sigut alienes a aquest fet. Actualment, impregnades per la lògica capitalista, caminen en direcció a ser, únicament, un punt més en l’engranatge de la reproducció del capital. L’ocupació per part del mercat d’aquests espais buits i de raó, ha eliminat bona part dels objectius humanistes que les caracteritzaven en un origen. En els últims anys, n’hem vist exemples com el Pla Bolonya. Sense tractar-se d’una estratègia de privatització immediata, ha seguit la fórmula, aparentment menys agressiva, de posar les universitats cada cop més al servei de l’àmbit privat i del mercat.
La universitat i l’empresa privada
Lluny de ser una qüestió abstracta, en els últims anys, les diverses universitats han observat com aquests fets s’anaven concretant de diferents maneres. Segurament, una de les formes més polèmiques ha estat la creació de l’òrgan conegut com a Consell Social. Aquest, existent des dels anys vuitanta, va agafar força amb de l’aprovació de la Llei Orgànica d’Universitats (LOU) l’any 2001 i partir del Pla Bolonya.
El Consell Social s’emmarca en una retòrica de participació de la societat dins universitat, en el cas de la Universitat de Lleida (UdL), afirmant en la seva web que “vehicula a la comunitat universitària les necessitats, demandes i preocupacions de la societat.” Tot i això, però, observem com els últims tres presidents d’aquest òrgan a la universitat lleidetana han sigut: Josep Maria Pujol, president de Prefabricats Pujol i de la clínica privada de Lleida Avantmedic; Ramon Roca Enrich, president del grup Ros Roca, i implicat pel mateix Francisco Correa en la trama Gürtel; i, actualment, Delfí Robinat, expresident de la cambra de comerç i indústria de Tàrrega. Avui en dia, aquest consell no només pot participar de les decisions econòmiques universitàries a través del control dels pressupostos, sinó que també pot adoptar mesures per l’aprovació o suspensió de graus.
Una altra cara de la mateixa moneda és l’existència de les anomenades Càtedres Universitat-Empresa, que s’emmarquen també, en aquest discurs d’apropar universitat i sector empresarial. Entre els finançadors d’aquestes càtedres a la Universitat de Lleida hi trobem: Caixabank, el Banco Santander o la multinacional Indra. A més, aquest mateix gener, es va afegir una nova càtedra universitat-empresa en malherbologia. En aquest cas, és finançada per Corteva Agrisciences, empresa nascuda com a divisió agrícola del gegant químic DowDupont i polèmica per les acusacions de contaminar conscientment des dels anys setanta amb l’ús d’àcid perfluorooctanoic (PFOA).
L’any 2018, la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) presidida pel en aquell moment rector de la Universitat de Lleida, Roberto Fernández, va cedir la gestió oficial d’una aplicació mòbil de les universitats públiques al Santander
D’altra banda, l’any 2018, la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) presidida pel, en aquell moment, rector de la Universitat de Lleida, Roberto Fernández, va cedir la gestió oficial d’una aplicació mòbil de les universitats públiques al Banc Santander. Amb això, l’entitat bancaria, va passar a gestionar –a través d’una autorització personal- dades de milers d’universitaris, professors i personal d’una quinzena d’universitats públiques i privades.
Així doncs, quan des del moviment estudiantil es duen a terme diferents reivindicacions, no només s’estan plantejant temes concrets, sinó que es posa sobre la taula un debat molt més profund; es planteja el mateix sentit de la universitat. Cal, doncs, valorar si les universitats han de continuar sent únicament un espai de reproducció de la societat en la qual s’emmarquen. Potser, al contrari, cal recuperar la part profundament humanista i alliberadora, en què se situava en un principi, i convertir les universitats en aquests espais de tranquil·litat i de raó, que suposin realment mecanismes transformadors.
La resposta: una via policial i judicial
Com la major part de processos de privatització o mercantilització, aquest tampoc ha estat mancat de violències. En aquest cas, violències en l’àmbit judicial. Des de l’arribada, l’any 2011, de l’antic rector Roberto Fernández, les vies policial i judicial han estat a l’ordre del dia del moviment estudiantil de la capital lleidatana. Fernández destaca sobretot per ser el primer rector de la Universitat de Lleida que va sol·licitar l’entrada de policia antiavalots en un recinte universitari. Aquest fet es va produir l’any 2012, any on, en el context de les diferents manifestacions contra les retallades, el cos dels Mossos d’Esquadra van entrar en diverses ocasions als campus. Des d’aquell any, i dins el mandat d’aquest rector, els antiavalots hi ha intervingut diversos cops, algunes amb un gran nombre d’efectius. Fins i tot, l’any 2016, arribaren a detenir una estudiant dins la Facultat de Lletres de la Universitat, fet que va desencadenar l’ocupació, durant gairebé un més, del despatx del rector.
Roberto Fernández ha destacat per ser el primer rector de la Universitat de Lleida que va sol·licitat l’entrada de policia antiavalots en un recinte universitari, fet es va produir l’any 2012 per primer cop i s’ha repetit en diverses ocasions
De la mà de la via policial, hi ha hagut una dura escalada de casos judicials. Durant els vuit anys de mandat de Roberto Fernández, han estat 14 persones, en 4 casos diferents, les que s’han vist immerses en processos judicials. A més, durant l’ocupació de l’any 2016, marc en el qual se situa l’última sentència, el mateix fiscal en cap de Lleida, Juan Francisco Bone, confirmava l’existència de converses informals entre l’equip de govern i la mateixa fiscalia. Bone, ha estat acusat recentment per la CUP per les concessions de quatre les hidroelèctriques de la Vall Fosca. Se l’assenyala d’arxivar la investigació sobre presumptes irregularitats per lligams familiars.
De nou al Canyeret
El carrer del Canyeret, lloc on es troben els jutjats de Lleida, s’ha convertit en un espai freqüentat els últims anys pel moviment estudiantil de la ciutat. Aquest últim cop, la sentència ha condemnat quatre persones a sis mesos de presó i a un total de 33.750 euros en multes per delictes d’agressions i coaccions. Els fets s’emmarquen en l’ocupació del rectorat de l’any 2016 on, ja en els últims dies, una situació provocada per professors i vicerectors propers a Roberto Fernández va acabar derivant en un tens conflicte entre periodistes, professors i estudiants. El cas compta amb el factor afegit que el denunciant és el periodista de TV3 Àlex Oró. A més, entre les persones condemnades hi trobem al raper Pablo Hasél, que a causa de l’acumulació amb altres sentències condemnatòries anteriors, podria entrar a presó en els pròxims mesos.
Lluny d’entrar a valorar els fets que van acabar amb la denúncia del cas, segurament cal qüestionar obertament el fet que la situació acabi derivant en un procés judicial i en una posterior sentència que provocarà deutes difícilment assumibles i, en algun cas, com hem dit, una possible entrada a presó. A més, segurament cal plantejar que la defensa, en l’àmbit mediàtic, apel·li a la llibertat d’expressió. Com a periodistes, segurament és qui més garants hem de ser d’aquest dret, però segurament també, som els que més rigorosos hem de ser quan en fem bandera. Si no, podem acabar en situacions tan paradoxals com que la defensa d’un dret com aquest acabi desencadenant un procés judicial totalment desmesurat, contra una lluita tan legítima com l’estudiantil.
