Colòmbia plora, respira, s’enfonsa, resisteix, té por, però sobretot es dessagna. El panorama que actualment es viu no es va gestar en un dia o des del 28 d’abril de 2021, quan va començar el Paro Nacional. Més de cinquanta anys de guerra i la crisi econòmica i social derivada de la pandèmia sumen a les raons de les protestes iniciades amb l’objectiu principal de tombar la reforma tributària proposada pel govern d’Iván Duque. I igual que al país, les colombianes a l’exterior viuen amb indignació aquestes jornades de mobilització i repressió.
La reforma tributària va ser la desencadenant d’una fúria i indignació que omple els carrers de centenars de ciutats colombianes que es declaren en una vaga nacional que avui suma ja setze dies. “Encara que la reforma fos el detonant, les protestes també es donen per la situació de pobresa, exclusió i desigualtat que viu la població”, afirma Betty Puerto Barrera, defensora dels drets humans exiliada que viu a Barcelona des de fa tretze anys. Ella és una de les més de mig milió de persones que van abandonar el país en el context del conflicte armat i la violència sociopolítica, a la recerca de seguretat, protecció i refugi. Xifra que no comptabilitza, però, a totes les que es veuen obligades a migrar per la situació de pobresa i l’impacte del model econòmic. “La misèria, l’abandonament estatal i la falta d’oportunitats han estat les raons per les quals moltes han sortit fugint. Aquesta és la colombianitat al món que entén el que està passant als barris populars, la que ha mantingut a la família a base de remeses. I aquesta és la colombianitat que en alguns casos està sorpresa pel que passa ara al país, perquè moltes creien en el govern d’Álvaro Uribe. Ara ja s’han adonat que la culpa de tanta violència no era únicament de les FARC-EP”, destaca Puerto, la qual també forma part de l’Associació Huitaca Pacte per la Vida i per la Pau.
La reforma tributària va ser la desencadenant d’una fúria i indignació que omple els carrers de centenars de ciutats colombianes que es declaren en una Vaga Nacional que avui suma ja setze dies
La indignació no coneix fronteres i per aquest motiu la població colombiana migrant, refugiada i exiliada a Barcelona, com a centenars ciutats del món, s’ha organitzat per sortir a diferents punts de la ciutat a concentrar-se, cridar i secundar des d’aquí a aquest país del qual algun dia per diferents raons van sortir, però al que moltes esperen poder tornar. Així, han creat l’Assemblea Colòmbia Resisteix Barcelona. “Hem aconseguit dir-li al món que volem que el govern colombià aturi la massacre. Aquesta que ja es feia als territoris rurals del país des de fa anys. Tot i això, el president Duque segueix sense donar la cara i Uribe llança proclames guerreres que animen a la militarització dels carrers amb tancs i armes de confrontació bèl·lica. La protesta social és un dret. I no podem permetre que aquesta sigui la resposta als qui es manifesten als carrers demanant pa, pau i salut”, ressalta la defensora.
Segons les organitzacions socials Temblores ONG i Indepaz s’han registrat, del 28 d’abril al 10 de maig de 2021, 1.956 casos de violència policial. Entre elles 47 persones assassinades, 40 de les quals presumptament per violència policial, dotze víctimes de violència sexual per part de la força pública i 28 víctimes d’agressions oculars. I el més incert, més de 500 persones desaparegudes, que se sumen a les més de 120.000 que hi ha a tot el país des de fa dècades.
La ciutat de Cali, capital del departament del Valle del Cauca, i també de la salsa, ha esdevingut l’epicentre del “Paro Nacional”. Allà les protestes i bloquejos cada dia augmenten i és on la policia presumptament ha assassinat més joves. Jeisson García, Michel Reyes, Daniel Azcárate, Julia Navarrete, Santiago Murillo, Elvis Vivas, Maria Osorio i Lucas Villa són algunes de les víctimes que han estat assassinades en el marc de les protestes. No són només xifres, eren persones i tenien una vida, una història.
Colòmbia crida des de Barcelona
Al llarg de les protestes i manifestacions pacífiques que s’han realitzat a la capital catalana, diferents consignes i crits de protesta s’han fet escoltar en tota la ciutat. Representen un símbol de resistència contra el govern colombià, perquè el fet d’estar lluny no vol dir que s’estigui absent: “Colòmbia, resisteix, Barcelona està amb tu”, “Uribe, paraco [paramilitar], el poble està berraco [enrabiat]” i la més cridada: “Ens estan matant”.
“No tinc paraules per a descriure el que passa”, afirma Lina Fernanda Cazallas, de 32 anys i resident des de fa quatre a Barcelona. “Estem vivint una massacre, que és el que s’ha viscut sempre al camp colombià, però ara a les ciutats, on podem veure el que passa a través de les xarxes socials”. Ella se sent avui més prop de la seva terra que mai i també impotent per no poder fer res més. Des del Consolat, on es manifesta, espera que la seva veu se senti lluny. Que la comunitat internacional entengui i posi el focus en què està passant a Colòmbia.
D’altra banda, Marta Barriga, una bogotana de 56 anys que en porta dos a la capital catalana, també sent tristesa de veure al govern colombià indolent i corrupte. “Les joves ja han despertat. No és just que estiguin matant als nostres fills, que són estudiants, que treballen de dilluns a dissabte per un salari de 700.000 pesos [uns 150 euros] per a pagar-se una carrera. No és just que estiguem enterrant a les nostres famílies en la distància. I no és just que l’Estat faci amb nosaltres el que vol, que venguin el nostre país i els nostres recursos a les multinacionals. El poble està cansat”.
“La raó principal per la qual estic aquí manifestant-me davant del Consolat és perquè em fa mal el que està passant al meu país. El Govern ha donat ordre de matar a la gent i creu que aquesta és la millor forma per acabar amb la protesta. Li està declarant la guerra al poble. No li convé que els joves lluitem pels nostres drets”, diu un jove de 20 anys que viu des de fa setze mesos a Barcelona i que prefereix mantenir la seva identitat a l’anonimat.
De totes les concentracions a Barcelona, una de les més grans va ser el 5 de maig al costat de l’estàtua d’El gat de Botero, artista colombià, al barri del Raval, on van arribar a concentrar-se al voltant de 2.000 persones. La principal protagonista va ser la bandera a l’inrevés: vermell, groc i blau, com una crítica de caràcter simbòlic amb l’èmfasi en la sang que corre als carrers, mentre de fons sonava la cançó composta per Lucho Bermúdez, “Colombia, tierra querida”.
De totes les concentracions a Barcelona, una de les més grans va ser el 5 de maig al costat de l’estàtua d’‘El gat’ de Botero, artista colombià, al barri del Raval, on van arribar a concentrar-se al voltant de 2.000 persones
Les protestes a l’exterior han estat criticades i criminalitzades pel senador i expresident Álvaro Uribe, qui va manifestar a les xarxes socials que a Europa es distorsionava el que passava a Colòmbia. “A Europa distorsionen la democràcia colombiana, volen ignorar que aquí es respecta la protesta i se li demana al terrorisme respectar a Colòmbia. Democràcia, política social i autoritat”, pregava un tuit d’Uribe amb un vídeo d’un acte de la plataforma Colòmbia Resisteix Barcelona a la plaça Sant Jaume. “S’està veient a tot el món la violència policial que hi ha als carrers. Aquesta mala imatge del Govern no ve del que fem aquí”, diu Puerto.
De la mateixa manera que a Barcelona, a altres punts dels cinc continents s’han concentrat milers de persones en protestes mai vistes vinculades a la situació colombiana.
L’incompliment de l’acord de pau
Una de les principals raons de fons de les protestes és l’incompliment de l’acord de pau. El 24 de novembre de 2016 el govern de Santos va signar un acord de pau amb la guerrilla més antiga de Llatinoamèrica, les FARC-EP. No obstant això, la guerrilla no era l’únic grup armat del país: l’exèrcit, els paramilitars, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) i les anomenades bandes criminals o els grups narcotraficants segueixen molt presents en el camp colombià, que sempre ha patit les conseqüències d’un conflicte armat, social i econòmic basat en la inexistent reforma agrària, punt quatre de l’acord de pau que en aquests gairebé cinc anys s’ha incomplert. “Només amb el fet que el Govern hagués complert l’acord de pau ja ens hagués servit”, destaca Puerto. Colòmbia pateix una profunda bretxa entre el camp i la ciutat, i és la regió més desigual d’Amèrica Llatina.
Segons dades del Ministeri de l’Interior, 27.576 colombianes van demanar protecció internacional a Espanya en 2020 i el 98% d’aquestes peticions van ser denegades
Per això també es mobilitza la ciutadania en unes protestes que segueixen a les de 2019 i 2020, on es reclamava la fi de la impunitat dels assassinats a defensors i defensores de drets humans. Segons les xifres d’Indepaz, des de la signatura de l’Acord més de 1.200 líders i lidereses socials han estat assassinades, juntament amb més de 275 exguerrilleres en procés de reincorporació a la vida civil.
I mentre el conflicte continua, els estats europeus deneguen les peticions d’asil de la població colombiana, raonant que, des de la signatura de l’acord, Colòmbia viu “en pau”. Segons dades del Ministeri de l’Interior, 27.576 colombianes van demanar protecció internacional a Espanya en 2020 i el 98% d’aquestes peticions van ser denegades.
Ni la censura, ni la pandèmia, ni els atacs i violències per part de la policia o l’ESMAD (els agents antidisturbis) contra els joves, les dones, la comunitat LGTBIQ+, la minga de les comunitats camperoles, afrodescendents i indígenes i els transportistes, han aconseguit el seu objectiu: silenciar el poble colombià. Amb protestes a Londres, San Francisco, Tòquio, Toronto, París, Brussel·les, Nashville, Miami, Torí, Antofagasta, Nova York, Washington, Munic, Praga, Melbourne, Sidney… Avui Colòmbia ressona a tot el món.
