Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Minga indígena, negra i pagesa a Colòmbia: trencar el cercle, teixint entre iguals

Més de 8.000 indígenes, pagesos i afrodescendents marxen sobre Bogotà per denunciar les massacres que s'estan produint arreu de Colòmbia amb la complicitat del Govern d'Iván Duque

La Minga indígena en el seu pas per la ciutat de Cali el passat 14 d'octubre / Berta Camprubí

“Guardia, guardia. Fuerza, fuerza”, coregen milers de joves aixecant els seus chontas (bastons de fusta), mostrant la decisió dels pobles originaris, negres i pagesos de defensar la vida i el territori, durant la Minga que va arribar el diumenge 18 d’octubre a la nit a Bogotà. Són 8.000 voluntats que van recórrer 450 quilòmetres des de Cali, en el sud del país, fins a la capital, mobilitzant 500 vehicles, moltíssimes chivas (autobusos oberts de les regions rurals) i caminant en forma ordenada, flanquejats per la Guàrdia Indígena.

És l’única mobilització organitzada amb objectius precisos, capaç de posar en moviment la societat colombiana. Prova d’això és que tots els mitjans, els més dretans inclosos, estan cobrint la Minga, i que la ultradreta del Centre Democràtic,  l’uribisme —partidaris de l’expresident Álvaro Uribe—, va interposar una denúncia perquè, diuen, “la mobilització està violant els protocols de bioseguretat i posant en risc a la ciutadania”.

L’alcaldia de Bogotà, de centreesquerra i oposada a l’uribisme, va condicionar el Palau dels Esports perquè milers de ‘marchistas’ poguessin allotjar-se en condicions, cosa que van negar alcaldes de la dreta dels municipis per on va passar la Minga

L’arribada de milers d’indígenes, afros i pagesos a Bogotà va mobilitzar bona part de la capital, on va ser rebuda pels joves que van prendre els carrers el novembre passat, durant el paro nacional, i les van ocupar novament el 9 i 10 de setembre en resposta a l’assassinat d’un advocat per part de la policia. Les chivas multicolors circulaven curulles al so de xiulets i tambors. L’alcaldia de Bogotà, de centreesquerra i oposada a l’uribisme, encapçalada per Claudia López, va condicionar el Palau dels Esports perquè milers de marchistas poguessin allotjar-se en condicions, cosa que van negar alcaldes de la dreta dels municipis per on va passar la Minga. Entretant, el president Iván Duque manté la seva negativa a dialogar directament.


Buscar el president o els pobles?

El nom complet de la mobilització és Minga Social i Comunitària per la Defensa de la Vida, el Territori, la Democràcia i la Pau, i s’activa cada vegada que els pobles se senten profundament agredits. Va haver-hi moltes mingas des de la Constitució de 1991 que va incorporar els drets col·lectius dels pobles indígenes i afrodescendents. Perquè malgrat el reconeixement dels seus territoris i d’un enfocament diferencial en termes de salut, d’educació o de justícia pròpies, els pobles originaris necessiten garanties, requereixen un cert nivell d’equilibri i harmonia territorial per a poder desenvolupar aquests drets.

Aquestes grans marxes surten gairebé sempre del sud-oest del país, sobretot dels 84 resguards dels vuit pobles indígenes del departament del Cauca, motor rebel i històric escenari de processos de transformació social a Colòmbia. L’epicentre de la diversitat de comunitats sol trobar-se a Santander de Quilichao (Cauca) o Cali (Vall del Cauca), com va succeir aquesta vegada.

La legitimitat social i política de les mingas, conformades entorn del subjecte col·lectiu indígena, amb destacada participació del poble nasa i del Consell Regional Indígena del Cauca (CRIC), és tan àmplia, que cap govern les rebutja frontalment. Durant el recorregut de quatre dies, milers de persones la van envoltar amb afecte i solidaritat. Fins a un grup d’Hare Krishna els va lliurar aliments i aigua en la seva arribada a Bogotà, mentre famílies i venedors ambulants els acostaven aigua i gasoses de manera espontània.

La legitimitat social i política de les mingas, conformades al voltant del subjecte col·lectiu indígena, amb destacada participació del poble nasa i del Consell Regional Indígena de l’Cauca (CRIC), és tan àmplia, que cap govern les rebutja frontalment

Les mingas solen presentar demandes a l’Estat colombià, que des de les reformes constitucionals de 1991 aporta ingents recursos als capítols indígenes. No obstant això, la principal demanda en aquesta ocasió és per la vida, contra la repressió i les permanents massacres que dessagnen Colòmbia. “Fem una crida per aixecar-nos pacíficament, perquè deixem de ser calcigats, ja no més desconeixement al poble!”, cridava el portaveu del Consell Regional Indígena del Departament de Caldas a la seva arribada a la Plaça Bolívar de la capital.

Enguany, en el Cauca va haver-hi nou massacres amb 36 víctimes, xifra que s’eleva a 67 en tot el país. “El Govern colombià està atemptant contra la pervivència dels pobles indígenes del Putumayo amb la implementació de polítiques extractivistes”, assegurava el portaveu dels pobles indígenes del Putumayo. “Tenim un Govern que no governa, tenim un Govern que ens massacra, ens desapareix”, assegurava la portaveu de l’organització de Ciutat en Moviment.

Els territoris indígenes, negres i pagesos són cobejats per les grans multinacionals mineres i pel narcotràfic, que busquen buidar poblacions per apoderar-se de terres per a explotar recursos. Aquesta és la causa última de la violència, la mateixa que va provocar una guerra de cinc dècades que no van aconseguir frenar els Acords de Pau entre el Govern i les FARC.

Els territoris indígenes, negres i pagesos són cobejats per les grans multinacionals mineres i pel narcotràfic, que busquen buidar poblacions per apoderar-se de terres per a explotar recursos. Aquesta és la causa última de la violència

La resposta indígena ha estat negociar perquè l’Estat augmenti els recursos que traspassa, que en aquesta ocasió el Govern de Duque—hereu d’Uribe—, promet seran fins a 2.600 milions de dòlars solament per als indígenes. Davant tan gran legitimitat social de la Minga, el Govern, una vegada més, diu estar disposat al diàleg, però tots els governs diuen el mateix i després incompleixen el signat.

En aquest punt, la mobilització indígena oscil·la entre dues variables: exigir un debat polític amb el Govern que posicioni el dret a la vida i a un territori en pau o establir diàleg amb pobles i sectors socials, en particular urbans, per a teixir una xarxa d’aliances contra el model neoliberal extractiu. No són contradictòries, poden fins i tot ser complementàries, però el debat se centra en les prioritats.

Però en aquesta ocasió és diferent, l’única demanda és per la vida. La majora Blanca Andrade, del programa Dona del CRIC, resumeix el debat a la seva manera: “Sortirem perquè hi ha molta violència, molta indignitat, la gent ja no pot transitar tranquil·la per la comunitat. Els pobles tenim dignitat i no poden passar per damunt nostre. Un veu com maten pagesos, sectors urbans i no passa res. No hi ha justícia que faci respectar els drets dels pobles i els sectors socials i hem de sortir a dir-ho”.

En aquest punt, la mobilització indígena oscil·la entre dues variables: exigir un debat polític amb el Govern que posicioni el dret a la vida i a un territori en pau o establir diàleg amb pobles i sectors socials, en particular urbans

Andrade denúncia el terrorisme de l’Estat i assegura que “aquest Govern ha estat el més terrorista i està violant el pacte de pau, però ens diu terroristes als pobles”. I aquí ve el punt: “Nosaltres volem veure-ho per a dir-li això. No per la qüestió econòmica, perquè per a resoldre-ho treballem. No vivim de plata que ens donin sinó de la tranquil·litat de la vida. Per a mi no és important anar a Bogotà, és una pantalla i allà no serveix anar. Acompanyar als altres sectors i reunir-nos amb ells és més important que veure al president. Quan volem parlar amb el govern aquí s’embolata (entremescla) l’autonomia”.

Una autoritat masculina del resguardo de Corint, agrega: “La Minga surt a Bogotà perquè el Govern no vol dialogar. Però el fonamental no és trobar-nos amb el Govern sinó amb els sectors socials, és una ruta política perquè ens estan matant”.


La potència de les comunitats

Mobilitzar entre 8.000 i 10.000 persones durant 15 dies, entre l’espera inicial a Iván Duque en Cali, el recorregut fins a la capital i després l’acampi de cara a la vaga general del dimecres 21 d’octubre, on s’espera una massiva i massissa mobilització, requereix una força de base que cap altre sector de la societat és capaç d’ensenyar. La força indígena es concentra en els contraforts andins del Cauca, en les seves fabuloses valls on les comunitats mantenen la diferència de les seves cultures i cosmovisions amb increïble tenacitat.

Seria injust dir que els indígenes del Cauca reprodueixen la seva cultura, sense més. També la van modificant, en un exercici espiritual i col·lectiu d’actualització. El paper de les dones, per exemple, ja no és el mateix de cinc dècades enrere, quan es va fundar el CRIC. Elles tenen càrrecs en comunitats i resguards, en mitjans de comunicació, en la Guàrdia Indígena i en tots els espais, encara que amb menor intensitat en les cúpules que, zero novetats, tendeixen a ser masculines.

La manera de triar autoritats, també va mutant. De la manera “electoral”, en sintonia amb la cultura política hegemònica, van passant a maneres més comunitàries d’elecció, ancorats en les seves cosmovisions, que implica triar per la qualitat dels valors i les conductes, més que per la facilitat de paraula de la persona.

En el que va d’any, al Cauca hi va haver nou massacres amb 36 víctimes, xifra que s’eleva a 67 a tot el país. “El Govern colombià està atemptant contra la pervivència dels pobles indígenes de l’Putumayo amb la implementació de polítiques extrtactivistes”

La força de les comunitats pot mesurar-se en dues direccions. La primera, més directa, com a sustentació de la vida material, de la cotidianeidad, en la qual la diversitat de cultius, les fires de barata, els rituals d’harmonització, la medicina i la justícia pròpies, són algunes de les seves manifestacions més potents. Durant la pandèmia van multiplicar les formes tradicionals d’intercanvi, com la barata sense diners però també sense equivalències (un quilo per un quilo), sinó sobre la base de les necessitats de cada família.

Aquestes pràctiques no capitalistes sustenten una autonomia real, potent en les bases territorials i més difuminada a mesura que es “puja” en l’estructura. La Guàrdia Indígena és la clau de volta de l’autonomia del moviment, en general, i expressa la potència de les seves comunitats, en particular.

Però hi ha una segona dimensió d’aquesta força col·lectiva. Es relaciona amb la capacitat d’influir a uns altres i altres que no són indígenes, com succeeix ara a la Minga. La cultura de la resistència, ja no és la mateixa de 1971, any de fundació del CRIC. Cinc dècades és un temps suficient per a avaluar la influència dels pobles originaris en la cultura política de baix. Les seves experiències s’expandeixen horitzontalment, com a taques d’oli.

Entre els 102 pobles originaris de Colòmbia, agrupats a la ONIC, ja són 70.000 els guàrdies organitzats. A més s’han creat les Guàrdies Cimarronas entre els pobles negres, la primera en 2009 en Palenque, i les Guàrdies Pageses estan fent els seus primers passos des de 2014

Entre els 102 pobles originaris de Colòmbia, agrupats a la ONIC (Organització Nacional Indígena de Colòmbia), ja són 70.000 els guàrdies organitzats. A més s’han creat les Guàrdies Cimarronas entre els pobles negres, la primera en 2009 en Palenque, i les Guàrdies Pageses estan fent els seus primers passos des de 2014, recuperant les “guàrdies cíviques” de la lluita per la reforma agrària de 1974. Des de 2018, es realitzen trobades interètniques i interculturals entre les guàrdies indígena, pagesa i cimarrona. Entre els desafiaments que es plantegen aquestes trobades, figuren l’articulació zonal, regional i nacional de les guàrdies, la formació política i operativa, amb l’objectiu d’enfortir el control territorial per a defensar l’autonomia.

Al Cauca, bressol i nucli del moviment resistent, el Procés de l’Alliberament de la Mare Terra és probablement la punta de llança de l’acció directa col·lectiva. En els últims cinc anys s’han recuperat dotze finques de l’agronegoci de la canya, al voltant de 4.000 hectàrees, l’alliberament de les quals ha costat vides i presó, però marca a foc els objectius del moviment.

Ara com ara, malgrat totes les dificultats externes i tensions internes, els pobles indígenes, negres i pagesos de Colòmbia poden celebrar que Bogotà els ha rebut amb els braços oberts, dialoguen amb la població i conflueixen amb les centrals sindicals en una enorme jornada de lluita. Van trencar el cèrcol militar, paramilitar i mediàtic, que no és poc en temps de guerra contra els pobles.

Article publicat originalment a El Salto.