Si ens deixéssim guiar per l’evolució dels mercats borsaris de les economies més importants, semblaria que l’economia mundial està tornant a la normalitat després de la patacada inicial de la COVID-19. Aquests mercats, després de caure al començament de la pandèmia, han tornat a recuperar-se, amb oscil·lacions. Així, si s’agafa com a exemple els Estats Units (EUA), i tal com assenyalava Robert J. Shiller recentment, l’índex del S&P 500 va créixer un 3% entre el 30 de gener i el 19 de febrer, va caure un 34% entre el 19 de febrer i el 23 de març, i ha tornat a créixer un 42% entre aquesta darrera data i la primera setmana de juliol.
Sembla que hi ha dues raons principals que ho expliquen. Primera, les grans quantitats de diners i crèdit que els principals bancs centrals del món estan posant a disposició del sistema financer, cosa que permet uns préstecs, garantits pels bancs centrals i els estats, a bancs i empreses a uns tipus d’interès molt baixos (que poden arribar a ser negatius) i que provoca, també, un endeutament privat desmesurat. Segona, els governs dels EUA, el Regne Unit, molts de la Unió Europea (UE) i també la Xina i altres països asiàtics estan transferint recursos, de forma directa o indirecta, a les empreses, sobretot les més importants, que s’han vist afectades pels tancaments, totals o parcials, provocats per la crisi pandèmica.
A l’economia capitalista actual, els bancs centrals són el mecanisme més important de suport al sistema financer i també a les empreses, que dediquen una part important de la seva activitat a comprar i vendre accions i bons per obtenir beneficis financers, ja que disposen de préstecs a tipus d’interès molt baix. I en el cas de les grans empreses, fins i tot recompren les seves pròpies accions per augmentar les seves cotitzacions/preus. Això els surt més a compte que invertir en actius reals, en activitats productives, quan la rendibilitat ha tendit a disminuir en l’economia capitalista mundial. Tal com va dir Marx, quan el valor dels actius reals/productius s’estanca o disminueix pot ser perfectament que els actius financers (el “capital fictici” de Marx) vegin que el seu “valor” (preus/cotitzacions) augmenta. Que la borsa puja, amb paraules més entenedores.
Tal com va dir Marx, quan el valor dels actius reals/productius s’estanca o disminueix pot ser perfectament que els actius financers (el “capital fictici” de Marx) vegin que el seu “valor” (preus/cotitzacions) augmenta
Segons les dades proporcionades per Michael Roberts, les injeccions monetàries dels bancs centrals (que impulsen els augments borsaris en els mercats d’accions i de bons) respecte al total dels diners i crèdits existent a l’àmbit mundial van passar de representar el 3,7% del PIB mundial el 1992 al 7,2% el 2007, al mateix temps que els préstecs bancaris (que fan augmentar l’endeutament privat) i el deute públic es triplicaven en relació amb el PIB. I el percentatge d’injeccions monetàries dels bancs centrals respecte al total de diners i crèdits existents es podria triplicar, tot passant al 22,3% del PIB mundial a finals de 2020 (quasi 20.000 milions de dòlars). Amb aquestes xifres, no és gens estrany que els mercats borsaris estiguin en expansió; encara que si ens fixem en l’economia real, en les activitats productives (i sense tenir en compte els guanys financers), els beneficis de les empreses durant la pandèmia tinguin la major davallada des de la gran recessió de 2008, i fins i tot més intensa.
És probable que hi hagi una altra raó per la qual la borsa tendeix a pujar: la cantarella optimista de la majoria de governs i organismes internacionals segons la qual, encara que el 2020 hi haurà una crisi important i una forta caiguda del PIB –l’ocupació i les principals variables macroeconòmiques–, l’economia es recuperarà ràpidament el 2021. És a dir, estaríem davant d’una crisi en forma de V, la qual cosa estaria en contradicció amb diverses realitats. Primera, no es té ni idea de quan acabarà la pandèmia, perquè no es coneixen encara característiques importants del virus, ni quan es tindrà una vacuna o un tractament per lluitar-hi adequadament, i és molt difícil que l’economia es recuperi si no hi ha una forma adient per tenir controlat realment el virus. Segona, amb el pas del temps les previsions que fan els governs i els organismes internacionals sobre els impactes econòmics de la crisi pandèmica són cada vegada més negatives.
El crèdit (“capital fictici”) no està finançant les activitats econòmiques reals dels diferents sectors econòmics i, per tant, no està donant lloc a un augment del valor real de l’economia
I aquesta musiqueta optimista dels governs/organismes internacionals sembla estar en contradicció amb el que pensen una part important dels analistes quan es pregunten si és possible una recuperació del PIB, l’ocupació, la inversió, etcètera, de forma ràpida. Més tenint en compte que, ja abans de la pandèmia, l’economia capitalista mundial havia vist com el creixement econòmic, la inversió o els beneficis i la rendibilitat de les empreses havien disminuït el seu ritme de creixement o, fins i tot, estaven caient en termes absoluts. Als EUA, al Regne Unit, a la UE, a la majoria de països emergents i al conjunt de l’economia mundial, els indicadors semblen dir-nos que, encara que l’economia es pugui recuperar el 2021 (i fins i tot això dependrà de com evolucioni la pandèmia, cosa que ara mateix desconeixem, i de les conseqüències econòmiques i financeres que això podria tenir), es tardaran uns quants anys a tornar a recuperar la tendència que tenia el creixement del PIB abans de la pandèmia. I el mateix es pot dir de l’evolució de l’ocupació/atur, les inversions, els beneficis i la rendibilitat, i la resta de variables macroeconòmiques.
Així doncs, els que actuen en els mercats financers (i la borsa) esperen que hi hagi una recuperació econòmica i un retorn a la normalitat ràpids, mentre estan aconseguint grans beneficis financers especulatius en aquests moments gràcies a l’enorme flux de crèdit, pràcticament gratuït, que els proporciona el finançament monetari estatal i dels bancs centrals, i que dona lloc a un creixement desmesurat del deute privat a l’àmbit mundial. Però, en canvi, aquest crèdit (“capital fictici”) no està finançant les activitats econòmiques reals dels diferents sectors econòmics i, per tant, no està donant lloc a un augment del valor real de l’economia, ni a un creixement del PIB real, l’ocupació, les inversions, la productivitat, els beneficis reals o la rendibilitat de les empreses que realitzen activitats econòmiques reals. Es pot dir, doncs, que la bona marxa actual dels mercats financers (i la borsa) pot tenir els peus de fang, ja que l’economia real té molts problemes i limitacions i sembla que els tindrà durant força temps. La borsa i els mercats financers tenen avui, doncs, tota la pinta de ser una il·lusió, una quimera, una fantasia. Ja veurem com evolucionen.
