Club Editor reedita la versió de Joan Sales d’aquesta esplèndida novel·la de Nikos Kazantzakis, que es va convertir en llibre de capçalera de tota una generació a Catalunya durant el franquisme. Kazantzakis és un dels autors més importants de la literatura neogrega; amb una trajectòria intel·lectual eclèctica que passa pel comunisme i el cristianisme, va ser declarat sacríleg per l’Església ortodoxa, i el Vaticà va incloure una obra seva dins la llista de llibres prohibits. D’alguna manera, El Crist de nou crucificat és el reflex d’aquesta relació de l’autor amb la fe.
A Likóvrissi, un poble de l’Anatòlia de grecs cristians dominat pels otomans, de gent senzilla i una mica disbauxada, a començaments del segle passat, tothom balla la música que toca, que és la que diuen el popa i els notables de la vila. Un pastor, un marxant, un cafeter i una vídua de vint anys que es prostitueix són escollits per representar la Passió de Crist. Alhora, un grup de supervivents d’una matança, famèlics, arriben en cerca de refugi. A partir d’aquest moment, els intèrprets senten una mena de revelació que els uneix i que els porta al centre del missatge de Crist, en un procés apassionat que els va despullant de la interpretació conservadora imperant de la religió, basada en la fe però sobretot en el manteniment de l’ordre establert, i els va apropant a una presa de consciència de la veritable fe. Això els farà posicionar-se al costat dels refugiats i els enfrontarà als poders, basats sobretot en la religió, del seu propi poble, que vetllen per mantenir els privilegis de sempre i desempallegar-se dels refugiats.
Tot queda servit perquè la Passió revisqui i es posin de manifest les dues cares de la fe, la pura i la interessada. Aquesta obra tracta sobre el seu sentit i el de la consciència, i sobre el poder que vol dominar-les. Els personatges són senzills però plens de poesia, la construcció moral dels quals és riquíssima, té una intensitat dramàtica gairebé shakespeariana i una llengua vivíssima, que Sales trasllada amb molta expressivitat a un català ben genuí.
A l’epitafi de l’autor encara ressona la novel·la: “No espero res. No em fa por res. Soc lliure”.
