Les portes de l’infern a Darfur solen obrir-se des de fa temps després d’incidents menors. El 22 d’abril no va ser cap excepció. Després de l’assassinat de dos homes de la comunitat àrab rzeigat a mans de desconeguts, més de mil membres del mateix grup van atacar la localitat de Kereneik, a l’oest del Sudan, a tall de represàlia. Almenys vuit homes de la comunitat no àrab massalit i set de la rzeigat van acabar morts, segons va informar l’Oficina de l’Alt Comissariat de l’ONU pels Drets Humans. Però la pitjor part encara estava per arribar.
Una unitat integrada per diversos cossos de les forces de seguretat sudaneses es va desplegar l’endemà a Kereneik, però va retirar-se poc després, en vista d’un nou atac a gran escala. El 24 d’abril, assaltants rzeigat van prendre el control de la ciutat durant hores, van saquejar i incendiar centenars de cases i botigues, i van obrir foc arreu, inclosos edificis públics, com un hospital i una comissaria, on algunes habitants havien buscat refugi.
Els assaltants van matar com a mínim 200 persones, entre elles prop d’una vintena d’infants. La violència, a més, es va estendre fins a la capital de Darfur Oest, Geneina, mentre setze pobles propers a Kereneik van ser també atacats. Les Nacions Unides estimen que entre 85.000 i 115.000 persones van haver de fugir de les llars, desplaçades per l’assalt.
Des d’aleshores, Kereneik s’ha mantingut sumida en una calma tensa. No s’han registrat altres enfrontaments intercomunitaris, però hi ha temor a nous atacs en qualsevol moment. Fora de la localitat, només es poden desplaçar lliurement els membres de comunitats àrabs, i alguns mitjans locals han continuat documentant robatoris violents. Dins de la ciutat, la situació humanitària encara és preocupant, sobretot per la inseguretat latent, els elevats nivells de destrucció, i la interrupció d’alguns dels serveis més bàsics.
Dues dècades
A inicis del present segle, la regió de Darfur, a l’oest de Sudan, va ser l’escenari d’una ferotge campanya de neteja ètnica liderada per milícies àrabs, a les quals l’exdictador islamista Omar al-Bashir va recórrer per aplacar un aixecament armat a la zona contra la repressió i les polítiques sectàries del seu règim. L’any 2008, l’ONU va estimar que més de 300.000 persones havien mort fins aleshores, i que uns 2,5 milions havien hagut de desplaçar-se a causa del conflicte. No va ser fins una dècada després, i sobretot a partir del 2015, que la intensitat del conflicte va disminuir substancialment.
Diverses figures implicades en les atrocitats, entre elles Al-Bashir, estan acusades pel Tribunal Penal Internacional de crims de guerra, de lesa humanitat i genocidi. De fet, el 5 d’abril aquest organisme va poder començar a processar, per primera vegada, un dels acusats pel conflicte: Ali Kushayb, un dels líders de les milícies àrabs patrocinades per Al-Bashir. L’inici del procés es va viure com un moment fonamental per començar a rendir comptes i fer justícia per les atrocitats comeses a la regió fa gairebé dues dècades.
A inicis de segle la regió va ser l’escenari d’una ferotge campanya de neteja ètnica liderada per milícies àrabs amb el suport de l’exdictador Omar al-Bashir
Però la matança a Kereneik a finals d’abril ha tornat a posar de manifest fins a quin punt la ferida de Darfur continua oberta, malgrat els canvis profunds viscuts al Sudan els últims anys. A finals del 2018 van esclatar al país massives mobilitzacions populars que van forçar, l’abril del 2019, la caiguda d’Al-Bashir després de tres dècades al poder. Moltes ciutadanes de Darfur van sumar-se a les protestes, amb l’esperança que el derrocament del dictador pogués portar finalment pau i estabilitat a la regió. Des d’aleshores, però, la violència a la zona només ha augmentat, i Darfur ha tornat a viure episodis sagnants de marcat caràcter intercomunitari, similars als que ja s’hi produïen abans del 2003.
Un dels factors que han contribuït al deteriorament de la situació ha estat la retirada de la missió conjunta de l’ONU i la Unió Africana a Darfur (UNAMID, per les seves sigles en anglès), que va començar a operar l’any 2007. Tot i que la violència mai ha cessat, el 2020 el Consell de Seguretat de l’ONU va acordar-ne la retirada. Des d’aleshores, han estat les forces sudaneses les que estan al càrrec de garantir la seguretat de la regió. Entre les unitats responsables, hi ha les Forces de Suport Ràpid, hereves de les milícies àrabs janjaweed acusades de crims contra la humanitat a Darfur.
Més transcendent encara ha estat un controvertit acord de pau signat l’octubre del 2020 entre el govern que pilotava el període de transició post-Bashir i diversos grups armats, alguns d’ells de Darfur, que en el passat havien estat enfrontats amb el govern central. Tot i que l’acord es va presentar com a un pla integral ideat per adreçar els problemes de fons de Darfur, les habitants locals, moltes de les quals van ser excloses de les negociacions, van advertir que no ajudaria a protegir-lo. En el fons, els acords van percebre’s com un pacte elitista que va permetre els líders dels grups armats accedir a posicions de poder a la capital sudanesa, Khartum, mentre releguen les millores sobre el terreny a un segon pla.
Un dels factors que han contribuït al deteriorament de la situació ha estat la retirada de la missió conjunta de l’ONU i la Unió Africana a Darfur l’any 2020
“Els acords mai van ser complets. Tot i que els qui els promovien deien que són exhaustius i que aborden un ampli ventall de qüestions, no és cert. El fet que l’acord abordi una gran part de Darfur
i que adreci moltes coses no el converteix per força en un bon acord”, afirma a la Directa Mutassim Ali, un advocat especialitzat en drets humans de la regió.
Des que es va signar, l’acord ha contribuït a aguditzar la polarització a Darfur per dos motius principals. D’una banda, les comunitats àrabs s’han sentit amenaçades pels articles que estipulen que les terres ocupades han de ser evacuades. De l’altra, l’ascens al poder del general Mohamed Hamdan Dagalo, líder de les Forces de Suport Ràpid i avui vicepresident del Consell Sobirà, ha augmentat el seu sentiment d’impunitat. Paral·lelament, algunes comunitats no àrabs han creat nous grups d’autodefensa.
Així, des del desembre del 2019 s’han produït a Darfur Oest fins a cinc grans onades de violència. Totes elles, a més, han seguit el mateix patró: incidents menors són contestats per grups armats àrabs amb assalts a localitats i campaments de refugiats. El resultat han estat centenars de morts, milers de llars i de botigues saquejades i cremades, pobles esborrats del mapa i desenes de milers de persones desplaçades. “Després de l’acord de pau firmat a Juba, la gent esperava que les coses milloressin molt, però desgraciadament estan empitjorant. El més greu és que alguns [dels qui van signar l’acord] ara són responsables de les violacions que hi estan tenint lloc”, esclareix Ali.
El cop d’estat
La darrera matança a Darfur Oest també ha esquitxat els generals que van prendre el poder a Sudan el mes d’octubre en un cop d’estat que va posar punt final a la fràgil transició democràtica iniciada dos anys abans. En aquest sentit, les autoritats colpistes han estat acusades de ser responsables directes i indirectes de les atrocitats a Kereneik, tant per la seva incapacitat per evitar o frenar l’assalt a la localitat com per la participació en la incursió de membres de les Forces de Suport Ràpid liderades per Dagalo. Alhora, els fets han col·locat en una posició difícil als oportunistes líders dels grups armats de Darfur que van erigir-se en els únics aliats dels generals quan van executar el cop.
La comunitat internacional, per la seva part, ha estat ràpida en condemnar la matança de Kereneik i emfasitzar que la responsabilitat principal de protegir els civils a Darfur recau sobre Khartum. Però ni l’ONU, ni els Estats Units, ni la Unió Europea han assenyalat la responsabilitat directa i indirecta dels generals en la matança. A més, tots han destacat la necessitat d’accelerar l’aplicació dels acords de pau del 2020, malgrat que les ciutadanes locals insisteixen que els acords són part del problema.
“Les atrocitats es van produir mentre les Forces Armades i la policia estaven presents, però no es van involucrar per detenir la violència, el que significa que són responsables indirectes”, denuncia Ali. “Perquè el paper del govern és protegir els civils, i el govern es limita a observar-ho sense fer res”.
