Quan la directora de cine Lina al-Abed (Damasc, 1980) tenia 6 anys, el seu pare va desaparèixer sense deixar rastre. L’Ibrahim era un pare de família amb cinc fills, però alhora també un militant del grup palestí Abu Nidal, conegut com el Consell Revolucionari. Amb la intenció de respondre totes les preguntes que arran d’aquest fet acumulava, al-Abed va emprendre el projecte de la seva darrera pel·lícula: Ibrahim: un destí per definir. Parlem amb ella coincidint amb la presentació del documental a Barcelona, organitzat per l’associació Hèlia, SODEPAU i la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya.
Com va néixer Ibrahim: Un destí per definir?
Des de petita he crescut carregant amb la història del meu pare. El 2012, per primera vegada a la meva vida, rebo un permís per viatjar a Palestina. Durant aquesta visita vaig estar al seu poble natal, Deir Abu Mash’al. Allà vaig conèixer tota la família. En un sol dia em van presentar 38 cosins. Va ser una experiència màgica, que a la vegada em va remoure moltes preguntes respecte a la meva identitat. Aquell és el moment en el qual decideixo fer la pel·lícula.
Al principi del documental, expliques que a casa no es parlava del vostre pare. Aquesta pel·lícula és una manera de respondre les preguntes que no vas poder fer durant anys?
Al principi vaig plantejar la pel·lícula com una investigació per saber què havia passat amb ell. Després de cinc anys, dels set que vaig estar rodant, em vaig adonar que mai arribaria a treure’n l’entrellat. A partir d’aquell moment va esdevenir un viatge personal per entendre com m’havia afectat la seva absència. Amb aquest projecte volia omplir els silencis amb els quals vaig créixer. Tanmateix, al final del camí, em vaig adonar que res no podia omplir aquests buits, sinó que més aviat el que canviava era la manera d’afrontar-los.
Imagino que aquesta pel·lícula va remoure moltes coses a la teva família. Què ha significat per tots ells?
Amb aquest documental estava resolent assumptes personals, però, per una altra banda, també obria ferides familiars que durant molt temps no s’havien tractat. Això ha afectat la nostra relació. Després d’aquests set anys res pot tornar a ser el mateix. Quan tractes temes com aquest, parles les coses tal qual són, sense mirar de fer-les semblar boniques. En algun moment em vaig arribar a dir a mi mateixa que estava boja d’emprendre aquest projecte. Amb tot, aquesta pel·lícula ha estat una reconciliació amb el meu passat i la majoria de la família m’ha donat suport.
Qui va ser Ibrahim al-Abed?
“El meu pare és fill d’un temps en el qual no hi havia lloc per les històries personals, sinó només per una història, la de Palestina”
Va ser un lluitador que deixà el seu poble per estudiar psicologia a Alexandria i que després de 1967 –any en el qual esclata la guerra dels Sis Dies– ja no va poder tornar a casa. Ell és fill d’un temps en el qual no hi havia lloc per a les històries personals, sinó només per a una història, la de Palestina. La causa ho valia tot. El meu pare va ser un home que va fer tot el possible per tornar a casa seva.
Durant la pel·lícula dius que qui perd els records no sap si és viu o mort. Aquest projecte també tracta sobre el dret a la identitat?
I tant. Tot i que jo no pensi en Palestina en termes de revolució, o de guerra i pau, sí els temes principals, com per exemple què significa tenir una casa o ser un refugiat, estan relacionats amb la identitat i la memòria. Avui jo continuo sense poder tornar a on considero que és casa meva. En tota la meva vida només he estat tres setmanes a Palestina. He tractat d’abordar aquests assumptes des d’un vessant més personal que política, més quotidiana que grandiloqüent, amb un llenguatge amb el qual es pugui identificar molta gent. La història del meu pare podria ser la de qualsevol altre, com per exemple la d’un desaparegut a Catalunya durant la guerra.
També la identitat com a refugiada?
“Si ets d’Orient Mitjà, només et veuran com un perillós gihadista o com un pobre refugiat. Doncs no! El que som molts és supervivents”
Al llarg de tots aquests anys he reafirmat la importància de no oblidar la història. Necessitem narrar el que ha passat perquè no sigui oblidat. I a mi m’agrada fer-ho des d’una posició de supervivent i no de víctima. Si tu ets d’Orient Mitjà, només et veuran com un gihadista perillós o com un pobre refugiat. Doncs no! El que som molts és supervivents.
A la pel·lícula et preguntes, qui és aquesta Palestina per la qual tantes persones estan disposades a morir?
Després de visitar el poble del meu pare és quan vaig entendre la resposta a aquesta pregunta. La gent estava disposada a morir per casa seva, pels seus records i memòria.
El teu pare va formar part d’una generació de persones que ho van donar tot per aquesta causa. Què ha canviat al llarg dels anys, i com veus la situació actual?
Si el meu pare tornés a la vida, podria tenir un atac de cor només veient les notícies sobre Palestina. A mi avui m’indigna molt veure la diferència de tracte que fan els mitjans de comunicació respecte a la guerra entre Rússia i Ucraïna, i les guerres a l’Orient Mitjà, així com escoltar les al·lusions a les diferències entre els refugiats d’un i altres conflictes. Penso que vivim en un dels pitjors temps possibles, en el qual no es dona cap mena de valor a la vida humana. Tot i que personalment ja no confiï en institucions com les Nacions Unides o la Unió Europea, no deixa de ser decebedor veure el paper que estan jugant.
