Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La història oculta dels dotze tancs robats a Barcelona en plena Guerra civil

Divendres 5 de març de 1937, un grup indeterminat de soldats i comandaments militars vinculats al PSUC es presentaven a un magatzem d’armes produïdes per les Indústries de Guerra de la Generalitat de Catalunya. S’endugueren dotze tancs gràcies a l’aval d’una carta amb segells falsificats, suposadament signada pel metal·lúrgic i dirigent llibertari Eugeni Vallejo i Illa. La ‘Directa’ explica per primera vegada tots els detalls d’aquesta acció, que juntament amb altres robatoris d’armes del Govern de la República espanyola per part del PSUC, formaven part de la preparació d’un cop d’estat que va desembocar en anomenats Fets de Maig

 

Jordi Bigues | @JordiBigues

Fins ara es creia que el magatzem que guardava aquells dotze tancs preparats per anar al front era la fàbrica Hispano Suïssa de Barcelona, en mans d’una col·lectivització obrera. La Hispano-Suïssa fou una empresa d’automoció que destacà en la producció d’automòbils de luxe i competició, així com motors d’aviació, durant el període anterior a la Segona Guerra Mundial. Fundada el 1904, fou adquirida el 1946 per ENASA, empresa franquista controlada per l’Institut Nacional d’Indústria espanyol. Les seves instal·lacions de La Sagrera es destinaren a la fabricació dels camions Pegaso.

Però el magatzem de tancs era als Salesians de Sarrià, que durant la Guerra Civil va ser la F14, una potent indústria de guerra on es fabricaven bombes, bales i el fusell màuser, al mateix temps que s’equipaven els tancs i els vehicles cuirassats. La F14 era obra de la CNT i FAI i la Generalitat de Catalunya, i era el model que presentava Josep Tarradellas, cap del Consell de govern, davant les nombroses autoritats que la van visitar: Lluís Companys, Manuel Azaña o el general José Miaja.

Els tancs estaven guardats “en un dels diversos magatzems de material de guerra existents la direcció del qual ometem discretament”, segons publicava el diari anarquista Solidaridad Obrera diumenge 7 de març de 1937, en un article on destapava el robatori amb detall. Divendres 5 de març, entre les quatre i les vuit de la tarda, “es van presentar alguns individus, els qui exhibint un document al peu del qual anava estampada la signatura del nostre company E. Vallejo [Eugeni Vallejo i Illa, director de la F14], reclamaven que se’ls lliuressin dotze tancs dels fabricats últimament”.

Malgrat que el responsable del magatzem els va entregar la maquinària, l’aspecte d’aquells homes el va fer sospitar, motiu pel qual els va demanar el número del cotxe que portaven. Segons explica el periòdic citat anteriorment: “lluny de satisfer aquesta demanda justa, els subjectes de referència es van muntar ràpidament a l’auto, donant-se tot seguit a la fuga”.

El responsable del magatzem va poder seguir la comitiva fins a veure que entrava a la caserna Voroixílov, centre d’operacions de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) ubicada a l’Escola i convent del Sagrat Cor de Sarrià

Així i tot, el responsable del magatzem va poder seguir la comitiva fins a veure que entrava a la caserna Voroixílov, situada a uns centenars de metres dels salesians de Sarrià, a l’Escola i convent del Sagrat Cor de Sarrià. Aquesta caserna era de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i el seu comissari polític en cap era Gregorio López Raimundo, qui arribaria a ser el secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Tot seguit “el camarada responsable va posar immediatament en coneixement del company Vallejo el succeït, qui va sol·licitar que la caserna esmentada fos envoltada al moment per les Patrulles de Control, impedint a ningú sortir d’ella”. Executat aquest propòsit, Vallejo es va reunir amb el tinent coronel en cap de la caserna Voroixílov per exigir-li el lliurament ràpid dels dotze tancs sostrets “perquè la documentació presentada a efectes de la sostracció no era vàlida per haver estat falsificada la signatura”. El tinent coronel va respondre amb negatives rotundes, afirmant que “ni sabia res de tal robatori ni tenia el menor coneixement d’això”.

Seguidament, el camarada Vallejo va sol·licitar la presència del conseller primer Josep Tarradellas, qui va dur a terme reiterades gestions amb el mateix tinent coronel, que van resultar infructuoses. Solidaridad Obrera explica que “quan la discussió adquiria caràcters més ferms, van arribar a la caserna Voroixílov els camarades Valdés, [Miquel Valdés i Valdés, conseller de Treball i dirigent del PSUC] i Joaquim Almendros [secretari del Comitè militar del PSUC], els quals es van mostrar disgustadíssims per la conducta dels camarades de l’al·ludida caserna, als quals van recriminar durament la seva conducta. Així les coses, no els va quedar un altre remei que confessar. El tinent coronel en cap de l’establiment va manifestar llavors que en el seu poder no hi havia més de cinc tancs dels sostrets, ignorant on es trobava la resta. Es va demanar que confessés tota la veritat, declarant finalment estar en possessió dels dotze tancs sostrets de manera tan indecorosa”.

Finalment, el diari es preguntava què hi havia de cert en aquesta informació: “Tenim notícia que, en veure’s descobert el ‘affaire’, l’esmentat cap va fer constar que ell no feia sinó obeir les ordres que li arribaven de l’alt comandament de la Divisió Carlos Marx”.


L’assumpte dels tancs

Dos dies després, Solidaridad Obrera publicava un telegrama del comissari de guerra de la Divisió Carlos Marx: “Assabentat per la premsa de l’assumpte de la subtracció de tancs, li prego que faci públic que l’Estat Major d’aquesta Divisió és aliena per complet a aquest assumpte, ignorant fins i tot l’existència de tancs a Catalunya. Desautoritzem, doncs, les manifestacions del suposat encartat en aquest assumpte”, en referència al tinent coronel responsable de la caserna de Sarrià.

Les reaccions populars en contra aquest assalt es van escampar per tota la ciutat, mentre les Joventuts Llibertàries i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) van denunciar el robatori en fulls informatius. El comitè regional i local de les Joventuts Llibertàries afirmava que la vida politicosocial no podia continuar per més temps en mans d’individus de “tan baix tast moral” com els dirigents del PSUC Josep Martín Rauret, Joan Comorera i Eusebi Rodríguez Sala, que, en la seva opinió, havien de comparèixer davant d’un tribunal revolucionari. “Cal apartar dels càrrecs públics a provocadors i xantatgistes. Justícia per tothom, pels de Dalt i pels de Baix”, afirmaven. Per la seva banda, el comitè executiu del POUM afirmava que el robatori “era per preparar-se a la rereguarda, per tal d’organitzar una força disposada a aixafar el moviment revolucionari”.

L’historiador Agustín Guillamón entén que el robatori dels tancs era “un avís dels preparatius d’un cop d’estat que exclogués a la CNT i implantés un govern fort”

L’article de Solidaridad Obrera concloïa, a la seva denuncia: “Si no es van sostraure aquells tancs per dur-los al front, per què es va realitzar una operació tan ‘brillant’? Presumim en això un esbós d’intent dictatorial contra el qual tots saben ens alçaríem immediatament”. L’historiador Agustín Guillamón entén que era “un avís dels preparatius d’un cop d’estat que exclogués a la CNT i implantés un govern fort”, segons afirma a Insurrección. Las sangrientas jornades del 3 al 7 de mayo del 1937 (Editorial Descontrol).

Un mes després, el 13 d’abril de 1937, el diari Treball del PSUC publicava un article per desacreditar la indústria de guerra que signava el dirigent Joaquim Colomer, un dels deu membres del comitè executiu del PSUC. “El nostre Partit ha denunciat en la tribuna i en premsa que es produïa poc material de guerra, que hi havia tallers sense aprofitar i altres que donaven un rendiment molt baix. Hem dit que la producció es pot augmentar ràpidament en poc temps. A la nostra campanya s’ha contestat dient que la producció és abundant”. L’article conclou: “El que està passant no es pot tolerar ni un dia més”.

L’Hotel Colón de la plaça Catalunya, reconvertit durant la guerra en seu central del PSUC, la JSU i la UGT. A la imatge de capçalera, el conseller primer Josep Tarradellas en una visita a les indústries de guerra acompanyat del general José Miaja, cap de la III Divisió de l’Exèrcit republicà

 

Si bé Josep Tarradellas havia actuat discretament per resoldre el robatori de tancs sense deixar cap prova documental, no va poder callar davant la nova embranzida dels estalinistes contra la CNT-FAI, que impulsava la indústria de guerra que no controlaven. L’endemà, Tarradellas contestava amb un contundent article al diari republicà La Humanitat, que l’anarquista Solidaridad Obrera va reproduir: “Estem acostumats a llegir comentaris i escoltar mítings i conferències que serveixen perquè els articulistes i oradors demostrin una ignorància absoluta de la matèria de què gosen parlar. És un estol dels desvagats que es dediquen a bescantar les indústries de guerra creades a Catalunya. Aquestes censures són gairebé sempre inspirades per l’enveja i el despit. No podrien emmudir d’una vegada aquests que mai no han fet res sinó la crítica de les obres dels altres? No els semblaria més útil en lloc de parlar de les coses que no coneixen, ni entenen, ni comprenen, que s’esforcessin a realitzar una obra en els llocs dels quals són responsables? Si fos possible, demanaria que no juguessin amb el tema de les indústries de guerra”.


Robatori d’armes d’un vaixell soviètic

Per entendre què estava passant cal anar uns mesos enrere. A finals de gener de 1937, el cap militar del PSUC, Joaquin Almendros, havia exposat en una reunió del secretariat executiu del PSUC que Diego Abad de Santillan, dirigent del sector institucionalista de la CNT, li havia revelat que des del front de guerra es preparava “treure gent de les trinxeres del sector de Barbastro i tornar a Barcelona. Segons ells, era en aquesta ciutat on s’havia de decidir la lluita”. Així ho explica al seu llibre Situaciones españolas: 1936/1939. El PSUC en la Guerra Civil.

El consell executiu del PSUC, format per deu membres, va encomanar a Joaquin Almendros la preparació d’un cop contra la CNT-FAI, els comitès de barri i el partit obrer que ell defineix com “defensiu”. A la reunió participava Erno Gerö, alies Pedro, conseller de la Internacional Comunista al PSUC i responsable de la policia secreta estalinista Comissariat del Poble pels Assumptes Interns (NKVD, per les seves sigles en rus) a Catalunya durant la Guerra Civil.

“L’èxit de les nostres mesures defensives depenia del sigil amb què duguéssim a terme els moviments”, escriu Almendros a unes memòries que va publicar l’any 1976. “Em vaig traslladar al front de Tardienta, on actuava la nostra columna [Carlos Marx, la precedent de la Divisió comandada per José del Barrio Navarro (1907-1989)]. El comissari era Trueba [Manuel Trueba Mirones (1908-1981)] i en aquella columna estava destacat el comandant Alejandrino, ja llegendari personatge en les nostres lluites i les de Portugal”.

El consell executiu del PSUC, format per deu membres, va encomanar a Joaquin Almendros la preparació d’un cop contra la CNT-FAI, els comitès de barri i el partit obrer que ell defineix com “defensiu”

“Vaig informar els caps citats del que es tramava, convenint que Alejandrino m’acompanyés a Barcelona per organitzar la defensa de la ciutat. Aquell home era un gran estratega, molt encertat en les tàctiques de lluita de carrer”. Almendros relata que van acordar un pla defensiu amb la direcció del PSUC: “El pla va consistir, fonamentalment, a ocupar alçades i passos estratègics, a fi que poguessin creuar-se els focs. No teníem prou homes a la rereguarda per a disposar un enfrontament obert als carrers. Vam disposar d’uns mil homes per distribuir-los en grups. Tots sabien que la seva missió era difícil, però en cap cas, tret d’excepcions, se’ls va informar de què es tractava”.

Alberto Alejandrino do Santos era un militar professional portuguès que havia comandat i entrenat a Castelló un grup de 250 carabiners per a la lluita urbana, sota coneixement de Prieto i Largo Caballero, segons assegurava Joaquin Almendros. L’abril del 1937, va ser ascendit a tinent coronel com a recompensa dels serveis prestats al PSUC.

“Va caldre distreure armes del front, dinamita, bombes de fabricació rudimentària, còctels Molotov. Es van acumular milers de sacs de sorra. La sostracció d’armes que vam fer del primer vaixell rus que va arribar amb armament a Barcelona va ser decisiva”. Tot aquest arsenal destinat al front es va traslladar en camions que es van desviar als dipòsits ubicats a la caserna Carlos Marx de la Ciutadella i la Voroixílov de Sarrià.

El mateix cap militar del PSUC assegurava que la determinació d’armar-se l’havien pres “abans de conèixer el pla subversiu dels faístes. Sabíem bé que ells acumulaven armes en quantitats considerables”, motiu pel qual considerava “providencial” el seu moviment perquè els va donar la possibilitat de protegir llocs que van ser posteriorment atacats de forma sostinguda: la Pedrera, seu del secretariat i d’altres serveis; el Círculo Ecuestre, l’Hotel Colón, la seu militar, etc. “Dies abans de l’alçament estava tot preparat. El president de la Generalitat i els seus consellers van ser informats dels plans estratègics”.

Per últim, Almendros es vantava del material intervingut al vaixell rus: “l’últim i més poderós tipus de metralladora Maxim, txecoslovaca”, de les quals van col·locar quatre camuflades davant del Círculo Ecuestre [aleshores ubicat al Passeig de Gràcia com a centre general del PSUC]. “Ascaso va fer la segona passada amb el seu blindat que ens crivellava”, afirma al seu llibre referint-se a Domingo Ascaso Abadía, dirigent anarquista aragonès germà de Francisco Ascaso Abadía i cosí de Joaquin Ascaso Budría, aleshores president del Consejo de Aragón, govern autònom regional revolucionari. “Diverses bales de la Maxim van perforar el blindat, el qual va estavellar-se sobre l’edifici de La Pedrera. Ascaso i dos ocupants més havien mort”.


El robatori d’un cotxe

Aquesta tendència de cometre robatoris a la caserna Voroixílov es repetiria. Membres de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) del barri de Gràcia, lligats a la caserna de Sarrià i encapçalats per Valentí Gascón –alies Panxo–, havien robat als llibertaris del barri un cotxe luxós Oldsmobile de General, aprofitant els Fets de maig. El van posar a disposició del comissari polític de la caserna: Gregorio López Raimundo, qui tenia aleshores 22 anys. El regal a l’alt comandament incloïa un xofer que el portava d’un lloc a l’altre. El que seria secretari general del PSUC en la clandestinitat explica a les seves memòries que feia servir el cotxàs per passejar i festejar amb la seva xicota: Teresa Pàmies, de 17 anys, dirigent i portaveu de les JSUC. El conductor, Francisco Álvarez –alies Paco– s’havia deslliurat d’anar al front adoptant el paper de xofer d’un dirigent comunista, com confessa López Raimundo a les seves memòries, publicades el 1993 per l’editorial Antártida/Empúries.

L’enfrontament de les bases de la CNT, la FAI i el POUM amb l’estalinisme, la direcció d’ERC i l’aparell d’estat culminaria amb els Fets de maig, que s’iniciarien vint dies després de la polèmica suscitada pel robatori dels tancs. El resultat final va fer que el procés revolucionari, l’autonomia de Catalunya i la indústria de guerra s’afeblissin considerablement. Més de dues-centes persones van perdre la vida durant els enfrontaments als carrers de Barcelona. Malgrat que durant tota la setmana va haver-hi vaga general a la ciutat, les indústries de guerra no es van aturar, però la guerra ja es veia perduda.