He estat llegint un llibre d’un gran interès: The Idea of Europe. A Critical History (2021), de Shane Weller, professor de Literatura Comparada i Cap de l’Escola de Cultura i Llengües Europees, de la Universitat de Kent. No conec, de moment cap traducció a una altra llengua i animo als que ho poden fer en català perquè paga la pena.
L’autor parteix de la idea que avui Europa s’enfronta a una crisi d’identitat i legitimitat, davant de la globalització neoliberal, el populisme nacionalista, la crisi migratòria i dels refugiats, l’emergència climàtica i energètica, la pandèmia de la covid, la guerra a Ucraïna, l’expansió de l’OTAN… Una crisi que té implicacions pels que vivim a Europa, però també per la civilització mundial. Ens recorda, també, que la història de la idea d’Europa —objecte del llibre— no és el mateix que la història d’Europa. I, molt important, que la història de la idea d’Europa té diverses cares: política, geogràfica, religiosa, econòmica, etnològica, filosòfica, literària i cultural. A partir d’aquestes premisses, l’autor ens diu que la història de la idea d’Europa ha estat vista, en gran part, com una molt bona idea; que Europa s’ha considerat com la civilització més avançada de la història humana, font de la tecnologia moderna, de la democràcia, de la llibertat individual, dels drets humans, de la justícia i de la tolerància.
Europa s’enfronta a una crisi d’identitat i legitimitat, davant de la globalització neoliberal, el populisme nacionalista, la crisi migratòria i dels refugiats, l’emergència climàtica i energètica, la pandèmia de la covid, la guerra a Ucraïna, l’expansió de l’OTAN…
Un discurs molt optimista que, tal com assenyala el mateix Weller, ha estat, en gran part, “eurocèntric, euro-supremacista i euro-universalitzador”. Dit amb altres paraules, “la història humana és, o almenys hauria de ser, la història de l’europeïtzació de la humanitat. Els valors europeus haurien d’arribar a ser els valors globals”. Però, tal com ens recorda l’autor, també hi ha la cara fosca de la lluna: l’expansió europea en el món mitjançant l’imperialisme i el colonialisme més rapinyares; unes innovacions tecnològiques i polítiques que han significat milions de morts; l’explotació i la devastació ambiental i energètica de la natura; el barbarisme de les teories racials, expressat en el nazisme, però també a moltes colònies europees; les males relacions amb el món islàmic; etcètera. Així doncs, quan es considera la història de la idea d’Europa hi ha elements positius i negatius, i sobretot moltes contradiccions. Per tant, “amb tota la seva complexitat i ambigüitat, la idea d’Europa necessita una aproximació crítica que posi en qüestió un bon nombre de suposicions massa assentades”.
Segons l’autor, quasi tot el que és millor a l’hora de plantejar quina hauria de ser la idea d’Europa, es pot trobar en el que Tzvetan Todorov ha anomenat els “valors europeus”: racionalitat, justícia, democràcia, llibertat individual, secularització, tolerància. “Uns valors que només poden prosperar en una civilització que és capaç de trobar l’equilibri entre unitat i diversitat”. El gran desafiament per Weller és com defensar aquests valors sense caure en la trampa de “l’eurocentrisme, euro-supremacisme i euro-universalisme”, cosa que, segons ell, Todorov no aconsegueix. I cal tenir en compte que, en la història d’Europa, cadascun d’aquests valors ha anat acompanyat de la seva antítesi. És a dir, Europa ha estat responsable del millor i del pitjor de la civilització humana. I encara més, es planteja Weller, hi podria haver una relació dialèctica entre el millor i el pitjor i, per tant, la mateixa idea d’Europa requeriria, en algun sentit, la idea de l’anti-Europa o la no-Europa, o sigui, exclusió i expulsió. Per dir-ho amb paraules més entenedores: “la idea d’Europa és al mateix temps unitat i diversitat; nacionalisme i internacionalisme; republicanisme i imperialisme/colonialisme; democràcia i totalitarisme; drets humans i genocidi; monolingüisme i multilingüisme; tolerància i intolerància”.
La crisi financera global (2008), la crisi del deute dels països del sud d’Europa (2010) —el que Michael Roberts ha anomenat “la gran (o llarga) depressió”—, més la crisi dels refugiats (2015), i em permeto afegir-hi la crisi ambiental i energètica, la crisi geopolítica amb el seu punt àlgid amb la guerra d’Ucraïna i l’expansió de l’OTAN…; han posat en crisi a la Unió Europea (UE) i també a la cultura i la civilització europees. Vaja, el que Weller en diu “la idea d’Europa”. Els crítics (Susan Sontag, Milan Kundera, Tony Judt, Ágnes Heller, Hans Magnus Enzensberger, Douglas Murray, Gabriel Josipovici, són els que considera i analitza l’autor) veiem a la UE com la causant de la pèrdua de la sobirania nacional-popular i, en conseqüència com a una entitat essencialment no democràtica, o amb un gran dèficit democràtic, perquè s’oblida de l’Europa dels pobles i només es dedica, quasi exclusivament, als interessos (econòmics, geopolítics, militars…) de les elits. Alguns van fins i tot més enllà i argumenten que Europa hauria de trencar radicalment amb el seu passat, encara que això suposi abandonar la mateixa idea d’Europa. D’altres, també considerats per l’autor (Umberto Eco, Jürgen Habermas, Régis Debray, Byung-Chul Han, Leila Slimani, Jean François Billeter), pensen que caldria reinventar la idea d’Europa a partir d’una transformació de la UE que la faci més forta i atractiva.
El procés de construcció de la UE representa a la perfecció l’objectiu de vigilància i repressió de qualsevol temptació de desviar-se de la normalitat capitalista
Per Weller, el gran desafiament és considerar Europa en tota la seva complexitat, amb les seves llums i ombres, amb les coses positives i negatives. Essent molt conscients, però, que no serà gens fàcil (Edgar Morin pensa que és impossible) desfer-se de l’eurocentrisme, l’euro-supremacisme i l’euro-universalisme, a l’hora de definir una idea d’Europa basada en els valors abans esmentats per Todorov. No s’ha d’oblidar que aquestes característiques negatives a l’hora de pensar la idea d’Europa continuen ben presents avui en considerar-la i analitzar-la, evidentment, pels que en són partidaris, però massa sovint, també, pels que en són contraris. Davant d’això, Weller proposa abordar el tema de forma autocrítica i amb molta humilitat, tot reconeixent la naturalesa conflictual i contradictòria d’Europa i no oblidant que no es pot considerar Europa com el centre del món, o la millor part del món, o la culminació de la civilització mundial.
Un llibre, doncs, que em sembla molt interessant i valuós. Tanmateix, voldria fer-hi un parell de comentaris crítics. Primer, s’ha vist en el llistat de persones que s’han esmentat i que l’autor analitza, i també es pot veure en la bibliografia citada, que no hi ha pràcticament cap economista (ara tiro una mica cap a casa), tot i que al principi ens havia dit que en considerar la història de la idea d’Europa s’havien de tenir en compte diferents perspectives, entre d’altres l’econòmica. Però ell, possiblement per la seva especialització i formació, pràcticament no la té en compte. Per exemple, insisteix diverses vegades en la importància dels criteris que els estats han de complir per a arribar a ser membres de la UE i que lligarien molt bé, segons ell, amb els valors propis de la idea d’Europa que planteja Todorov. I això el porta a dir que “Europa significa l’il·luminisme, l’humanisme, la democràcia, l’imperi de la llei, i els drets humans, que estan reflectits com s’ha vist, en els criteris per ser membres de la UE, al costat de la capacitat de funcionar efectivament com una economia de mercat”. Bé, conec uns quants economistes contraris a l’euro i a l’actual UE, i tampoc partidaris de l’economia de mercat (capitalisme neoliberal avui) tal com l’entén la UE. Més aviat seríem partidaris d’una economia socialista, amb planificació democràtica i participativa, amb una gran importància de les cooperatives i que, en aquest marc, permetés l’existència del mercat en alguns sectors no estratègics. No hi ha ni la més mínima referència a cap d’aquests economistes crítics i a la seva posició.
Segona qüestió que no es té prou en compte: la geopolítica. No sembla que actualment la UE es pugui equiparar a les altres grans potències (els EUA o la Xina). No per manca de recursos i força econòmica, sinó perquè com que no és una unitat política (un subjecte polític sobirà), no és capaç d’establir els seus propis interessos estratègics com a UE, i es veu molt clarament en la seva erràtica política exterior, que encara és molt dependent dels EUA i de l’OTAN. I per això, pels seus membres —i s’ha vist clarament en el tema de les vacunes de la covid-19 o ara amb Ucraïna—, sembla que la prioritat última continua essent els EUA i l’OTAN. A més, el procés de construcció de la UE representa a la perfecció l’objectiu de vigilància i repressió de qualsevol temptació de desviar-se de la normalitat capitalista, tot convertint el mercat en una cosa allunyada de la realitat política i neutralitzant els conflictes socials. Però, la dimensió nacional continua a la base dels conflictes de classe i, a més, defineix també quina és la posició relativa de les diferents classes a cada moment. El capital necessita un marc jurídic en què moure’s, però és incapaç de definir-lo autònomament, per això l’establiment de les regles del joc li correspon a cada estat nacional, i, en conseqüència, la força i potència dels diferents capitals nacionals dependrà de la que tinguin els seus respectius estats.
Tot això, en un moment en què l’economia i la geopolítica semblen els factors més determinants en el món actual.
