Parlem de la mentida, de la il·lusió, i de com és de real i apareix en la nostra vida diària, de manera contínua i despietada. Mentir és inherent a l’ésser humà, tothom ho fa, i qui ho nega, no conta tota la veritat. Tothom menteix i és que moltes vegades ens beneficia, surt a compte, egoistament parlant. Des de menuts ens venen il·lusions, ens ensenyen columnes de fum com si foren de marbre i, per tant, ens ensenyen també a reproduir aquest engany, aquesta conducta mostrant-la com a lícita, com que la mentida no sols està acceptada, sinó fins i tot, justificada.
Però per a Kant no hi ha justificació possible, per al filòsof, fins i tot en les pitjors situacions, no es pot mentir. I és que Kant es pregunta si és viable un ordre social en una societat que permeta la mentida. Ell, precursor de l’idealisme alemany i un dels personatges més influents de la filosofia universal i de l’Europa de l’últim període de la Il·lustració, va viure tot el que aquest va representar: el despertar en les ciències i el desplegament de les arts, el creixement social i la globalització, l’obertura de la llum cap a un futur que s’admirava amplíssim. Per això, la seua ètica manté que l’acte moral de no mentir té valor sobre si mateix, independentment de les seues conseqüències, és a dir, malgrat que puguem arribar a ferir els altres, per exemple.
No us pareix que aquestes estimades festes, dies de Nadal, són la gran il·lusió d’una meravellosa mentida?
Eixint d’un obscurantisme religiós que anteriorment havia dominat totes les escenes, el contemporani de la seua època acceptava llum de la incertesa sobre Déu. Kant defensava la idea de Déu com a necessària entre nosaltres, de la mateixa manera com ho són les idees de temps, espai, mesura, material, etc. I argumentava que és necessari creure en Déu, però que no ho és demostrar que existeix. Per defensar Kant i contextualitzar-lo, caldria dir al seu favor que a Darwin encara li quedaven uns anys abans de publicar L’origen de les espècies.
Segons Kant, la defensa de no-mentir es resumeix sota el concepte de l’imperatiu categòric, el qual defensa que hom ha d’obrar segons aquella llei que puga ser una màxima universal o, en altres paraules, que hom no ha de desitjar pels altres allò que no vol per a un mateix. Molts autors retrauen Kant i defensen la necessitat de la mentida, per tal de no ferir-se a ells mateixos o potser als altres. La mentida pot salvar amistats, governs, relacions, famílies, sistemes, societats i ens pot fer sentir millor, però sota quin preu? Si acceptem la mentida, podem també acceptar la confiança total? Hi ha qui s’acull a ella per tal de sobreviure… Bé que ens sona aquella frase de “la fe mou muntanyes”, cert? La fe, l’esperança, la nostàlgia, els propòsits, els records… totes són xicotetes mentides adequades a la mateixa imatge que ens donen ales i força per continuar i ens són necessàries. Conceptes que en aquestes dates seran tan demandats.
No us pareix que aquestes estimades festes, dies de Nadal, són la gran il·lusió d’una meravellosa mentida?
