Aquesta no pretén ser una altra crítica minuciosa de LUX, tot i que confesso que n’he llegit moltes: que si les lletres són difícils d’entendre perquè canta en tretze idiomes, o que si Simone Weil estaria orgullosa o horroritzada… Mentre el món cultural debatia cada vers, cada símbol, cada idioma, deu mil persones col·lapsaven una plaça com si portessin el pas d’una verge postmoderna. Crits, llàgrimes, cossos aglomerats, esperant una simple presència. Una aparició. El més proper que tenim, avui, a un miracle.
Ni l’àlbum ni l’aparició mariana de Rosalía són un problema. Són el símptoma d’alguna cosa més gran, un desplaçament. Deu mil persones col·lapsant una plaça per veure una cantant multimilionària que factura 12,5 milions anuals mentre fa negocis immobiliaris, demostren que som capaços de mobilitzar-nos, d’emocionar-nos, de crear ritual compartit. Però alguna cosa ha canviat, no?
A Ràdio Noia, Rosalía deia, estirada al llit amb un got de Sauvignon Blanc a la mà, que ha viscut tota la vida amb una sensació de buit que res pot omplir. I es preguntava si aquell espai buit seria l’espai de Déu. A veure, Rosalía, doncs potser sí. O potser és el forat que deixa el capitalisme quan et xucla la vida a través del treball assalariat, la precarietat i la cultura corporativa que et jura i perjura que “som una família” mentre et controla com en un convent del segle XVII. El cas és que aquesta sensació no és teva. És de tota una generació. Els diagnòstics de salut mental es disparen, els suïcidis creixen. Tothom sent que alguna cosa falta. I davant d’aquest buit col·lectiu, el capitalisme ofereix una sortida molt ben dissenyada: consum cultural com a catarsi emocional. Accessible, immediat i que no amenaci res. Si tens un buit, t’oferim espectacle!
Mentre Rosalía converteix verges i sants en contingut d’Instagram i TikTok, Aliança Catalana o Vox empren aquests mateixos símbols per cridar a mobilitzar-se contra l’avortament i els drets LGTBI
I en aquest context, el fandom funciona com a analgèsic. Pertinença immediata, emoció compartida, la il·lusió que formes part d’alguna cosa gran, transcendent. Pots plorar davant de la Rosalía, pots experimentar l’efervescència col·lectiva. Però no qüestionis res. No redistribueixis res. No transformis res. No toquis cap estructura de poder.
Per això inquieta que LUX sigui un àlbum sobre l’amor-fusió i sobre desaparèixer. L’amor-fusió que Rosalía extreu de Simone Weil és, com analitzava el filòsof i activista Amador Fernández Savater al seu compte d’Instagram, un amor on les dones tendeixen a “esborrar-se, cancel·lar-se, sacrificar-se”. Rosalía ho canta sense embuts a “Relíquia”: “Pero mi corazón / nunca ha sido mío, / yo siempre lo doy”. I acaba amb: “Yo, que vengo de las estrellas, / hoy me convierto en polvo / pa’ volver con ellas”, a “Magnolias”. Ascensió celestial com a dissolució total. LUX, escriu el divulgador i crític cultural Frankie Pizá, convida a mirar cap a un altre lloc, a perdre’s en la brillantor.
I aquí rau la ironia més punyent. Mentre Rosalía converteix verges i sants en contingut d’Instagram i TikTok, Aliança Catalana o Vox empren aquests mateixos símbols per cridar a mobilitzar-se contra l’avortament i els drets LGTBI. L’extrema dreta omple els símbols de poder, el pop els buida i, per tant, potser també els fa menys perillosos? Això apunta Pizá. Però mentre el pop fa estètica, la dreta fa política. I guanya terreny.
Aleshores, l’ús de la simbologia religiosa per part de Rosalía és funcional per omissió. No mobilitza directament a favor de l’extrema dreta, però tampoc qüestiona l’ordre que la fa possible. Ofereix una via d’escapament bonica mentre el buit continua sent buit i “ells” continuen guanyant amb els mateixos símbols de sempre. Serveix a un poder que necessita que desapareguem, com canta ella, quan el que necessitem és aparèixer cada cop més col·lectivament, políticament, materialment.
No tenim nostàlgia de convents sinó necessitat urgent d’espais on viure no sigui un acte de combustió constant. On l’amor no sigui fusió-dissolució sinó construcció mútua. On la transcendència no impliqui desaparèixer. El tema no és què fa Rosalía amb verges i sants. És què en fem del buit que ens està devorant.
