El grup Lisasinson, nascut a la facultat de Belles Arts de València en novembre de 2018, ha estat considerat grup revelació des que van fer públic el seu primer tema, “Barakaldo” (maig de 2019), el qual les va posicionar directament a l’escena musical estatal. Les avala la seua autenticitat i un estil juvenil, fent música “punki-pop” que evoca als anys huitanta. A la primavera del 2021, van treure el seu primer àlbum, Perdona Mamá, i acabaven l’any tocant al Festivern, cancel·lat recentment per la situació de pandèmia actual. Quedem a l’Espai Comú de Benimaclet amb Míriam Ferrer (veu i guitarra) i Paula Barberán (baix i cors), que afronten canvis interns en cerca d’una nova bateria per aquest grup de dones que en mig d’una pandèmia estan sostenint un projecte musical rebel i feminista.
Per a vosaltres què significa el nom de Lisasinson?
Paula Barberán: El nom se li va ocórrer a Míriam Ferrer, junt amb uns altres. Vam fer un sondeig entre amigues i finalment es va quedar Lisasinson.
Míriam Ferrer: Nosaltres som dels anys noranta i hem crescut veient Los Simpson mentre dinàvem. Lisa és una xiqueta amb uns valors i principis amb els quals ens sentim reflectides i volíem fer-los valdre. Lisa, la inconformista, com nosaltres. També vol dir Lisa, sin son, és a dir, Lisa, sense fill, com nosaltres, que no tindrem fills. I a més a més, també sin son, perquè fem “punki-pop”. No tenim molta guasona, però ens ho passem molt bé fent música.
Per què dieu que sou un projecte gràfic i musical?
M. F.: Això va ser al principi de conformar el grup. Amb les lletres de les cançons, féiem, en format marxandatge, cartells i fanzins. Però quan hem anat creixent, ens hem hagut d’encarregar de més coses, com ara, fer factures, respondre entrevistes, i altres moltes coses… De sobte, vam deixar de costat això. És una llàstima perquè ens encantaria poder tornar a fer-ho, i no solament fer marxandatge, com hem tret just ara.
Des del principi vau ser fitxades pel segell independent Elefant Records (2019). Amb quina indústria us heu trobat?
“La indústria, a l’hora de fer concerts, et tracta de manera molt paternalista. Per exemple, els tècnics de so fan com si no sapigueres posar un jack en un amplificador”
P. B.: Aquesta és la primera experiència musical per a totes. Cap de nosaltres havia tocat abans en un grup de música. Ens hem trobat una indústria molt difícil. Viure de la música és quasi impossible.
M. F.: És un món molt difícil, i si ets dona, encara més. Tenim la sort que el nostre segell ens tracta molt bé. Però, la indústria, a l’hora de fer concerts, et tracta de manera molt paternalista. Per exemple, els tècnics de so fan com si no saberes posar un jack en un amplificador. Abans portàvem un tècnic de so amb nosaltres, i amb quatre dones damunt de l’escenari, sempre anaven a preguntar-li tot a ell, com si nosaltres no entenguérem res al respecte. Moltes voltes ens han fet crítiques musicals des d’una perspectiva molt masclista i paternalista, dient “van millorant…” i aquest tipus d’afirmacions no les dirien mai sobre un grup d’homes. Les proves de so sempre són les més curtes, perquè som quatre xiques joves i a priori no ens queixarem. Jo em sent molt perduda quan ens posen en un cartell, perquè no sé si som un grup de dones per complir la “quota” o si els agrada la nostra música de veritat. La quota femenina desorienta molt, perquè realment no sabem el perquè ens estan contractant. Ara que estàvem al cartell del Festivern, hem escoltat comentaris com: “Esteu al cartell perquè cal omplir la quota de dones damunt de l’escenari”. Unes altres voltes ens qüestionen dient: “Hi esteu perquè teniu relació amb algun home d’algun altre grup”. Mai estem on estem pels mèrits o competències pròpies. I si fora que certament estem pels nostres propis assoliments, acabem sentint que no és per això. Sí que hi ha festivals organitzats per dones o amb posicionaments polítics clars que s’esforcen perquè hi haja diversitat de grups, amb cada volta més dones damunt de l’escenari. Però n’hi ha d’altres que, de fet, són la majoria, que posen set grups d’homes i un de dones.
P. B.: També està el fet de grups amb nom de dones, com Carolina Durante o Mujeres; els poses al cartell i la gent pensa que són grup de dones, i en realitat són tots homes. Siga com siga, t’estàs qüestionant tota l’estona. Elefant és un segell independent i ens estan ajudant amb tot el que necessitem. Són cinc persones i tot el que guanyen amb els grups ho tornen a invertir en els mateixos grups.
Heu crescut políticament dins de les dinàmiques de barri a Benimaclet i a la universitat. Com és ara estar amb un peu dins d’una discogràfica i, alhora, no perdre de vista el que passa als moviments socials?
M. F.: El contracte que tenim nosaltres és molt senzill. Realment, estar dins d’un segell és com si treus un llibre i te’l publica una editorial. El nostre segell ens ajuda econòmicament, i és una gran ajuda, clarament, perquè tal volta no hauríem pogut treure un disc sense ells. Gravar un disc pot costar 10.000 euros perfectament. Nosaltres no volem romantitzar la precarietat. Un grup són moltes despeses: cal assumir un lloguer de noranta euros del local per a assajar, pagar la gestoria per a les altes i baixes d’autònomes… Ara, amb la COVID-19, cada volta és més difícil tocar. En dos mesos no tenim concerts, però el local, la gestoria, la quota d’autònomes… cal seguir pagant-les. Si no tinguérem el segell, no podríem assumir totes les despeses. Estar en un segell no és incompatible amb seguir amb els nostres vincles amb les lluites. Fa uns dies tocàvem en el CSOA l’Horta i finalment no vam poder, però és un concert que queda pendent i que farem, perquè sabem qui és la nostra gent.
P. B.: Alguns grups comencen amb un segell i acaben desconnectant de la realitat de la qual venen. A vegades, també hi ha gent que, si estàs en un segell, et treuen mèrit, com si no t’ho currares tant; en comptes de pensar: “Són bones i s’ho han guanyat”. Nosaltres no ens amaguem de què pensem, no ens sap mal dir en un concert que estem en contra de Vox.
Cal que hi haja posicionaments polítics i pràctiques feministes en el món de la cultura més enllà de l’existència de grups de dones?
P. B.: Entenem que el fet que hi haja més dones damunt l’escenari té un sentit polític. També el fet de poder ocupar altres espais en el món de la cultura, com baix de l’escenari, programant concerts, fent periodisme cultural feminista… perquè tot va de la mà. Una cosa pot facilitar l’altra. I per descomptat, també cal que qui consumeix cultura tinga una perspectiva feminista.
M. F.: També ens passa que quan tenim tècniques de so estem molt còmodes. Ens entenem molt millor i no ens sentim qüestionades. Són dones molt atentes i professionals.
Els models i referents a la nostra vida són molt importants. Vosaltres us considereu referents per a altres xiques?
M. F.: A l’hora de fer una banda, sí, però a escala personal, no. Jo soc professora, i a l’alumnat que toca algun instrument sempre li dic: “Munteu-vos un grup”.
P. B.: Veure grups de dones anima la gent jove a què puga fer el mateix. Calen més grups de dones, perquè són més models des d’on poder construir les nostres realitats.
Com explicaríeu el significat de les vostres lletres i a qui van dirigides?
“Soc una persona molt polititzada, però no veig necessari que haja d’estar dient-ho tota l’estona. Si cante cançons d’amor, és perquè m’encanta enamorar-me, no per això estic menys polititzada”
P. B.: La majoria de lletres les ha escrit Maria, l’exbateria. A les nostres lletres parlem de precarietat, d’alguna manera també de salut mental, i d’amor i amistat. També fem moltes referències a trets típics de València, de l’horta, del barri… El que ens diuen molt és que sempre que fem públic algun tema es veuen molt reflectides amb allò que expliquem. Crec que captem molt bé el que li passa a molta gent.
M. F.: Som dones joves que vivim en mig d’un context ple de masclisme, racisme, precarietat… De què escriurem si no és sobre això? També parlem de coses molt quotidianes. Escrivim sobre allò que ens passa, enamorar-nos, desenamorar-nos… Parlem de menjar espaguetis amb oli i sal, perquè hem tingut èpoques llargues de no arribar a final de mes. En definitiva, parlem de coses comunes que li passen a una generació.
Sou persones polititzades, però les lletres de les vostres cançons no són obertament pamflets polítics, per què?
M. F.: Soc una persona molt polititzada, però no veig necessari que haja d’estar dient-ho tota l’estona. Si cante cançons d’amor, és perquè m’encanta enamorar-me, no per això estic menys polititzada.
P. B.: La gent que ens escolta ja sap els ideals que tenim. Per nosaltres, no cal estar reflectint tota l’estona el que pensem.
Sou valencianoparlants, però no canteu en valencià.
P. B.: Fa un temps que reflexionem sobre això i prompte volem fer-ho realitat.
M. F.: Escoltem música en valencià i alguna som valencianoparlants. Aquesta qüestió és molt important. Algun dia hi haurà un disc sencer en valencià. Tindre grups de dones que canten en valencià també és fonamental. Som molt conscients que cal que ens posicionem en els diferents eixos d’opressió.
Com us imagineu el futur més immediat respecte al grup? Projecte i desitjos?
M. F.: Actualment, estem molt preocupades pel context de la COVID-19. El somni de totes era tocar al Festivern. Fa huit anys que hi anem com a públic, ens diuen que toquem allà, i de sobte, arriba la COVID-19 de nou. Nosaltres volem dedicar-nos a açò per molts anys més, però amb aquest context se’t lleven les ganes d’assajar, perquè de sobte et cancel·len tots els concerts, o arribes a un concert i està tot el món assegut, o amb la meitat de públic perquè la gent es queda a casa per por. De moment tenim dos temes gravats que eixiran al gener. Hi haurà disc aviat. No sabem si farem molts concerts, però no ens aturarem. Tenim corda per a rato. Tocar ens ho cura tot. Per ara, a les feines que tenim, hem decidit ampliar hores mentre no tinguem concerts per la pandèmia. Tenim la sort de tenir altres feines o estar estudiant, però si tinguérem treballs més precaris, de caps de setmana, no podríem compatibilitzar-ho perquè no podríem tocar.
P. B.: Un altre debat molt ample i llarg seria el perquè a la indústria de la música cobres 30 mil euros o cobres mil euros per un concert. Per què hi ha grups que cobren tant i altres tan poc? Nosaltres tenim el caixet més baixet, cobrem mil euros, d’on paguem els transports, els àpats, l’allotjament de tot l’equip… i el que queda ho posem a un pot, per a pagar les altres despeses fixes del mes. Si et cancel·len un bolo el dia d’abans, no cobres res. Per exemple, per al Festivern, vam invertir en un amplificador nou, vam fer una pancarta… i en el fet d’haver de cancel·lar ja tenim pèrdues. És cert que gaudim molt del que fem. Fem cultura i estem entretenint, però encara tenim una part militant. No vivim de la música i ens encantaria poder fer-ho, però encara cal dignificar el treball. Si ja és difícil tenir un grup i anar a diferents llocs, ara, amb la COVID-19, és encara més difícil. Quan es cancel·len concerts per la situació de pandèmia, després veiem que no tornem a estar als cartells quan es torna a fer el festival o concert. Altres grups, com ZOO o La Fúmiga, hi estaran, però Lisasinson no. Tenim molta incertesa, no sabem com serà res d’ací a uns mesos.
