Adquirir un paquet d’imatges amb contingut sexual pot costar a Mèxic només mil pesos en el mercat submergit d’explotació virtual. A Olimpia Coral Melo, la difusió d’un vídeo íntim amb el seu antic company va causar-li un veritable calvari. “De ser una nena promesa –havia guanyat concursos de debat i oratòria– vaig passar a ser coneguda com ‘la gordibuena de Huauchinango’”, recorda. Arran d’aquest episodi, Coral Melo (Puebla, 1988) va tancar-se vuit mesos a casa, va deixar la carrera de Dret i va intentar suïcididar-se tres cops. Al cap d’un temps, però, va prendre la iniciativa amb la redacció de la llei Olimpia, la qual estableix els delictes contra el ciberassetjament i diversos mecanismes per evitar més casos de pornovenjança. Fruit de les seves accions, que avui es vehiculen per mitjà del Front Nacional per la Sororitat, la revista Time l’ha qualificat el 2021 com una de les personalitats més influents del món.
Quan tenies 18 anys el teu antic company va divulgar per les xarxes un vídeo on manteníeu relacions sexuals. Com vas reaccionar?
D’entrada, em vaig tancar a casa, perquè van aparèixer imatges meves al Facebook promocionant-lo. De la nit al dia, em vaig convertir en “la gordibuena” de Mèxic, cosa que em va provocar un sentiment de vergonya afegit al dolor de veure que, lluny de fixar-se en la persona que havia difós la gravació, tothom em feia culpable del que m’havia passat. A diferència d’altres noies, però, la meva família em va ajudar a sortir més forta i empoderada d’aquella situació.
Aleshores vas iniciar el suport a altres víctimes?
De la ràbia inicial, vaig passar a exigir responsabilitats a les institucions perquè ajudin a les noies a qui, com jo, es deshumanitza per esdevenir un cos al servei del plaer sexual masculí. Una falta d’empatia terrible, perquè hem d’entendre que el fet virtual és tan real com la vida mateixa.
Després d’un llarg procés de sanació, vas impulsar l’anomenada llei Olimpia. En què consisteix?
Reconeix la violència digital com una modalitat de violència equiparable a la física, psicològica, obstètrica i altres que tenen un biaix de gènere que afecta sobretot a les dones. I després enumera les conductes que danyen la seguretat, la intimitat i la vida digna de les persones a l’espai virtual. El ciberassetjament, la suplantació d’identitat, el dòxing (exhibició de dades personals o fotografies amb intenció maliciosa) o la sextorsió.
La llei és ambiciosa o és només un primer pas?
Fixa mesures per prevenir aquests continguts i sancions contra qui els escampa, reprodueix o difon sense consentiment. Però, més enllà d’això, vol contribuir a un canvi de paradigma en la forma de concebre els cossos i les dignitats. De moment, 11 dels 31 estats de Mèxic ja l’han aprovada.
La violència digital exacerba el rol masclista que impera en la societat?
“Fins i tot Facebook, lluny de la història que ens ven, promou algoritmes masclistes”
Exacerba i justifica l’abús i el menyspreu cap a les dones. Per tant, cal abordar-la de manera transversal i adoptar polítiques perquè les afectades no hagin de patir una revictimització, ja que en un robatori tothom té clar qui és el perpetrador. En una violació, en canvi, l’afectada ha de suportar una càrrega de responsabilitat inacceptable.
Són receptius els legisladors en la demanda?
Alguns estats han despenalitzat l’avortament, però no és suficient. Hem de pressionar les empreses perquè, en l’enginyeria digital, els algoritmes fomenten la pornografia, la pedofília i l’exhibició de continguts sexuals. Fins i tot Facebook, lluny de la història romàntica que ens ven, promou aquests algoritmes masclistes i patriarcals en què les dones queden exposades com una mercaderia. Ja no se’ns crema a les places com abans; avui la inquisició són les fogueres a les plataformes digitals.
Darrere de tot hi ha una indústria que se’n lucra?
Existeix una gran xarxa comercial que, per mitjà de missatgeria instantània, propaga aquestes imatges. És molt difícil interceptar-la, ja que amb l’arribada de noves aplicacions els agressors van creant formes més sofisticades de fustigació i captació d’aquest contingut, en el 90 % del qual hi apareixen nenes i adolescents que mai no han donat el seu consentiment.
Quin és el camí per erradicar-ho?
No hi contribueix l’aquiescència d’una justícia que, a més de lenta i classista, és profundament patriarcal. L’única manera és implicar tothom, des de les institucions fins a les activistes, passant per les víctimes. En definitiva: sumar la voluntat dels respectius governs amb una presa de consciència general, mesures preventives i programes específics destinats als joves.
