Només quatre dies abans que comencés el judici contra el procés polític català a la sala segona del Tribunal Suprem, Pedro Sánchez viatjava a la seu del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) a Estrasburg, un dels organismes judicials d’abast europeu que depèn del Consell d’Europa i on l’independentisme català té certes esperances dipositades. Era la primera vegada que un president espanyol el visitava, i ho feia amb l’objectiu de defensar el sistema judicial espanyol que emana de la Constitució de 1978: “L’Espanya d’avui és una democràcia plena, una democràcia moderna, una democràcia avançada, que assumeix com a propis els principis de separació de poders d’un estat de dret que defensa la independència judicial i té un dels sistemes més garantistes del món”.
Però qui ha posat reiteradament en dubte les declaracions de Sánchez és, precisament, el Consell d’Europa, el qual ja fa anys que denuncia la politització del sistema d’elecció de la cúpula judicial espanyola, concretament del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i reitera la recomanació d’evitar que les autoritats polítiques participin en el procés de selecció dels seus membres. L’Estat fins ara s’ha desentès de les crítiques. Paradoxalment, i malgrat el desconeixement d’aquesta qüestió per part de l’opinió pública, en el cas del TEDH també està estipulat i normalitzat un procediment de col·locació a dit per part dels executius estatals. Si en el cas del CGPJ espanyol és el bipartidisme –del PP i el PSOE– el que sempre n’ha distribuït els seients, en el cas del TEDH és directament el Consell de Ministres espanyol de torn el que proposa tres jutges, no exclusivament per mèrits sinó pels interessos polítics de la legislatura en curs.
La selecció es fa en dos passos. Primer, s’obre un concurs públic en el qual qualsevol es pot presentar, però després és el Ministeri de Justícia qui fa un filtratge al seu gust i porta la terna seleccionada –tres candidatures– a la taula del president del govern espanyol perquè en doni el vistiplau definitiu en el marc del Consell de Ministres dels divendres al matí. Finalment, és l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa la que fa la tria de la representació de cadascun dels estats mitjançant una votació segons les majories polítiques del moment. En total són 47 jutges –un per cada estat que ha subscrit el Conveni Europeu de Drets Humans– que formen part del tribunal europeu que ha de vetllar per la preservació dels drets humans.
L’Assemblea Parlamentària va contradir l’informe tècnic votant a favor de la candidata María Elósegui
El mecanisme de selecció que inclou la proposta a dit de les tres persones candidates per part dels executius no se circumscriu únicament al Tribunal d’Estrasburg. El Consell de Ministres també s’ocupa de seleccionar les tres candidatures que més encaixen amb els seus interessos cada cop que s’ha de fer un relleu al capdavant del Tribunal de Justícia Europeu (TJE) amb seu a Luxemburg, tant de jutges com de lletrats generals, una figura que no existeix a Estrasburg. El TJE s’encarrega principalment d’aplicar la legislació comunitària en l’àmbit de la lliure competència empresarial
i de resoldre els dubtes que els tribunals estatals tenen a l’hora d’encaixar la legislació de cadascun dels estats membres de la UE al marc legal europeu. És precisament al tribunal luxemburguès on la sala segona del Tribunal Suprem, presidida per Manuel Marchena, ha fet arribar una qüestió prejudicial per aclarir si Oriol Junqueras ja compta amb immunitat parlamentària i té dret a assistir –o no– amb protecció de la seva acta de diputat a les sessions de l’Europarlament. La deliberació i el desenllaç s’esperen per al 14 d’octubre, quan es preveu que ja sigui pública la sentència del procés i, per tant, es podria donar la circumstància que la decisió del TJE fos irrellevant perquè Junqueras hauria estat inhabilitat mitjançant sentència ferma.
El president de l’associació Advocats Europeus Demòcrates (AED), Robert Sabata, posa en context el mecanisme de selecció dels jutges de les institucions europees i fa la reflexió següent: “Aquí tenim la idea que el sistema és molt poc just, però és que a tots els països és injust; és un problema de cultura democràtica. La divisió de poders no existeix a Europa, el parlament no hi pinta res, mana la Comissió Europea i el poder judicial se circumscriu a temes prejudicials. Les resolucions d’Estrasburg no compten amb mecanismes coercitius per garantir-ne el compliment”. I ens alerta dels perills d’una selecció més corporativa: “Ara s’està posant de moda que són els jutges els que han de triar els jutges. No hi estic d’acord, perquè és un poder molt tancat, molt de dretes, molt conservador”.
Jutges de part
La casuística dels últims anys ha fet que fins ara el PP hagi pogut col·locar magistrats i lletrats generals de l’òrbita conservadora a la cúpula del poder judicial d’Europa, alguns dels quals acumulaven un currículum que deixava clar el seu vincle personal i polític amb els expresidents José María Aznar i Mariano Rajoy. María Elósegui al TEDH, i Leopoldo Calvo-Sotelo Ibáñez-Martín, Ignacio Ulloa Rubio i Manuel Campos Sánchez-Bordona al TJE. Tots van ser proposats a dit per Rajoy. Es dona la circumstància que Ulloa Rubio i Calvo-Sotelo van acabar el seu mandat el 31 d’agost de 2019, i han estat substituïts pels juristes José Martín y Pérez de Nanclares i Miguel Sampol Pucurull, proposats pel govern de Pedro Sánchez.
El cas que crida més l’atenció és el de Calvo-Sotelo, que és el fill de l’expresident del govern espanyol per la Unió de Centre Democràtic (UCD), un dels copilots de la transició entre la dictadura franquista i la monarquia parlamentària. Per acabar de consolidar el seu pedigrí familiar, l’avi matern de la nissaga era José Ibáñez Martín, nomenat per Francisco Franco ministre d’Educació l’any 1939 i encarregat de la purga de mestres sota l’acusació de connivència laica i/o republicana. El fins ara jutge del TJE va llaurar la seva trajectòria amb clars senyals de fidelitat i obediència al PP, l’espai polític fundat i presidit honoríficament en els seus primers anys per l’exministre franquista Manuel Fraga. Tant és així que Calvo-Sotelo va ser tresorer del partit i durant la legislatura 1996-2000 va ocupar el càrrec de subsecretari del Ministeri de l’Interior, a les ordres del ministre Jaime Mayor Oreja, qui comandava els cossos de seguretat i les operacions repressives contra l’independentisme basc. Calvo-Sotelo va supervisar la clausura del diari basc Egin. Per si tot això fos poc, ostenta el títol aristocràtic de marquès de la Ría de Ribadeo.
75 integrants de l’Europarlament van instar Estrasburg a fer-la fora pels seus comentaris homòfobs
El vincle amb el PP dels alts càrrecs espanyolsa les institucions judicials europees es reitera, de manera pública i notòria, en el cas d’Ignacio Ulloa Rubio, qui va ser secretari d’Estat de Seguretat en el bienni 2012-2013, per nomenament directe de Jorge Fernández Díaz. Tots dos han passat per la FAES i per l’Opus Dei. La seva clara adscripció política el va portar a acceptar la plaça d’assessor “en matèria judicial i de drets humans” de l’Autoritat Provisional de la Coalició a l’Iraq dels anys 2003 i 2004. Cal recordar que les Nacions Unides van considerar que la invasió del país era contrària a la legalitat internacional i mai en van reconèixer les autoritats imposades pel trio de les Açores (Bush-Blair-Aznar).
Elósegui, criticada per “homòfoba”
El febrer de 2018, 75 integrants de l’Europarlament van instar el Tribunal d’Estrasburg a fer fora l’actual representant espanyola pels seus comentaris homòfobs. Només feia un mes que María Elósegui Itxaso, catedràtica de Filosofia del Dret a la Universitat de Saragossa, havia estat escollida i la polèmica estava servida. Ara bé, el recorregut de la instància era curt: Günter Schirmer, responsable d’Assumptes Legals i Drets Humans del Secretariat de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, ha confirmat a la Directa que no hi ha cap procediment establert pel qual es pugui revocar un jutge ja escollit.
Si el 2008 el PSOE havia aconseguit que Luis López Guerra, exvicepresident del Tribunal Constitucional i durant tres anys número dos del Ministeri de Justícia espanyol socialista, fos el representant espanyol a Estrasburg, amb un any de retard, el PP n’executava el relleu. A part d’Elósegui, entre els candidats fallits proposats per l’executiu hi havia José Martín
y Pérez de Nanclares i el preferit, Francisco Pérez de los Cobos. El primer va ser cap de l’Assessoria Jurídica Internacional del Ministeri d’Assumptes Exteriors i de Cooperació del PP entre 2012 i 2018, posteriorment ha estat cap de gabinet de María Teresa Fernández de la Vega (PSOE) al Consell d’Estat, i finalment s’ha convertit en jutge del TJE. I De los Cobos, a més d’exmilitant del PP, va ser president del Tribunal Constitucional entre 2011 i 2017 i és germà del guàrdia civil Diego Pérez de los Cobos, que va estar al capdavant de l’operatiu policial del primer d’octubre i qui, a principis dels noranta, va ser processat però finalment exonerat de les tortures a un activista basc.
L’Estat espanyol té una de les ràtios més baixes de denúncies per habitant davant dels organismes judicials europeus
Tot i que l’any de retard a fer el relleu havia d’aplanar el camí a De los Cobos (perquè així era a temps d’acabar el seu mandat al Constitucional) i que fins i tot el PP va voler modificar els requisits d’edat per afavorir-lo, va ser el candidat menys votat. Pérez de Nanclares, que havia estat la persona proposada per la comissió parlamentària europea que va analitzar els currículums i va fer les entrevistes, va quedar per darrere de la ultraconservadora Elósegui en la votació del ple de l’Assemblea. Fonts jurídiques que han volgut preservar el seu anonimat apunten que ambdós eren de diferents corrents polítics interns del PP: Pérez de Nanclares era proper a l’exsecretària general Dolores de Cospedal i Elósegui era més afí a l’exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, i això va condicionar el desenllaç final de la selecció. El Grup Assessor d’Experts de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va informar el govern espanyol de la manca de requisits de Pérez de los Cobos i va distingir Pérez de Nanclares com el candidat amb millor puntuació des d’un punt de vista tècnic. Però la votació decisòria de l’Assemblea Parlamentària va tombar les recomanacions tècniques i va votar a favor d’Elósegui.
Una trajectòria ultraconservadora
A més d’haver participat, el 2009, en un curs de la fundació FAES, vinculada al PP, i que diversos representants polítics socialistes hagin negat públicament que participés en l’elaboració de la Llei d’Igualtat, com va fer constar al currículum, Elósegui ha centrat el focus d’atenció pels seus comentaris en entrevistes i llibres sobre l’homosexualitat i la transsexualitat. “Aquells que construeixin o realitzin el seu comportament sexual d’acord amb el seu sexe lògic desenvoluparan una conducta equilibrada i sana, i aquells que s’entestin a anar contra la seva biologia desenvoluparan diferents patologies. Això està clar”, va expressar en una entrevista al web valencià Almudi.org, vinculat a l’Opus Dei. A Cuadernos de bioética, en un article a quatre mans, ha arribat a relacionar “la conducta homosexual” amb una “menor relació personal i una major dependència del sexe” per sentenciar que “l’intent de presentar una parella homosexual com l’equivalent a un matrimoni feliç no passa de ser una pretensió senzillament impossible”. A Catholic.net s’hi pot llegir una opinió prou clarificadora escrita també a quatre mans per Elósegui i Carmen Marcuello i publicada originalment a Bioeticaweb: “Els transsexuals són individus que creuen realment pertànyer al sexe oposat del que indiquen els seus genitals, es tracta d’una clara patologia referent al sexe psicològic que crea una severa disfunció que en no pocs casos condueix al suïcidi”. Per rematar el seu bagatge de pensament, en un article publicat el 1999 va defensar, arran de la Conferència del Caire de l’ONU, que “no és cert que el fet que l’avortament sigui il·legal impliqui més morts de dones per avortaments clandestins”.
Des que és magistrada a Estrasburg, el Tribunal ha dictat algunes sentències favorables a l’Estat espanyol, que per Julen Arzuaga “porten l’empremta d’Elósegui”. Actualment parlamentari d’EH-Bildu, Arzuaga és advocat i defensor dels drets humans en diverses organitzacions com la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura. Es refereix a casos recents com la negativa a indemnitzar víctimes del terrorisme d’Estat; el rebuig a l’apropament de presos i preses basques en considerar que, si bé es pot produir alguna “interferència” en el dret a la vida familiar, la mesura “té base en la legislació nacional”, o l’aval a la decisió del Tribunal Suprem espanyol de no commutar les penes complertes a altres països. Elósegui, però, va emetre el seu primer vot particular respecte d’un cas que no involucrava l’Estat espanyol, sinó la Federació Russa: va reclamar una sanció contra el grup Pussy Riot per la protesta a la catedral de Moscú el 2012, en considerar-la ofensiva per a la fe cristiana.
Deu anys abans de l’entrada d’Elósegui, el TEDH, recorda Arzuaga, ja havia donat un cop dur al País Basc: va avalar la llei espanyola que havia il·legalitzat partits de l’esquerra abertzale. “Havíem posat tota la carn a la graella d’Estrasburg brandant: ‘Europa mai acceptarà un procés d’il·legalització ideològica d’aquestes característiques i intensitat’, però malgrat tota la raó tècnica i de drets humans, va imperar la lògica d’Estat. El seu rebuig hauria impugnat tota la política de l’època”. I un apunt d’hemeroteca: l’exvicepresident de la Xunta de Galícia, Xosé Luís Barreiro Rivas (PP), va atribuir a l’aleshores fiscal general de l’Estat Cándido Conde-Pumpido la següent afirmació en relació amb la il·legalització de Batasuna: “Ens hem passat, però ha colat”.
Pocs recursos, més condemnes
La majoria de procediments judicials a l’Estat espanyol no passen del Tribunal Suprem. Si prenem les dades estadístiques de tota la vida acumulada pel Tribunal Europeu de Drets Humans –de 1959 a 2018, tot i que l’Estat no es va incorporar a la Convenció Europea de Drets Humans fins al 1979–, i en comparació amb altres estats, s’evidencia que l’espanyol té una de les ràtios més baixes de denúncies per habitant. Si des d’Alemanya se n’han presentat 30.121; des de l’Estat francès, 32.464, i des d’Itàlia, 40.165, de l’Estat espanyol només n’han arribat 12.224. Segons la lletrada penalista Isabel Elbal, s’explica per dues raons: “A la carrera de dret, el programa no incorpora les accions legals davant de tribunals supranacionals i es fomenta poc entre la població com una eina útil, apta, adequada i absolutament legítima per qüestionar les resolucions judicials espanyoles”.
El mecanisme de selecció inclou la proposta a dit de les tres persones candidates per part dels executius
La xifra total de demandes presentades és rellevant per poder analitzar si l’Estat espanyol rep moltes reprimendes per part d’Estrasburg. Cal tenir en compte que un elevat nombre de casos que arriben a Europa no s’admeten per múltiples raons. Per començar, el procediment ha d’haver esgotat totes les vies judicials internes i no poden haver transcorregut més de sis mesos des de la sentència ferma. Però hi ha molts altres motius de rebuig: formulari incomplet, demanda “abusiva”, haver-la presentat anteriorment o en una altra instància internacional o el fet que la persona demandant no hagi patit cap “perjudici important”, entre d’altres.
D’aquells casos acceptats i, per tant, que se sotmeten a deliberació, en un 67% l’Estat espanyol és condemnat per vulnerar almenys un dret fonamental i, en gran part, per no haver garantit un judici just, tot i que també destaca el nombre de condemnes per excés en la durada del procediment, per vulnerar el dret al respecte a la vida privada i familiar, així com per manca d’una investigació efectiva –on s’inclouen moltes de les condemnes en relació amb la tortura. El percentatge de condemnes és superior a estats com Alemanya (57%) o el Regne Unit (57%), però es queda lleugerament per sota d’altres com l’Estat francès (72%) o Itàlia (76%). Per Elbal, el nombre de condemnes de l’Estat espanyol demostra que “les altes instàncies judicials no superen el mínim pel que fa al respecte dels drets humans”. Es refereix a les “altes instàncies” internes que no han reconegut la vulneració prèviament. “El Tribunal Constitucional ha fet cas omís de l’empara presentada. Així doncs, sembla que aquest tribunal té un problema greu en relació amb l’efectiu compliment de drets humans
i hauria de reflexionar i revisar l’engranatge del funcionament”, conclou la jurista.
Sense termini per a la revisió de la condemna
Mantenir a la presó Inés del Río, membre d’ETA, per una revisió de la durada de la pena en aplicació de la doctrina Parot és “irregular”. Així ho va dictaminar el Tribunal d’Estrasburg, però no només: també va indicar que calia, doncs, deixar-la en llibertat. Segons David Bondia, de l’Institut dels Drets Humans de Catalunya (IDHC), si bé normalment el tribunal europeu “deixa que l’estat en qüestió busqui la forma de reparar les vulneracions”, últimament en alguns casos indica com fer-ho.
En general, però, les resolucions no tenen un efecte directe o immediat i és un mecanisme intern el que ha de fer-les complir. Des del 2015, quan es va reformar la Llei orgànica del poder judicial, existeix a l’Estat espanyol, però té febleses. L’article 5 bis preveu que la víctima de la vulneració pugui presentar un recurs de revisió de la sentència “contra una resolució judicial ferma, amb ajust a les normes processals de cada ordre jurisdiccional” i “sempre que la violació, per la seva naturalesa i gravetat, contingui efectes que persisteixin i no puguin cessar de cap altra manera que no sigui mitjançant aquesta revisió”. És el mateix Tribunal Suprem, que no ha reconegut la vulneració d’un dret fonamental, el que haurà d’autoritzar la sol·licitud de la revisió.
A més, si bé el termini establert per sol·licitar-la és d’un any des de la sentència ferma d’Estrasburg, el Suprem no té cap termini per resoldre-la.
La casuística dels últims anys ha fet que fins ara el PP hagi pogut col·locar magistrats de l’òrbita conservadora
Així es donen casos com Bateragune. Quan el tribunal europeu va dictar que s’havia vulnerat el dret a un judici just d’Arnaldo Otegi, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta, Arkaitz Rodríguez i Rafa Díez Usabiaga, ja havien complert la condemna. Però, a més, la revisió de sentència que la defensa ja va presentar al Suprem encara no s’ha resolt i és la que podria arribar a aixecar la condemna d’inhabilitació que encara pesa sobre quatre d’elles i que va impedir que Otegi es presentés a les eleccions al Parlament Basc el 2016. Arzuaga es pregunta: “Com es reparen els anys de presó injusta? Estrasburg no ho afronta”.
L’únic que sol “afrontar” Estrasburg en les seves sentències és la indemnització que haurà d’assumir l’estat cap a la víctima de la vulneració. “Espanya sí que les compleix. Si no ho fes, però, realment no hi hauria un mecanisme jurisdiccional per fer-les complir, però el Consell d’Europa podria exercir alguna reprimenda o toc d’atenció”, reconeix l’advocada d’Irídia Anaïs Franquesa. A més, afegeix que són sentències rellevants perquè “configuren jurisprudència”, és a dir, els estats estan obligats a tenir-les en compte. Franquesa ho exemplifica amb el cas de la crema de fotos del rei: “Des que el TEDH va considerar-ho una acció dins dels límits de la llibertat d’expressió, els tribunals espanyols ja no han tractat igual casos similars”.
Després de la sentència de la sala segona del Tribunal Suprem, la propera parada dels nou presos i preses polítiques catalanes, que estan en presó preventiva, és Estrasburg. Una parada que potser s’allarga en el temps i l’eficàcia de la qual serà limitada. Per una banda, el tribunal europeu no entrarà a valorar la comissió del delicte de rebel·lió o sedició, sinó si s’ha vulnerat el dret a la defensa o algun altre dret fonamental com el de manifestació. Per l’altra, amb els tempos previsibles, els anys a la presó ja no es podrien reparar més que amb una indemnització i, per tombar la sentència, caldria presentar una sol·licitud de recurs de revisió al Suprem –el mateix estament que els ha jutjat–, que decidirà, algun dia, si és pertinent.
Des que l’Estat espanyol es va incorporar a la Convenció Europea de Drets Humans l’any 1979, el Tribunal d’Estrasburg ha dictat 112 sentències que reconeixen vulneracions de drets humans i 48 que les descarten. A continuació, detallem alguns dels casos més significatius, tant de les absolucions com de les condemnes.
SENTÈNCIES ABSOLUTÒRIES
Primeres garrotades al sobiranisme català
Avui dia, la justícia europea ja ha girat l’esquena a dues demandes referents a episodis succeïts al voltant del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017. Un any després d’haver posat les urnes, el tribunal va donar la raó a l’Estat espanyol en resposta al recurs d’una advocada que havia estat designada per la Generalitat com a vocal de la Sindicatura Electoral. Aquest organisme es va crear per vetllar pel referèndum però mai es va arribar a posar en marxa degut a les amenaces del Tribunal Constitucional, que va advertir els seus membres que es podien enfrontar a una multa diària en cas de persistir en el desplegament d’una Llei del Referèndum que havia estat suspesa. La demandant reclamava que se l’indemnitzés pel que considerava una vulneració del seu dret a un judici just, argumentant que no se li havia notificat personalment l’amenaça de sanció i que per tant no podia considerar-se involucrada en el procediment.
El passat mes de maig, el TEDH va ser unànime a l’hora de donar la raó al Tribunal Constitucional espanyol en la seva decisió de suspendre el Ple del Parlament de Catalunya del 9 d’octubre de 2017 a petició del PSC. La demanda havia estat presentada per l’aleshores presidenta de la cambra Carme Forcadell i les 72 diputades independentistes, convençudes que la mesura havia vulnerat el seu dret a la llibertat de reunió i associació i a la llibertat d’expressió. Els set jutges que van signar la desestimació de la causa van concloure que la suspensió era “necessària en una societat democràtica per preservar l’ordre constitucional”.
Víctimes de primera i de segona categoria
L’últim pronunciament del Tribunal d’Estrasburg referent a l’Estat espanyol es va donar a conèixer el 18 de juliol, quan va considerar inadmissible la demanda que deu familiars de ciutadanes basques assassinades pels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) i el Batallón Vasco Español van interposar per aconseguir que se’ls considerés víctimes del terrorisme, a efectes de percebre una indemnització per part de l’administració.
Entre aquests casos hi havia dues tipologies: persones que reclamaven l’accés a una indemnització que els havia estat negada anteriorment amb l’argument que un membre d’ETA no pot generar compensatòria com a víctima del terrorisme, i persones que demanaven l’ampliació de la quantia en els termes que estipula la Llei de reconeixement i protecció integral a les víctimes del terrorisme, aprovada per les Corts Generals espanyoles l’any 2011.
Les persones demandants al·legaven que la pertinença a ETA de les seves familiars assassinades és presumpta, ja que abans de morir cap d’elles havia estat jutjada i condemnada com a tal. Per això, invocaven l’article 6 de la Convenció Europea de Drets Humans, relativa a la presumpció d’innocència, en constatar que l’Audiència Nacional espanyola els havia denegat les indemnitzacions –o increments– escudant-se en la seva suposada participació en l’extinta organització armada basca, tan sols sostinguda sobre la base d’informes policials de l’època.
Aval europeu a la il·legalització de partits
Estrasburg va ratificar la il·legalització dels partits polítics Batasuna i Herri Batasuna el juny de 2009, cinc anys després que hi acudissin en busca de justícia. L’esquerra independentista basca havia recorregut les decisions del Tribunal Suprem i Constitucional espanyol argumentant que s’havien vulnerat els articles 10, 11 i 13, referents als drets a la llibertat d’expressió, reunió i associació i a un recurs efectiu, respectivament, del Conveni Europeu de Drets Humans.
Tot i admetre parcialment les demandes en primera instància, finalment el tribunal va resoldre que la dissolució d’aquestes formacions responia a una “necessitat social imperiosa”, especialment pel “manteniment de la seguretat, la defensa de l’ordre i la protecció dels drets i les llibertats dels altres”. En el seu veredicte van considerar que “un partit polític els responsables del qual inciten a recórrer a la violència o que proposen un projecte que no respecti les regles de la democràcia no pot acollir-se a la seva protecció”.
L’aleshores executiu espanyol, liderat per José Luis Rodríguez Zapatero, es va mostrar satisfet perquè Estrasburg havia “donat per bona la Llei de Partits”, un marc legal que depenent de quina sigui la futura sentència contra els líders independentistes es podria emprar per intentar il·legalitzar partits catalans com la CUP, ERC o Junts per Catalunya.
SENTÈNCIES CONDEMNATÒRIES
Bateragune: un judici imparcial i injust
Un dels casos més sonats provinents de l’Estat espanyol que la cort europea ha hagut d’examinar a fons és el denominat com a Bateragune, en el qual l’Audiència Nacional espanyola va processar i condemnar a penes de presó el líder independentista basc Arnaldo Otegi i quatre dirigents polítics més per suposadament haver comandat la reconstrucció de la il·legalitzada Batasuna seguint les instruccions d’ETA.
Les cinc persones demandants van plantejar al tribunal que s’havia vulnerat el seu dret a un judici equitatiu, recollit a l’article 6.1 de la Convenció Europea de Drets Humans, i que la sentència s’havia dictat sense garanties. Finalment, se’ls va donar la raó tot i destacar que la mera confirmació d’aquesta violació era una “satisfacció suficient”, motiu pel qual van rebutjar la imposició d’una compensació econòmica o qualsevol altra mesura a favor dels damnificats.
Malgrat tot, Otegi i la resta de processades van complir les condemnes de sis i sis anys i mig de presó, així com una inhabilitació per accedir a càrrecs públics –encara vigent–, ja que el veredicte d’Estrasburg va arribar el novembre de 2018, un cop ja havien recuperat la llibertat. En l’actualitat són a l’espera que el Tribunal Suprem resolgui la petició de revisió de la condemna, malgrat que no existeix cap normativa que l’obligui a respondre en un termini temporal concret. Poden passar anys.
Cremar fotos del rei és llibertat d’expressió
El TEDH va condemnar el març de 2018 l’Estat espanyol per haver multat dos joves que l’any 2007 van cremar fotografies del rei emèrit Joan Carles I a la ciutat de Girona. Els tribunals espanyols havien imposat una multa de 2.700 euros a cadascun dels activistes a canvi d’eludir una pena de presó de 15 mesos per un suposat delicte d’injúries a la corona, decisió que van recórrer després d’esgotar la jurisdicció estatal.
Els jutges de la cort europea van concloure per unanimitat que la sentència era incompatible amb l’article 10 de la Convenció Europea de Drets Humans, que protegeix el dret a la llibertat d’expressió, amb l’argument que “una performance en un acte de protesta política no pot ser entesa com un acte d’incitació a la violència” i que la condemna penal era desproporcionada als fets comesos.
Per tot això, Estrasburg va ordenar a l’Estat espanyol indemnitzar els independentistes catalans amb la mateixa quantitat que la multa que van haver d’abonar, a més d’una sanció de 9.000 euros en concepte de despeses i honoraris, el que es coneix com a costes processals. L’advocat dels encausats, Benet Salellas, va manifestar que el cas podia assentar precedent en altres causes obertes pel mateix delicte, pel d’enaltiment del terrorisme o per totes les accions relacionades amb el procés independentista. Les cremes posteriors de fotografies reials no han tingut un desenllaç de persecució penal.
Protecció “cautelaríssima” del dret a l’habitatge
El Tribunal d’Estrasburg va aturar l’octubre de l’any 2013 el desallotjament d’un bloc okupat per la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) al municipi de Salt propietat de la Sareb, entitat financera popularment coneguda com el banc dolent. La mesura “cautelaríssima” va ser possible gràcies al recurs presentat per dues de les catorze famílies que hi vivien, que van denunciar la deixadesa del govern espanyol a l’hora d’oferir-los una alternativa habitacional.
Amb la seva decisió, la cort europea va donar unes setmanes de marge a l’administració central de l’Estat espanyol per explicar com pensava atendre les damnificades pel futur desnonament. Tanmateix, gairebé un mes després, el tribunal va aixecar la mesura provisional un cop rebudes les al·legacions per part de l’Advocacia de l’Estat i del lletrat de la PAH i va tornar la causa al jutjat d’instrucció que pertocava, després que la Generalitat acredités que podia donar un pis a les famílies que vivien a l’edifici i que, per tant, ja no es vulneraven els seus drets fonamentals.
El cas va ser pioner, ja que mai abans el tribunal europeu s’havia pronunciat en un desallotjament instat per la Sareb, i es va establir un precedent en aquests tipus de casos pel qual l’administració tenia l’obligació de reallotjar prèviament les inquilines. Finalment, el maig de 2016 els Mossos d’Esquadra van expulsar les últimes veïnes que encara residien a l’immoble.
