Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

EL negoci canviant de la droga a l'Àfrica subsahariana

El tradicional bloc prohibicionista africà avui ja es pot dividir en sis blocs diferenciats segons la seva posició

Cultivadores de cannabis a Lesotho / Arne Gills

L’estiu és temporada motxillera al Senegal. Som moltes les que hem visitat el país, i hem modificat dinàmiques i comportaments que, en una altra època de l’any, registren hàbits diferents. Fa deu anys jo estava sortint del sud del Senegal en un sept-places camí cap a Dakar. Van ser moltes hores d’espera fins que el meu cotxe es va omplir de passatgeres i de càrrega. Quan vam iniciar un viatge que es calculava de vuit hores, ens vam trobar un control policial. Un dels policies va anar directe cap a la parella blanca asseguda al darrere del cotxe. Ens va escorcollar totes les bosses que dúiem; tots els plecs que feien les bosses, les costures i les petites butxaques. Durant més de trenta minuts vam ser objecte de la cerca d’una cosa concreta: drogues.

Aleshores, el Senegal era un dels països que volia gestionar el tràfic de drogues de manera punitiva i molt restrictiva. A més a més, nosaltres veníem del sud del país, de la frontera amb Guinea Bissau. A l’antiga colònia portuguesa se la coneixia per ser el narcoestat més gran de l’Àfrica des que el seu govern es va aliar, a mitjans de la dècada passada, amb els càrtels llatinoamericans per fer del país un node imprescindible en el tràfic de drogues cap a Europa.

En general, la imatge que es té al cap quan es parla de drogues és la d’una producció essencialment llatinoamericana i un consum especialment centrat als països del nord. Però l’Àfrica no ha estat aliena a aquestes dinàmiques, i el tràfic, el consum i la producció de drogues hi ha estat molt vinculat. De fet, ha estat una relació molt estreta: des de lligams entre grups violents no estatals i els càrtels fins al consum recreatiu o en temps de conflicte. Dos terços de la cocaïna interceptada a l’aeroport JFK de Nova York l’any 1991, per exemple, era d’origen nigerià, i es calcula que hi ha 38 milions de consumidores de cànnabis a la regió.

Es trenca el Consens de Viena

L’acord mundial respecte al negoci de les drogues, conegut com a Consens de Viena, era molt estable al voltant de la gestió punitiva i la persecució del seu consum i la seva producció. Els països africans constituïen un bloc homogeni en pro del prohibicionisme internacional, tot i les diferents formes internes de gestionar aquests afers. Però, el 2016, aquest consens es va trencar. Molts països arreu del món van fer pressió per abandonar el prohibicionisme i adoptar enfocaments diferents, que podien anar des de la legalització fins a l’abordatge des del punt de vista de la salut pública. Novament, l’Àfrica no es va quedar enrere i el bloc africà va quedar dividit completament per les diferents visions dels seus governs. Ara no hi ha cap país que no estigui revisant la seva posició.

El mateix any en què es va fer palès que el prohibicionisme havia entrat en crisi, Lesotho va legalitzar l’ús mèdic del cànnabis. Aquest país ha entès que, en un context de legalització d’aquesta droga a molts estats (especialment del Nord), ser ràpid en el desenvolupament de la seva indústria
cannàbica pot comportar guanys molt elevats. Es calcula que un quart de la producció cannàbica del món és africana. La plantació d’aquest cultiu era habitual en el passat, tot i les prohibicions, ja que era tolerat com a cultiu de compensació: quan una collita de cacau o d’altres productes es perdia, algunes agricultores podien acabar plantant cànnabis per compensar-ho arran del seu millor rendiment econòmic. Es calcula que els beneficis d’una collita de cànnabis pot rondar entre els 43.000 dòlars per tona, quan el del sucre n’és de 400 o el del blat de moto de 175. Per tot això, el govern de Lesotho ja ha signat acords de producció amb companyies de països com el Canadà o l’Estat d’Israel, i es configura com un dels productors mundials de cànnabis.

A la legalització de Lesotho la van acompanyar Sud-àfrica, Zimbàbue i Zàmbia. En aquest últim, el cultiu del cànnabis ha estat legalitzat pel ministre d’Interior, però no s’ha iniciat cap plantació perquè el ministre de Sanitat, que és de qui en depenen les autoritzacions, es mostra contrari a la legalització.

El context mundial de les polítiques sobre drogues està canviant. El tradicional bloc prohibicionista africà avui ja es pot dividir en sis blocs diferenciats segons la seva posició, com indica l’informe del think tank sud-africà ISS Africa. Però el més important és que les posicions polítiques estan adaptant-se a la realitat que ja es vivia als països africans, fent servir enfocaments basats en drets humans i oportunitats agrícoles, i no exclusivament policials i punitius.

Article publicat al número 483 publicación número 483 de la Directa