L’agost de 2016, Luis Manuel Acedo va morir de càncer de pàncrees després de dos anys pres a Picassent. Va morir a casa, ja que la direcció del centre va decidir excarcerar-lo donada la malaltia terminal que patia. L’afecció es va desenvolupar a la presó, on havia ingressat dos anys abans en perfecte estat de salut. La seva família denuncia que va morir per abandonament mèdic, omissions de proves i tracte “cruel, inhumà i degradant” per part del personal mèdic i de presons.
El passat gener, la família d’Acedo va presentar una querella criminal –admesa a tràmit– en la qual demana justícia i imputar a qui consideren responsables dels fets: el metge i el sotsdirector mèdic del mòdul 25 del centre penitenciari de Picassent. Els darrers mesos ambdós càrrecs han estat citats a declarar, així com excompanys de presó de Luis Manuel.
Recentment s’ha creat l’Associació de Famílies contra la Crueltat Carcerària, amb l’objectiu de denunciar els abusos
La germana de la víctima, Noelia Acedo, és avui dia la portaveu de l’Associació de Famílies contra la Crueltat Carcerària, “una organització de suport a famílies que patim aquestes situacions –i patim gairebé igual que el pres–, davant les injustícies que es cometen a les presons”, explica. I n’enumera algunes, com la violació de drets humans, l’aïllament, l’existència de tortura, tractes vexatoris o el fet “que tractin les famílies com a delinqüents”. Sobre els orígens de l’associació, ens explica: “Arran de la mort del meu germà vam entrar en contacte amb famílies que havien patit el mateix i el setembre del 2017 vam fer una primera trobada a Albocàsser, un any després de la mort de Daniel Sánchez, un altre pres, al mateix centre penitenciari”. Pel que fa als objectius, Noelia Acedo afegeix: “Vivim situacions de patiment molt gran. Per això ens donem suport i ens cuidem entre nosaltres, fem tallers d’autocures i teràpies que ens donin forces pel dia a dia”. I conclou: “L’objectiu és ajudar-nos i ajudar la lluita dels drets dels presos a través del contacte amb ells i amb grups de suport”. L’associació està integrada per cinc famílies, tot i que al mes d’abril es constituiran els estatuts i es regularitzarà, cosa que permetrà que s’ampliï.
L’última víctima a Albocàsser
L’octubre de 2017 Manuel Fernández Jiménez va morir en règim d’aïllament al centre penitenciari d’Albocàsser (Castelló II), una presó coneguda en l’entorn anticarcerari com a “màquina de destrucció humana”. Tenia 28 anys i era d’ètnia gitana, dos factors que la seva família considera clau per desmuntar la versió oficial que des d’institucions penitenciàries es va donar de la seva mort. A l’informe del forense constava “mort sobtada a estudiar”.
La família va rebre la notícia amb brusquedat, telefònicament, per part d’una persona no identificada. Posteriorment, la funerària va enviar el cadàver de Fernández des de Castelló fins a Múrcia –d’on era natural– només amb instruccions que no es mostrés tot el cos, tan sols el cap.
“Cap document explicatiu ni certificat de defunció, i només l’ordre verbal que s’enterrés”, relata la seva mare, Antonia Jiménez. I explica com la família s’hi va oposar i van forçar a explorar el cos del seu fill, que apareixia ple de signes de violència i rigidesa. Nas trencat; hematomes i dos punts a la barbeta –sospiten que d’una pistola Taser–; marques de lligadures als canells, braços i turmells; ungles trencades; el pit ple de ferides; cardenals per tot el cos i marques al coll.
“Estava sa com una poma i era més guapo que un sol. Com pot morir amb 28 anys de ‘mort sobtada’ estant en aïllament, sense contacte amb ningú més i fer-ho amb aquestes marques de violència?”, es pregunta.
Fernández va morir en una presó que ja coneixia amb anterioritat i on s’havia queixat de les pallisses rebudes pels funcionaris, i havia alertat la seva família de patir gitanofòbia. “Per por a represàlies no ho va denunciar. Ens demanava a nosaltres que ho féssim però també teníem por que tingués conseqüències per a ell allà dins. Tant de bo ho haguéssim denunciat”, es lamenta Jiménez.
Actualment, la família està a l’espera que l’Audiència Provincial de Castelló ordeni practicar una segona autòpsia al cos. De moment han aportat les fotos de les lesions que presentava el cos i han demanat com a proves les imatges de les càmeres de videovigilància del dia dels fets, comunicats mèdics i el relat de testimonis presencials. Només algunes associacions –com Famílies contra la Crueltat Carcerària o Gitanes Feministes per la Diversitat– han donat suport a la família, que ha topat en tot moment amb l’obscurantisme de les institucions penitenciàries.
“Exigim justícia perquè altres no hagin de patir el que estem patint. A la presó s’ha d’entrar a pagar pel que has fet, però no a pagar amb la vida”, denuncia Luisa, tieta de Fernández. Després del cas del seu nebot, explica, “altres famílies s’han posat en contacte amb nosaltres perquè han patit situacions similars. Per això s’ha de fer públic i explicar el que està passant a les presons d’Espanya”.
Dones triplement discriminades
“L’Estat espanyol és el país de la Unió Europea amb una taxa més elevada de dones a presó. Tot i que les dones suposen un 7,42% del total de la població reclosa, és un percentatge dos punts per sobre de la mitjana europea”. Ho apunta l’advocada Paula Hormigón en un text per al Col·lectiu de Suport a les Dones Preses a l’Aragó (CAMPA). Aquest grup de dones assembleari, horitzontal, feminista i abolicionista fa més de dos anys que intervé per transformar la realitat penitenciària denunciant i sensibilitzant sobre les condicions de vida dins els centres penitenciaris i acompanyant les dones preses, ex-preses i les seves famílies dins i fora de les presons.
L’Estat espanyol és el país de la Unió Europea amb una taxa més elevada de dones a presó, un 7,42% del total
Hormigón continua: “Això no vol dir que les dones d’aquí cometin més delictes que a la resta de països europeus, sinó que la duresa del Codi penal espanyol –sobretot en delictes contra la salut pública i la falta de mesures alternatives a la presó– provoca que milers de dones acabin preses”.
L’advocada també analitza amb perspectiva de gènere la configuració dels espais penitenciaris. “Les presons estan pensades per a homes. Només hi ha tres presons de dones a l’Estat espanyol, la resta són mòduls que es creen dins de les presons d’homes”. Per això, apunta que “les dones, com a col·lectiu, pateixen discriminacions que no pateixen els homes i que estan molt més invisibilitzades per part de la institució”.
Justa Fernández, membre de CAMPA, detalla que el col·lectiu “neix per a assenyalar la doble estigmatització que pateixen les dones preses que s’afegeixen a altres segmentacions, com classe o raça”. En aquest sentit, Hormigón afegeix que “la discriminació que pateix la dona presa s’agreuja si a més és immigrant o d’ètnia gitana. Això es tradueix en una triple interrelació de desigualtats de classe, raça i gènere que comporta una sèrie de característiques discriminatòries específiques”. Laura Delgado, investigadora del Departament de Dret Penal i Criminologia de la UNED, explica que una d’aquestes característiques es produeix en el règim d’aïllament, “on les dones passen més hores que els homes pel fet de ser tan minoritàries que no poden ni sortir en parella al pati”.
L’advocada Paula Hormigón denuncia que la dona presa pot patir una triple discriminació, per raça, classe i gènere
“El fet de treure aquestes qüestions a la llum trenca amb una de les condicions de repressió que existeix a les presons, que és la incomunicació i el silenci sobre què passa dins”, explica Fernández. “Volem posar de manifest el problema de l’excarceració, amb l’exclusió social i la precarització de l’existència a la qual estan sotmeses aquestes persones”, complementa.
El difícil accés a una defensa
“Moltes d’aquestes vulneracions de drets humans a presons es donen perquè els presos no tenen la possibilitat de tenir un advocat o advocada que els defensi”, concreta Delgado. “Es podrien evitar molts problemes amb un advocat present en situacions disciplinàries, com acompanyar les preses en aïllament per garantir que la institució no abusa ni vulnera els seus drets. És un fet que contribueix a agreujar la seva situació, arribant a l’extrem de morir”.
I afegeix que en aquest accés a la defensa també hi ha un factor discriminant de classe social: “Si la persona es pot pagar un advocat durant tot el procés, es pot tenir una defensa. Si no se’l pot pagar, la defensa només entra en joc una vegada ja hi ha hagut un procediment previ, en què el jutge ja s’ha pronunciat i hi ha una resolució judicial, que s’ha d’apel·lar o recórrer”. Per això destaca la necessitat que les preses iniciïn un procediment per voluntat pròpia dirigint-se al jutge o mai tindran un advocat gratuït que les defensi. “La immensa majoria de les persones preses, que no tenen recursos per pagar-se un advocat que els acompanyi en tot el procediment (especialment les que tenen problemes amb drogodependències, de salut física o mental o bé persones en règim d’aïllament) viuen situacions de greu desprotecció dels seus drets”.
Justa Fernández, de CAMPA, assenyala els problemes de l’excarceració, amb exclusió social i precarització
En aquest sentit, Noelia Acedo apunta que les presons “estan plenes de gent pobra, persones que no poden pagar penes de multa o una bona defensa. Són els qui sempre compliran les condemnes, les més llargues. La cadena perpètua ja existeix, gent que no té delictes de sang estan complint 30 anys de condemna. Perquè si li caus malament a un carceller o ets rebel, et poden sumar anys i tancar-te de per vida”. Per a la portaveu de l’associació, l’única sortida és la denúncia davant de tribunals, ràdios o mitjans de comunicació. “Tenim molta por. La gent presa no denuncia per por a represàlies, ni la gent de fora denuncia pel que li pugui passar al que es troba dins. Però s’ha d’explicar que les presons són un negoci enorme on no es vol ‘recuperar’ la gent, sinó enfonsar-la, castigar-la i anul·lar-la com a persona”, conclou.
Article publicat a la #Directa451
