“Amb 65 anys que tinc ara mateix vaig passar dos anys de presó a França, de 1969 a 1971, i després a Espanya, des de 1971 a 1977, on vaig participar en l’extingida COPEL. Actualment estic pres des del 9 de febrer de 1979, amb data de compliment de condemna per al 15 de novembre de 2026, i en cas d’encara estar viu, perquè estic lluitant contra un càncer de pròstata, seré entregat un altre cop a les autoritats franceses per complir una cadena perpètua en rebel·lia. Em podeu explicar on són els drets humans a Espanya? I la funció de reinserció que segons la Constitució espanyola han de tenir les presons?”. Aquest és el testimoni que ens arriba per carta d’Antonio Carlos Nieto, que actualment compleix condemna al centre penitenciari de Múrcia II, i que, segons afirma, forma part dels 300 presos que compleixen “cadenes perpètues encobertes” a l’Estat espanyol. Tot i que el codi penal limita el màxim de compliment als 40 anys, mesures com la llei per al compliment íntegre i efectiu de les penes –aprovada al Congrés en 2003 amb el suport del PP, PSOE i Coalició Canària– o la recent aplicació de la “presó permanent revisable” per part del govern de Mariano Rajoy dibuixen un escenari en el qual moltes persones passaran el temps que els queda de vida privades de llibertat.
Els presos denuncien les situacions que en major mesura “atempten contra la dignitat i la vida”
Segons Iñaki Rivera –director de l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona–, aquestes mesures són completament innecessàries i, al contrari del que el “populisme punitiu” dels mitjans de comunicació i la majoria dels partits polítics argumenten, no tenen cap tipus d’eficiència dissuasiva a l’hora de cometre un delicte: “Qualsevol persona que conegui mínimament el sistema penal sap de la inconsistència d’aquesta mesura, que suposa la negació i la renúncia legislativa més explícita a qualsevol objectiu resocialitzador, i la conversió d’una pena legal a una de cruel, inhumana i degradant, completament oposada al que estableixen les Regles Nelson Mandela de l’ONU –regles mínimes per al tractament de persones preses”.
A banda de la llarga durada de les penes, segons el treball fet des de l’OSPDH, la vulneració de drets fonamentals de les persones preses es produeix quotidianament dins dels centres penitenciaris, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, on des de l’aplicació de la Llei orgànica general penitenciària de 1979 s’aplica el règim d’aïllament –en el qual les persones passen 22 hores al dia tancades dins la cel·la– als interns suposadament “perillosos”, o que segons el funcionariat “no s’adapten als altres mòduls”. Des de l’Observatori consideren que aquest règim en si ja suposa un tipus de tractament “inhumà i degradant” que provoca afeccions molt serioses per a la salut física i psíquica de les persones que el pateixen, i que des de fa temps estan reconegudes tant pel Consell Europa com per l’ONU. “A banda, l’aïllament suposa un espai d’impunitat per a la tortura i el maltractament, ja que la persona presa està sola, sense testimonis que puguin declarar si una persona és agredida”, explica Rivera, que considera que “els funcionaris, en canvi, sempre tindran un grup de companys per declarar que van haver d’utilitzar la força per tractar-se d’un pres violent. Segons Rivera, aquest règim d’aïllament suposa un dels aspectes més obscurs a l’interior de les presons, ja que “no només possibilita el maltractament i la tortura, sinó la impossibilitat de provar-ho”.
Ha sorgit la proposta d’iniciar una vaga de fam el primer de maig, amb una durada de cinc a quinze dies
Cansats de sofrir constants vulneracions dels seus drets fonamentals i de la invisibilització d’aquesta impunitat fora dels murs, a mitjan 2015, la mort de tres interns a la presó de Navalcarnero (Madrid IV) per suposades negligències mèdiques va fer vessar el got. Dos reclusos d’aquest centre començaren a organitzar-se –inspirant-se en el llegat d’anteriors lluites anticarceràries com la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL), l’Associació de Presos en Règim Especial (APRE) o la lluita contra els fitxers d’interns d’especial seguiment (FIES)– amb l’objectiu de “crear un espai i una comunitat de lluita” entre diferents agents –presos, familiars i grups de suport– que ajudés a visibilitzar i denunciar la situació que es viu dia a dia dins de les presons de l’Estat.
Dos anys de lluita col·lectiva
“Des de l’odi, la ràbia, la por i la venjança fins a la solidaritat més humana que he conegut en la meua vida. Però, sobretot, en memòria de tots els companys assassinats a les presons de l’Estat espanyol”. Amb aquestes paraules justifica el pres Jose Antonio Chavero (Toni) –actualment en règim d’aïllament a la presó de Villena (Alacant II) i amb data de finalització de condemna l’any 2027– l’inici de la proposta de lluita col·lectiva que va engegar, amb un altre company, des de la presó d’Estremera (Madrid VII), i que feien arribar mitjançant Radio Vallekas al col·lectiu Propresxs Madrid a finals de 2015. Després d’establir un diàleg amb el grup de suport madrileny i el col·lectiu Tokata de València, els impulsors de la proposta van decidir fer alguns canvis al primer esborrany amb l’objectiu que aquesta iniciativa fos al més efectiva possible, intentant que estigués basada en l’horitzontalitat, sense utilitzar sigles ni un nom de grup per evitar ser objectes de control i vigilància per part de les institucions penitenciàries des del principi, i sintetitzar la taula de reivindicacions per fer-la més clara.
Després d’uns mesos de reflexió i debat entre grups de suport i presos, la proposta es presentava en juliol de 2016 amb un comunicat i una taula de reivindicacions amb dotze punts. Denunciaven les situacions que en major mesura “atempten contra la nostra dignitat i la nostra vida” –oberta als suggeriments i les aportacions d’altres presos–, i que se sustentava amb dejunis mensuals, comunicats tant als grups de suport com a la direcció de les presons, amb l’objectiu de visibilitzar i donar a conéixer les demandes tant dins –perquè més presos s’hi sumaren– com fora dels murs.
Des del llançament d’aquest primer esborrany, ja són més d’una quarantena de presos –dinou d’ells des de la presó d’Albocàsser (Castelló II)– els que s’han adherit a la proposta de lluita col·lectiva i que s’han sumat als dejunis a principis de cada mes i la comunicació constant amb els grups de suport, denunciant judicialment qualsevol tipus d’abús que pateixen o del qual són testimonis. Des del centre penitenciari de Castelló –on més morts s’han produït en els darrers anys i des d’on es denuncien més casos de tortura i maltractament– també ha sorgit la proposta d’iniciar una vaga de fam el primer de maig –amb una durada de cinc a quinze dies depenent de la situació de cada pres– amb l’objectiu de fer una primera acció coordinada entre tots els presos que s’han adherit a la lluita i intentar que encara se’n sumen més.
Segons el testimoni d’una trentena de presos en lluita activa amb qui hem establert comunicació a través de cartes des de la Directa, la majoria d’ells estan patint les conseqüències repressives de qüestionar el règim penitenciari amb represàlies com el càstig del règim especial d’aïllament continu, la intervenció de totes les comunicacions, la dispersió i els constants canvis de presó lluny de les seues famílies i amistats. Tot i les estratègies de la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries per a desmobilitzar-los, tots ells estan conscienciats i veuen necessari tirar endavant la proposta: “Dins de les presons els drets fonamentals només existeixen en la teoria, ja que a la pràctica manquen tots. La normalització d’aquesta bogeria és el que ens deshumanitza. No tindre expectatives de cap tipus fa que l’únic que vols siga dedicar la teua vida a lluitar contra aquesta bèstia, perquè aquí dins ja és l’únic que et dignifica i et fa sentir humà i no un animal salvatge”, explica Chavero des del règim d’aïllament, i conclou amb un missatge ben clar: “El meu futur és dedicar-me a lluitar pels que queden aquí dintre, si és que aconseguisc eixir viu d’aquesta tomba”.
L’objectiu de crear una “comunitat de lluita”
Fernando Alcatraz –ex-pres i membre de l’extingida COPEL– actualment forma part del col·lectiu Tokata, que pretén ser un instrument de comunicació entre els presos en lluita i donar suport i veu a les persones preses que han engegat aquesta iniciativa, i considera que “tot i que el nostre objectiu sempre serà l’abolició de les presons, a curt i mitjà termini aquesta iniciativa serveix per a denunciar el fet que no s’estan respectant els drets humans dins dels centres penitenciaris, i precisament volem obrir un debat social sobre aquesta situació i avançar per aconseguir aquestes dotze reivindicacions”.
Alcatraz considera que des que es va organitzar el grup de suport al col·lectiu Nais contra a Impunidade (Mares contra la Impunitat) –van ser sancionades l’octubre de 2010 per protestar davant de la caserna de la Guàrdia Civil d’Arteixo (la Corunya), quan reclamaven informació sobre la mort del jove Diego Viña dins les dependències de la Benemèrita– la coordinació entre els presos, els familiars i els grups de suport està millorant, i que aquesta proposta pretén que la solidaritat s’estenga a tota la població per poder formar “una comunitat de lluita” i un moviment anticarcerari molt més ampli que el que existeix actualment: “L’atomització i l’alienació social generalitzada a la qual estem sotmesos, el populisme punitiu dels mitjans de comunicació –que quan parlen de presons només donen veu als sindicats de carceraris– i la repressió que aplica la política penitenciària –amb els règims de càstig, els trasllats continus o la construcció del nou model arquitectònic de macropresons– estan destinats a evitar que es forme una organització de lluita, com ja va passar anteriorment”, però considera que el camí traçat i l’ímpetu d’aquests presos està generant “que augmente l’interés i la consciència i es comence a rearticular el moviment”, ja que segons Alcatraz “només el fet de reobrir l’espai de lluita, és el medi i és el fi de la proposta”.
Tortura i amuntegament
Segons l’informe de la Coordinadora per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura (CPDT) –integrada per 48 entitats–, la majoria de denunciants de tortura l’any 2016 a l’Estat espanyol van ser homes, migrants, menors i persones represaliades en mobilitzacions socials. Per distribució territorial, les comunitats amb més denúncies són Madrid, Catalunya, Ceuta i Andalusia. Finalment, els cossos de seguretat que lideren el rànquing d’agressors són el Cos Nacional de Policia espanyola, els funcionaris de presons i la Guàrdia Civil.
Els informes anuals que publica l’organització remarquen que el nombre de denúncies reals per tortura és superior al nombre de denúncies incloses en els seus informes. I expliquen que alguns factors explicatius d’aquest biaix són la por a denunciar agressions patides davant la possibilitat de rebre contradenúncies o sancions administratives, la inseguretat jurídica o bé la percepció de la impunitat dels torturadors, molts d’ells condemnats i posteriorment indultats. A tall d’autocrítica, apunten que també afecta la disminució del nombre i de les capacitats dels observatoris de drets humans, molts d’ells saturats o afectats per la reducció de prestacions públiques.
En el cas de la Catalunya Nord, trobem la presó de Perpinyà, construïda l’any 1987. Actualment alberga 728 persones malgrat tenir una capacitat per a 541. L’espai més sobrepoblat és el mòdul de presó provisional o penes curtes (inferiors a dos anys), amb 144 places, però on malviuen 307 reclusos. A causa de l’amuntegament molta gent ha de dormir a terra.
