En la política, sovint, proliferen expressions que, en aparença, no diuen res. Són enunciats que es repleguen sobre si mateixos, que es presenten com a proposicions sense valor informatiu, com a pleonasmes gratuïts o redundàncies lògiques accessòries. Tanmateix, lluny de ser mers exercicis de buit retòric, aquests girs mobilitzen adhesions, construeixen identitats i blinden discursos. El fenomen pot rastrejar-se fins a l’ús heideggerià de fórmules com “el no-res no-resseja” (Martin Heidegger a ¿Qué es metafísica?, Fondo de Cultura Económica, 1955), i en l’actualitat adquireix una vida pròpia en l’àmbit polític, on funciona com a eina de simplificació i persuasió col·lectiva. Es tracta de tautologies reflexives que garanteixen la continuïtat del discurs fins i tot allí on aquest manca de contingut substantiu. El sentit discursiu queda cristal·litzat en una identitat lògica hiperbòlica que, sota l’aparença de cohesió narrativa, s’autopersegueix referencialment. Aquest circuit semàntic tancat produeix l’efecte d’una evidència compartida pel mer fet de repetir-se.
Un exemple paradigmàtic d’aquesta construcció proposicional perogrullesca es troba en el tancament del míting de les eleccions municipals de maig de 2015, quan Mariano Rajoy va afirmar: “Espanya es una gran nación y los españoles son muy españoles y mucho españoles”. La frase, cèlebre per la seva poca destresa gramatical, condensa la lògica de la repetició identitària, en què el valor semàntic cedeix davant el valor de pertinença. Així, la tautologia reflexiva opera com un tancament del sentit: “el que és, és”. Des de la lògica clàssica podríem interpretar-la com un enunciat buit; tanmateix, en el camp polític actua amb força performativa. En lloc d’argumentar, convoca. En lloc de provar, reitera.
Aquest fenomen pot analitzar-se a la llum de la teoria dels speech acts de J. L. Austin (Cómo hacer cosas con palabras, Ediciones Paidós, 2016), on es distingeix entre enunciats constatatius (que descriuen el món) i performatius (que realitzen una acció en el mateix acte de dir). En aquest sentit, la tautologia reflexiva en política no descriu un fet extern ni aporta informació nova, sinó que produeix un acte de cohesió simbòlica. Quan Rajoy integra en el seu discurs expressions com “Espanya és una gran nació”, genera un acte de parla autònom que, avalat pel context, compleix plenament amb les “condicions de felicitat”, és a dir –tornant a Austin– evita tant els “errors” com els “abusos” que comprometrien la seva validesa. El valor d’aquest enunciat no rau en la seva veritat proposicional, sinó en la seva eficàcia performativa. En el pla locutiu, Rajoy emet una frase gramaticalment correcta, ja que posseeix subjecte (Espanya), verb copulatiu (és) i atribut (una gran nació). Tanmateix, en enunciar-la en el context d’un míting polític, adquireix de seguida una força il·locutiva de caràcter declaratiu-expressiu. L’enunciat funciona, per tant, com una performativitat política: no descriu, sinó que institueix simbòlicament “Espanya” com a “gran nació” en el marc del discurs partidista.
Aquest recurs converteix el conflicte polític en una taxonomia infantil i naturalitza la legalitat, presentant-la com un ordre donat i inqüestionable
Si explorem la dimensió social d’enunciats semblants, observem que la seva performativitat rau en la capacitat simbòlica de catalitzar la identitat col·lectiva. El discurs nacionalista reterritorialitza l’ètica dins dels paràmetres de l’estètica i, d’aquesta manera, el valor polític es presenta sota la forma d’una retòrica que essencialitza el que és col·lectiu. Les tautologies reflexives, lluny de constituir meres redundàncies, funcionen com a dispositius formals que emplenen el buit semàntic amb un contingut ètic imaginat. Aquest espai en blanc no representa una deficiència, sinó una estratègia que permet substancialitzar l’esperit nacional i presentar-lo com a principi de cohesió i de salvació davant la fragilitat de la política quotidiana.
En aquesta lògica, el fantasma del passat gloriós es reactualitza en forma de retòrica tautològica: una ètica col·lectiva es projecta sota un rostre estètic. En termes lacanians, el passat il·lustre de la nació es convoca en el discurs de manera fantasmàtica per barrar el subjecte en relació amb l’“objecte a” (Jacques Lacan, El seminario. Libro 3: Las psicosis, Paidós, 1962). En altres paraules, es projecta en el discurs l’objecte culminant del desig col·lectiu, la “gran nació”, en qualitat de significant capital de la fantasia simbòlica compartida. D’aquesta manera, el desig es triangula. “Espanya és una gran nació” s’inscriu en el discurs polític com a tercer terme irreductible. La seva condició fantasmàtica el constitueix en dispositiu al servei de la instrumentalització política, donat que, en tractar-se d’un objecte indefinit al marge de la simbolització, qualsevol rostre li escau. Tal com s’afirmava en la cèlebre sèrie televisiva emesa per TVE Maquinavaja (1991-92), “en un món podrit i sense ètica, a les persones sensibles només ens queda l’estètica”. Llegir aquestes expressions en clau metafòrica permet advertir fins a quin punt l’actitud literària pot ser també una actitud política. En absència d’una ètica immediata, la repetició tautològica invoca un sentit perdut i, en fer-ho, revela una veritat elemental: l’ésser humà resisteix la pèrdua transformant-la en forma.
En aquesta mateixa línia, durant una entrevista televisiva a Girona, l’any 2015, Mariano Rajoy, en una entrevista, va reduir la complexitat del debat sobre la independència catalana a l’afirmació següent: “és molt clar: un got és un got i un plat és un plat”. El gest lingüístic no aporta cap explicació; se sosté en l’evidència tautològica que la llei és la llei, és a dir, que les coses són el que són. La fórmula converteix el conflicte polític en una taxonomia infantil i naturalitza la legalitat, presentant-la com un ordre donat i inqüestionable. Aquesta estratègia excedeix la figura de Rajoy. El 2025, la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, insistia, en una trobada amb empresaris a Quito: “A Madrid apostem per la llibertat i per situar la persona al centre de les polítiques. És la nostra raó de ser”. Aquí, el terme “llibertat” funciona com un mantra, es desenganxa de continguts concrets i s’erigeix en essència identitària, un criteri absolut que legitima per endavant qualsevol decisió ulterior. No cal definir-ne el significat; la paraula, en la seva reiteració, sembla bastar-se a si mateixa.
En una altra intervenció a Londres, durant la “Conferència Margaret Thatcher 2025”, Díaz Ayuso va afirmar que “no hi ha llibertat sense llei”. La tautologia opera en aquest cas per equivalència. El significant “llibertat” assumeix el mateix funcionament semàntic que “llei”. Ambdós termes comparteixen el que Lacan anomena “punt de capció”, és a dir, queden fixats en el discurs amb un sentit privilegiat comú, detenint momentàniament el lliscament incessant dels significants. El resultat és un cercle legitimador que estabilitza el sentit. Qüestionar aquest binomi equival, per tant, a posar en dubte una evidència moral, la qual cosa genera incomoditat en el subjecte perquè l’interpel·la de manera directa.
De manera semblant, Santiago Abascal recorre a fórmules retòriques repetitives com: “Espanya és Espanya” o “la llei és la llei”, que compleixen una funció de clausura i desactiven la necessitat d’argumentació, transformant la reiteració en certesa. Aquí la teoria dels actes de parla de John Searle (Speech acts: An essay in the philosophy of language, Cambridge University Press, 1969) resulta especialment il·luminadora. Searle distingia entre el contingut proposicional d’un enunciat i la seva força il·locutiva, és a dir, la intenció que existeix en enunciar-lo. En els casos de Díaz Ayuso o Abascal, la força il·locutiva no és descriure ni argumentar, sinó afirmar l’autoritat d’una identitat col·lectiva o d’una norma. Aquestes fórmules funcionen com a regles constitutives del joc polític. No són descripcions, són moviments que estableixen les condicions del discurs. Dit en termes de Searle, són actes de parla que creen una realitat institucional.
El mecanisme compartit en aquests exemples és la simplificació radical, l’apel·lació a l’obvietat i la substitució de l’argument per la reiteració. La lògica discursiva se suspèn i emergeix una economia afectiva, en la mesura que les frases generen seguretat i, amb això, adhesió. En un escenari d’infoxicació mediàtica, la repetició circular resulta més eficaç que l’explicació complexa. Allò que amb Heidegger funcionava com a recurs per assenyalar l’ésser es converteix, en la política contemporània, esdevé instrument d’instal·lació d’ordre. L’ham retòric tautològic manca aquí de finalitat ontològica i assumeix, en canvi, una funció estrictament formal. No obre horitzons, sinó que clausura debats. En lloc de pensar, repeteix; en lloc de deliberar, convoca. Si Rajoy infantilitza la lògica, Díaz Ayuso i Abascal essencialitzen els valors. Tanmateix, el procediment no adopta un únic rostre, sinó que constitueix una tècnica generalitzada i omnipresent en totes les faccions polítiques. Es tracta d’una manera de fer discurs que estén els límits de la performativitat fins a convertir el llenguatge en consigna. La tautologia reflexiva es revela, en aquest sentit, com una de les armes més potents del repertori polític actual. Judith Butler (a Lenguaje poder e identidad, Síntesis, 1997) mostra que la reiteració lingüística no és neutral, sinó que constitueix subjectes i produeix efectes materials. L’autora insisteix que el subjecte és configurat per la direcció repetida del discurs, fins i tot quan aquest és rebutjat. Des d’aquesta perspectiva, les tautologies polítiques no només reforcen identitats col·lectives, sinó que també performen cossos socials. El “la llei és la llei” d’Abascal no descriu la llei, l’imposa com a horitzó normatiu inapel·lable.
D’aquesta manera, el que entra en joc no és una dimensió estètica en el sentit clàssic de la bellesa, sinó l’ús formal del llenguatge com a dispositiu de legitimació. Les tautologies reflexives constitueixen una estratègia retòrica basada en la repetició i en l’autoafirmació, que substitueix la justificació racional per la redundància formal. No són expressions belles ni sofisticades; de fet, és precisament la seva rudesa lingüística el que en facilita la reapropriació humorística. En l’ecosistema comunicatiu contemporani, aquesta simplicitat extrema es converteix en material idoni per a la lògica del mem, que transforma el ridícul involuntari en recurs de circulació massiva. L’humor actua com a mecanisme col·lateral que assegura la perdurabilitat d’aquestes expressions més enllà del seu context original, infiltrant-les en el discurs col·lectiu i consolidant-les com a referències compartides, especialment en l’esfera digital.
Aquesta multimodalitat no és necessàriament perversa. El trasllat digital en clau humorística del buit semàntic que constitueix el discurs polític representa, en última instància, una nova forma de reterritorialització de l’ètica en termes estètics. El mantra de cohesió col·lectiva nacionalista és també gag còmic, encara que en un nivell diferent de transposició. El contingut fantasmàtic s’adapta al mitjà amb facilitat perquè la plasticitat li és inherent. No es tracta d’una categoria material que pugui estabilitzar-se, sinó d’un imaginari que juga amb els límits inexistents de la seva pròpia condició abstracta. Es projecta i refracta, desapareix i emergeix amb aparença renovada. La seva versatilitat és, en certa manera, ontològica, en la mesura que forma part de la seva constitució impossible de simbolitzar i, per això mateix, impossible de fossilitzar en un significat definitiu.
El mecanisme tautològic respon a un patró discursiu generalitzat en el context contemporani. En situacions de saturació comunicativa i d’erosió dels consensos normatius, la tautologia reflexiva es converteix en una eina transversal que proporciona estabilitat simbòlica i genera adhesió afectiva. Allò que en el pla lògic podria considerar-se un enunciat buit, en el pla polític funciona com un instrument de clausura i de producció de certesa compartida. La connexió amb Ernesto Laclau (La razón populista, Fondo de Cultura Económica, 2005) resulta aquí evident. Les tautologies reflexives operen com a significants buits en el sentit populista, és a dir, compleixen la funció d’unificar demandes heterogènies sota un mateix nom o consigna. Paraules com “llibertat” o “Espanya” manquen d’una definició unívoca, però en la seva repetició condensen aspiracions diverses i generen identitat col·lectiva. No constitueixen, per tant, un error retòric, sinó la cristal·lització d’una lògica populista que privilegia la forma sobre el contingut. D’aquesta manera, aconsegueixen interpel·lar el poble com a subjecte polític relativament homogeni, ampliant l’abast potencial del màrqueting retòric.
En aquest sentit, el recurs tautològic és indicatiu d’una transformació més àmplia, el desplaçament de l’ètica cap a l’economia formal del discurs. La legitimitat del que s’afirma no procedeix de la seva fonamentació normativa, sinó de la seva capacitat de reiterar-se i de presentar-se com a evidència. La política contemporània no recorre a aquest mecanisme únicament com a recurs puntual, sinó que l’adopta com a estratègia estructural per organitzar el llenguatge públic. Per això, la tautologia reflexiva no ha d’interpretar-se com una mera anècdota retòrica, sinó com un signe característic del temps discursiu en què ens trobem.
