En l’edicte publicat el 2 d’abril de l’any 1700, el rei de França Lluís XIV constata que tot i ser sobirà als comtats i vegueries del Rosselló, del Conflent i part de la Cerdanya, d’ençà del Tractat dels Pirineus (1659), els magistrats, notaris i administracions locals encara redacten les actes i documents oficials en català, i que, per tant, en prohibeix el seu ús, sota l’amenaça de nul·litat dels documents. Per al rei, “aquest ús repugna i és contrari a la nostra autoritat i a l’honor de la nació francesa”.
Amb la prohibició oficial, menystenint les súpliques de magistrats i notaris perquè contractes i testaments es puguin redactar en català, donat que la majoria de la població desconeixia el francès, l’estratègia d’uniformisme lingüístic i d’obligatorietat d’ús del francès en documents públics, iniciada segles abans (Edicte de Villers-Cotterêts-1539), va fer un pas endavant. Ras i curt: cal que la llengua de la monarquia esdevingui la llengua oficial, en substitució de la llengua del país.
Les administracions i els poders econòmics i polítics han donat a la llengua el rang d’importància que té i, per tant, han dut a terme una tasca de francesització sistemàtica
De llavors ençà, l’acció de les administracions, dels poders econòmics i polítics ha anat en aquest mateix sentit, donant a la llengua el rang d’importància que té, com a element de cohesió i d’identitat col·lectiva i, per tant, duent a terme una tasca de francesització sistemàtica.
Desplaçaments de població, introducció programada de funcionaris, humiliacions, menysteniment, han estat les armes que, també en república, han utilitzat el poder central i els seus braços executors. Tot i que els elements cabdals en el procés d’aculturació han estat les prohibicions d’ús del català i l’obligatorietat d’aprenentatge i ús del francès, ambdues estratègies necessiten temps i esforços i s’han fet servir altres elements de despersonalització d’execució immediata, com deixar de dir les coses pel seu nom.
Desplaçaments de població, introducció programada de funcionaris, humiliacions, menysteniment, han estat les armes que han utilitzat el poder central i els seus braços executors
Quan l’abat Grégoire presentà a la Convenció nacional (1794) el seu informe “Sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française”, els Comtats del Rosselló i Cerdanya, que havien esdevingut Província del Rosselló (1659), ja eren el Departament dels Pirineus Orientals, una entitat administrativa catalana i occitana al si d’una pàtria imposada. I per reblar el clau de l’assimilació col·lectiva, després de pertànyer al Llenguadoc-Rosselló, des del 2014 sem a la regió Occitània.
L’Estat monolingüe sap que el nom sí que fa la cosa i ha tingut el poder per a imposar la retolació dels noms dels pobles i els cadastres en francès. Però la història, l’ús popular i la nostra força han tingut el poder de crear resistències, obrir escletxes i aconseguir victòries.
Aquí estem, amb un teixit associatiu actiu i combatiu que vetlla, empeny i proposa iniciatives per lluitar contra l’autoodi generat per l’acció aniquiladora del poder francès
Amb la Qüestió de noms de Joan Fuster i El petit llibre de Catalunya Nord de Llorenç Planes hem decidit dir les coses pel seu nom: sem Catalunya Nord, sem Països Catalans i la nostra llengua comuna és el català. La justesa de la tria d’aquests noms i la persistència en el seu ús han fet que avui estiguin totalment normalitzats. Els noms de lloc, declinats en francès quan són utilitzats per les administracions, i el nom de la llengua comuna s’han imposat.
I aquí estem, 323 anys després d’aquell edicte, lluitant contra una identitat subrogada, hereus de les lluites que ens han precedit. Com les pintades dels rètols d’entrada als pobles que van obrir el camí cap a la retolació bilingüe d’entrada de gairebé tots els pobles nord-catalans. Com les intervencions en català en alguns consells municipals fins al posicionament d’alguns municipis en defensa de l’ús del català en igualtat de condicions. Com la creació de la primera escola associativa i immersiva en català fins a l’extensió de la immersió a l’escola pública o la creació de les fileres bilingües o l’opció de l’estudi de la llengua catalana en tots els nivells de l’ensenyament.
I sobretot, aquí estem, amb un teixit associatiu actiu i combatiu que vetlla, empeny i proposa iniciatives per lluitar contra l’autoodi generat per l’acció aniquiladora del poder francès, durant més de tres segles.
