Fa quatre anys que Roser Rius i altres membres de l’antiga Lliga Comunista Revolucionària (LCR) van presentar una querella contra Juan Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño, i la resta de policies de l’antiga Brigada Político-Social que els van torturar l’octubre de 1974. De tots els qui van estomacar-la a la Direcció General de Seguretat, ella només recorda la cara del famós comissari. En va saber la identitat quan, anant cap a la presó, altres represaliades van descriure’l com un home fort, baixet, i amb un alt grau de sadisme.
A més d’insults i de tota mena de vexacions, Billy el Niño va infligir-li cops a la planta dels peus que van provocar-li hematomes greus. “Era una època molt convulsa: el 20 de desembre de l’any anterior, ETA havia comès l’atemptat contra l’almirall Luis Carrero Blanco, la qual cosa va dur les autoritats a executar Salvador Puig Antich, i un mes abans dels nostres arrestos, el 13 de setembre, ETA havia fet explotar un artefacte a la cafeteria Rolando, del carrer Correo, que va deixar tretze morts i desenes de persones ferides”.
“Arran d’aquests atemptats, el règim estava molt enfurismat”. Així interpreta Roser Rius l’acarnissament al qual ella, el seu company Martí Caussa i sis activistes més de la LCR van ser sotmeses als calabossos de la capital de l’Estat. Se les va detenir sota l’acusació de pertànyer a una associació il·lícita i repartir propaganda il·legal.
Tothom era conscient dels riscos que implicava la lluita clandestina, i més en un context en què la dictadura agonitzava. D’aquí que s’havien preparat perquè, en cas que les enxampessin, es resistissin a acceptar tortures tan humiliants com la que es coneixia com la cigonya, una pràctica consistent a lligar les mans de la persona detinguda amb els seus peus i fer-la bellugar al so d’una melodia. “Jo m’hi vaig negar”. Segons Rius, que aleshores tenia 27 anys, mantenir-se ferma va evitar que els agents continuessin vexant-la; com també va ajudar-la observar la maldat amb què actuaven. “Em vaig reafirmar en les meves conviccions, fins al punt que els vaig etzibar: ‘Ja podreu tants, amb una noia com jo?’”.
Després d’un interminable interrogatori de 72 hores, va ser conduïda a la presó, on va romandre catorze mesos al costat d’altres recluses amb qui va compartir penúries i esperances mentre que, a les estones lliures, dibuixava aquelles coses que no podia verbalitzar ni escriure.
Per a Rius, les il·lustracions han sigut la seva gran passió i, alhora, el mitjà gràcies al qual ha imaginat un món millor. Així queda palès en els nombrosos llibres de literatura infantil que ha publicat. Un compendi d’obres on barreja la ficció amb la pedagogia.
Tanta vocació ha tingut pel dibuix que, deu anys després de ser excarcerada en virtut d’un indult general decretat el 1975, va fundar l’Associació de Professionals de la Il·lustració de Madrid. “Vaig estudiar Magisteri perquè dubtava que m’hi pogués dedicar. Però en tornar a Madrid, vaig reprendre-ho i ja no ho he deixat”. A hores d’ara, està preparant un dietari d’il·lustracions que versarà sobre la seva vivència, de la qual aquesta veïna del barri barceloní d’Hostafrancs va voler deixar al marge els seus pares i onze germans, de qui sempre ha rebut suport i comprensió vers la seva lluita.
Després de la presó
Lluny de recloure-la a casa, la sortida de la presó va ser per a ella un estímul per mantenir-se en la militància. Així va fer-ho: tan bon punt van quedar en llibertat, amb Martí Caussa va reincorporar-se a la Lliga Comunista Revolucionària i, malgrat la presència de grups ultres als carrers i la repressió de què eren víctimes els sectors més estigmatitzats de la societat, el 1980 van tenir la Nina, la seva primera filla. “Evitàvem que es carregués de reunions, perquè nosaltres manteníem l’activitat amb tanta o més intensitat que abans”, explica.
Les tortures i adonar-se que l’amnistia de 1977, que d’entrada va celebrar, havia servit per exonerar la nomenclatura franquista, va esperonar-la a seguir dempeus. Res la va aturar, ni tan sols el fet de constatar que, durant el procés de reforma política, una part de l’esquerra acceptava les bases del nou sistema. En concret, cita el cas del Partit Comunista d’Espanya que, en implicar-se a la Junta Democràtica, va acomodar-se al nou ordre d’esquena a les classes populars.
El 2019, amb altres activistes, va impulsar una querella col·lectiva contra l’agent que la va torturar. “Inspirant-nos en la causa contra Pinochet a Xile, a banda d’exigir justícia preteníem denunciar l’existència de la tortura”
Els anys posteriors, la seva vida va transcórrer a cavall de l’educació a les filles, la pràctica del dibuix i una militància que mai no ha abandonat malgrat que l’organització trotskista a la qual va dedicar tantes energies es va dissoldre el 1991. De fet, gràcies a aquesta lluita, fa anys va entrar en contacte amb Chato Galante. Amb ell i altres activistes va fundar La Comuna, l’associació que l’any 2019 va impulsar una querella col·lectiva contra Billy el Niño (que va morir un any més tard) i altres agents del franquisme. “Inspirant-nos en la causa contra Pinochet a Xile, vam iniciar una acció judicial que, a banda d’exigir justícia, pretén denunciar l’existència de la tortura a l’Estat espanyol”.
Segons Rius, la xacra de la tortura ja no s’aplica de forma tan generalitzada, per bé que “tot i no ser sistemàtica, encara es fa servir per reprimir la dissidència i atemorir la població”. En són una mostra les sis condemnes que el Tribunal d’Estrasburg ha imposat a l’Estat espanyol, amb el Ministeri de l’Interior dirigit pel seu actual titular, Fernando Grande-Marlaska, per no investigar denúncies per abusos comesos en diferents dependències policials.
Fet i fet, insisteix que queda molt per recórrer en matèria de drets humans, perquè l’actual llei de memòria democràtica, que substitueix la llei de memòria històrica de 2007, no preveu la derogació de la llei de secrets oficials ni tampoc de la llei d’amnistia de 1977. “No tenen interès que s’investiguin els crims de lesa humanitat perpetrats durant el franquisme”, afirma.
Només la retirada de les medalles i condecoracions atorgades a Billy el Niño, traspassat l’any 2020, que permetien a la seva vídua rebre una paga mensual, ha suposat per Roser Rius un petit gest en el camí de la reparació. “És un pas insuficient, sens dubte”, però creu que, al costat de les querelles o l’obertura de fosses comunes, “han de permetre que, com ha passat a altres països, algun dia coneguem la veritat i es faci justícia. N’estic esperançada”.
