Fa mal de dir però els de Vox ho han aconseguit. De sobte ens ha entrat a tots la por i la ultradreta comença a visualitzar-se com un perill real. No ho han aconseguit solets, és clar. Bannon, l’impresentable que amb un portal de notícies falses va arribar a assessor a la Casa Blanca, s’ha instal·lat a Brussel·les per posar ordre –i pasta– i mirar si les properes eleccions europees poden servir per rebentar la Unió Europea des de dins. I de l’altra banda el machoman Bolsonaro. Després de Trump, Farage (el del Brexit) i Salvini. Què ha pogut passar? A les sèries distòpiques que veiem, els dolents no són tan cutres. Com podem tenir una realitat real tan cutre?
Les notícies s’omplen de feixisme i, si normalment escriure treu la por, ara t’assalten pensaments blackmirror: serà una profecia autocomplerta? Estarem fent-la realitat amb cada tuit, amb cada columna? Tiro de remei rescat intel·lectual. Torno a veure l’entrevista que Günter Gauss li va fer a Hannah Arendt en 1964 a la tele alemanya. Antitelevisió. Una hora de xapa intensa en blanc i negre, amb una senyora que no para de fumar. Què fas quan sents que tot el coneixement, totes les raons, tots els arguments no serviran de res? Hanna Arendt també va veure l’abisme als seus peus però no va deixar de pensar-hi quan la resta havien dimitit de fer-ho. Abans i després d’haver de fugir dels nazis. “El que vull és comprendre. I si els altres comprenen de la mateixa manera què jo ho he fet, això suposa per a mi una gran satisfacció, un sentiment de pertinença similar al d’estar entre els teus”.
Hannah Arendt hauria flipat amb la nostra capacitat d’idiotitzar-nos a cop de clickbait. Els grups ultres assalten avui les xarxes socials com van comprar les tavernes dels barris obrers alemanys per guanyar-se als comunistes, i no podien tenir-ho més fàcil
A l’Arendt la van entrevistar quan el pitjor ja havia passat. Un mica després que fes de cronista al judici d’Adolf Eichmann. Mirant als ulls d’Eichmann, el funcionari responsable de la logística de la solució final i de la mort de milers de jueus als camps d’extermini, Arendt va veure clar què era la banalitat del mal. Aquell senyor no era un sàdic. El terror no és cosa de sàdics sinó de gent molt normal que es deixa arrossegar. La superficialitat i la frivolitat són les portes de darrere del mal absolut. No voler pensar, no tenir-ne temps. I mires les notícies més llegides del dia i t’adones de com el pla d’embrutar la ment per embrutir-la, funciona. “Que OT rectifica i que s’ha de cantar ‘mariconez’ com diu la cançó original de Mecano, que una dona ha mort després de caure des d’un pis 27 a Panamà quan intentava fer-se una selfie, que Maradona s’ha ficat amb Messi i que la dona del líder de Vox és una instagramer d’èxit”. Hannah Arendt hauria flipat amb la nostra capacitat d’idiotitzar-nos a cop de clickbait. Els grups ultres assalten avui les xarxes socials com van comprar les tavernes dels barris obrers alemanys per guanyar-se als comunistes, i no podien tenir-ho més fàcil. Després veus als periodistes de grans mitjans preguntant-se què han de fer per no alimentar el monstre i no hi ha resposta amable: no res, tanqueu la paradeta, no podeu fer res, per estructuralment col·laboracionistes i culturalment violents.
No és normal que l’FMI digui que 900 euros de sou mínim desestabilitzaran l’economia, quan tothom sap que és el costa una bossa de la seva directora, i no qüestionar-ho tot seguit.
“L’autèntic problema no va ser el que van fer els enemics, sinó el que van fer els amics. La marea d’uniformització voluntària.” Arendt no disculpa als que tenien l’obligació de pensar i avisar, i no van fer-ho. Tot havia començat abans que arribés Hitler, diu a l’entrevista, i per això va ser possible viure entre tanta mort. Hannah Arendt va ser una jueva deportada que es va sentir abandonada i traïda per un entorn d’intel·lectuals que van justificar-ho tot, consentir-ho tot, normalitzar-ho tot. Potser ja hi som aquí de fa temps? Fa 85 anys el capitalisme no era cognitiu. Ara a molts i moltes ens paguen per pensar i moure idees d’una banda a l’altra i potser normalitzar tanta desigualtat ha estat la major de les irresponsabilitats. No, gent. No és normal que l’FMI digui que 900 euros de sou mínim desestabilitzaran l’economia, quan tothom sap que és el costa una bossa de la seva directora, i no qüestionar-ho tot seguit. No és normal que els responsables del Saló Nàutic s’atreveixin a dir que la nàutica no és d’elit, i animin a llogar iots intel·ligents i super assequibles mentre Salvamento Marítimo no dona l’abast al mar d’Alboran. Tampoc que la Caixa patrocini salons nàutics mentre publica informes que diuen que tenim un terç de la població espanyola a punt de caure al buit (el nivell de vulnerabilitat ens situa en la posició 25 dels 28 estats membres de la Unió Europea). No és normal i no podem viure com si ho fos. O potser aquests tres anys des de la mort d’Aylan eren només l’entrenament emocional necessari per poder empassar-s’ho tot?
L’autèntic perill és banalitzar, fins i tot, la lluita antifeixista. Buidar-la de sentit i contingut. Arendt no va deixar de pensar, però va renegar de l’ofici d’intel·lectual i es va posar a treballar amb nens refugiats. Coses pràctiques i concretes com li havia ensenyat la mare. Hannah Arendt va ser, sobretot, una nena jueva educada per no deixar-se humiliar. Quan els professors humiliaven a altres nenes jueves la seva mare la feia marxar de classe i s’encarregava de protestar per carta. Si era ella a la que humiliaven, li havia donat instruccions de defensar-se tota sola. No pot haver-hi millor programa per frenar la ultradreta que el de la mare d’Arendt: no permetre humiliacions, interrompre la normalitat, defensar als que no poden defensar-se sols, enfrontar-nos a les pròpies pors, febleses i pereses. Berni Sorinas, des de la seva dura realitat de la PAHC del Bages ho va resumir, també, molt bé: “més feina de base, més sortir dels espais de confort, més trepitjar carrer i menys culpar a l’altre”. Reinventem l’antifeixisme. No hi ha temps a perdre.
