Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Rodrigo Laviña, raper

“La música esdevé un catalitzador de moltes altres coses i dota de sentit el que estàs vivint”

Rodrigo Laviña / Sira Esclasans

Extraño Weys torna amb el llançament de Rodrigo Laviña y su Combo (Say it Loud Records, 2021) després d’un parèntesi de set anys des de la publicació de Variacions en fu-remoll de la 5a simfonia inèdita de Roger Linn l’any 2014, un primer treball que va donar un cop de puny sobre la taula del panorama hip-hop fet a casa nostra. En aquest nou LP de catorze temes, Rodrigo Laviña, Patxi Vazili (V. Pizza) i el Gordo del Puru ens ofereixen un viatge a través de diferents sonoritats i una combinació mortal entre el vacileo i la sensibilitat per generar atmosferes més enllà del boom bap dels anys noranta o de les sonoritats hegemòniques del rap de la radiofórmula. El dissabte 15 de maig tindrem l’oportunitat de veure la presentació del disc en directe durant la jornada de celebració del 15è Aniversari de la Directa, que des del migdia omplirà els espais de l’Ateneu Popular 9 Barris. Ens hem reunit amb Rodrigo Laviña a La Comunal de Sants per parlar d’aquest nou treball que, a més, neix de l’autogestió i de la intercooperació de diversos projectes.

 

El 19 de març vau publicar el vostre segon treball. Com valores l’acollida que ha tingut el disc aquestes primeres setmanes?

La valoració és molt positiva. D’una banda, vam fer un preorder del disc mitjançant el qual ja vam avisar el públic més proper que tornàvem a estar en actiu i que una forma de donar suport al projecte era pillant algun dels formats físics que hem tret en vinil i en CD. Pel que fa a l’acollida que ha tingut el disc, totes les persones que m’aprecio, que estimo o que dic “amigues” estan contentes perquè tornem a fer coses com a Extraño Weys. A més, altra gent que no conec personalment també m’ha dit que li ha agradat. Què més volem? La rebuda ha sigut molt bona, estic content perquè crec que hem parit un treball guapo i molt peculiar.


Heu presentat un vinil amb catorze temes, sense promocions periòdiques a les xarxes, amb un single, sense posts patrocinats… Quines expectatives teniu d’aquest treball?

“No ens agrada la dinàmica de treure quatre singles per anunciar un nou treball. Treu el disc i ja l’escoltarem, no siguis pesat! No ens representa gens aquesta dinàmica. Les xarxes, igual que Spotify, han sigut un peatge”

No ens agrada la dinàmica de treure quatre singles per anunciar un nou treball. Treu el disc i ja l’escoltarem, no siguis pesat! No ens representa gens aquesta dinàmica. Les xarxes, igual que Spotify, en certa manera, han sigut un peatge. El fet de no ser-hi presents constantment –de fet, n’hem obert alguna expressament per al projecte i ha sigut tot un debat– és una manera de fer conscient i volguda. És intentar no seguir les directrius que imposa el consum i les exigències de la mercadotècnia. De la mateixa manera que volem que el disc s’escolti amb tranquil·litat, també intentem no omplir de massa palla els mitjans que fem servir. L’estratègia de comunicació va en aquesta línia: deixar que respiri i no donar molt la turrita. Preferim el punt màgic del boca-orella de la música. M’agradaria que si tu escoltes el disc i t’agrada, el recomanis a un amic o una amiga. I així, de mica en mica, el treball anés arribant a més penya. Aquest seria un objectiu romàntic, però bonic. Tant de bo funcionés.


Set anys sense publicar com a Extraño, però en cap cas deslligat de la música: formes part de The Rigodonians com a selector, has presentat Ràdio Nativa i ara Ràdio Discofòrum, has fet tallers de rap, col·labores amb l’equip del festival Say it Loud… Com explicaries la relació que tens amb la música?

Quan t’apassiona alguna història, t’agrada parlar-ne, t’agrada compartir-la, t’agrada que es mogui… Ho porto arrossegant durant molt de temps de la meva vida. La música és una excusa perfecta per conèixer un munt de gent i passar-t’ho bé. He conegut persones increïbles amb qui he acabat establint amistat en aquest espai relacional que es genera a través de la música. El Discofòrum és un bon exemple d’això. Es tracta d’un espai de trobada on ens ajuntem deu persones, cadascú escull una cançó i explica per què és important per ell o per ella. És a dir, com ha funcionat aquesta cançó en la seva vida. Això ens dona una excusa per obrir-nos, per conèixer-nos, per expressar-nos i per parlar de records i de memòries, però també de futuribles i d’esperances. La música esdevé un catalitzador de moltes altres coses i dota de sentit el que estàs vivint. Fa la vida més bonica. Hi ha molt d’això que dic de la meva relació amb la música que també està present en com hem parit aquest disc.

Rodrigo Laviña |Sira Esclasans

 

Després d’aquest període de pausa, quan vau decidir engegar de nou les màquines?

Tot i que com a Extraño Weys no hem publicat cap treball en els darrers anys, Patxi Vazili (V. Pizza) havia anat produint algunes coses per a un futurible treball d’Extraño Weys, a més d’infinitat d’instrumentals i remixos. Teníem tot un EP –fins i tot dos– pensats, construïts i amb el concepte generat. No van sortir perquè a mi em va costar molt posar-me a escriure. No passava molt bon moment i es van quedar sense sortir. Ara fa un parell d’anys, als Tallers Musicals d’Avinyó –una mena de colònies musicals on vora setanta joves fan classes de música durant una setmana– s’estava fent una jam session i l’Aina Lopez (una de les alumnes dels Tallers, saxofonista espatarrant amb una veu increïble) va demanar cantar un bolero d’Antonio Machín. Jo també estava allà i em van venir ganes de rapejar a sobre aquell bolerazo. Li vaig dir al bateria (Joan Terol) que sortiria a rapejar, però que no canviés el beat, que continués amb el que estava fent. Vaig pujar i va ser com un moment seminal per al treball que presentem ara. Arran d’això, aquell mateix estiu vaig estar escrivint una miqueta i vam escollir alguns beats amb el Patxi. El treball se’ns ha allargat per coses de la vida.


En aquest LP, a més del jazz o del soul, samplegeu altres músiques: brasilera, psicodèlia dels setanta, pop català, ie-ie… Tot i la diferència d’estils, la sonoritat dels beats és molt coherent entre els temes que componen el treball. Com ha sigut el procés de creació en aquest sentit?

“Tant Patxi Vazili (Viktor Pizza) com jo, som uns malalts de la música i escoltem moltes coses diferents. Una cosa que comentàvem i que és molt certa, és que no escoltem música per samplejar, samplegem la música que escoltem”

Tant Patxi Vazili (V. Pizza) com jo, som uns malalts de la música i escoltem moltes coses diferents. Una cosa que comentàvem i que és molt certa, és que no escoltem música per samplejar, samplegem la música que escoltem. No busquem els samples sense escoltar les cançons o treballs sencers i el Patxi té una sensibilitat molt especial per escollir què retalla i com ho munta. Té una manera molt meticulosa de treballar. Per a ell, tot el concepte de la música ha de tenir un viatge i fila molt prim per trobar aquestes connexions entre les diverses fonts musicals que fa servir per construir els beats. No pot haver-hi una cançó que no funcioni amb les altres i jo crec que això és una cosa bonica d’aquest treball. Totes les cançons tenen un sentit en el conjunt i cap d’elles desentona de la resta. Ha trobat allò que les unia i les feia coherents entre si.


Compteu amb col·laboracions de fora de l’òrbita del rap (Joana Gomila i Laia Vallès, Martí Sales, Marta Garret…). Com ha sigut el treball amb aquestes artistes?

Les artistes que col·laboren en aquest disc són col·legues. És el mateix concepte que tenim de la vinculació i la relació amb la música. És aquest viatge, és això que et deia de conèixer gent, conèixer món, conèixer històries. Pel que fa a la part visual, Joan Negrescolor ha fet un treball brutal plasmant amb el seu grafisme i les seves il·lustracions el concepte del disc. Ha pres un munt de referències de les lletres i la música i ha confeccionat una imatge que també escapa una mica del que hauria de ser una portada d’un disc de rap. Li estic molt agraït. El Martí Sales, ve dels Surfing Sirles, però també el coneixem pels seus llibres i pel seu treball amb la paraula. Per a nosaltres, Surfing Sirles és un grup de capçalera, tant pel que fa a la seva música com per l’imaginari de les seves lletres. A la Joana Gomila i a la Laia Vallès les coneixem de fa molt de temps –la Laia és la germana del Patxi. Són unes artistes que considerem referents en el seu terreny i amb treballs com els que vam fer amb Folk Souvenir o Paradís que ens agraden molt. La Marta Garret és una cantant d’un octet superpotent de jazz que hi ha a la ciutat –The Bop Collective–, ens coneixíem i teníem amistats en comú. Ens va gravar les seves pistes des de Lisboa en plena pandèmia, ens les va enviar i és del milloret del disc. Com dius, totes són artistes que a priori estan fora de l’òrbita del hip-hop, però, per a nosaltres, la gràcia era justament portar-les al nostre terreny mantenint la seva essència. El resultat és que les cançons han quedat supernaturals i fluides.

Rodrigo Laviña |Sira Esclasans

 

En què t’has inspirat a l’hora d’escriure les lletres?

“Totes les frases que hi ha estan vinculades amb les meves vivències, hi ha un vessant de la primera persona, però sempre amb un peu amarrat al qual et recolzes, que està molt vinculat a allò col·lectiu, a la gent que t’envolta i t’acompanya”

Hi ha una barreja particular amb el rotllo de les lletres, és una mescla estranya. Hi ha molt de món interior, es recullen moltes històries que m’han passat els darrers anys i que d’alguna manera estan explicades aquí. No m’agrada gens el concepte teràpia, però ha fet en mi una cosa semblant a això. Totes les frases que hi ha allà estan vinculades amb les meves vivències i com que són coses que han sigut viscudes hi ha un vessant de la primera persona, però sempre amb un peu amarrat al qual et recolzes, que està molt vinculat al que és col·lectiu, a la gent que t’envolta i t’acompanya. Les lletres basculen entre aquests dos vessants amanits amb una mica de vacileo, que és una altra pota del gènere.


Amb l’anterior treball vau fer poques actuacions en directe… Aquest és un projecte amb el qual teniu pensat fer molta carretera o també fareu pocs concerts?

Volem moure el projecte. Extraño Weys és el paraigua des del qual fem música el Patxi i jo, amb El Gordo del Puro de satèl·lit. El projecte que sortirà a carretera és una mica més meu que del Patxi. És a dir, arran del disc, ha sortit la voluntat de voler-lo compartir, no només en l’escolta solitària, sinó generar una història nova a través del directe. I hem muntat una banda amb sis persones on hi ha amics i amigues que són musicasses superpotents: Santi Careta, Elisabet Raspall, Ramón Vagué, Irene Reig, Aleix Bou i Alba Careta. És traslladar el disc al directe amb totes les influències i aportacions d’aquesta gent, tenim moltes ganes i està quedant un viatge molt guapo. Els beats s’han passat a banda, però l’execució i la sonoritat canvia, tot i que quan vegis el directe reconeixeràs totes les mogudes del disc.


El concepte del disc, tant des del continent com des del contingut, té un marcat rerefons comunitari i ha estat produït de manera intercooperativa. Com es va donar aquesta aliança i què ha aportat al projecte?

“Hem treballat amb mitjans independents i hem sumat les experteses de tots aquests espais per generar, diguéssim, una història que es pugui moure, que pugui materialitzar-se i que tingui vida pròpia”

Per una banda, és un orgull poder aixecar projectes d’aquest tipus comptant amb aquestes aliances. Per mi això és un honor i a més, està molt vinculat a això que hem comentat de la part comunitària de la música. De no sentir-se sol i generar connexions naturals i a la vegada estratègiques per treballar un “producte cultural” i donar-li l’amor que necessita. Des del Say It Loud – Quesoni s’hi han bolcat al 100%, aportant tota la seva experiència i la seva visió de com treballar-hi. L’aliança amb ells és molt natural. Jo soc soci de La Ciutat Invisible i la mateixa cooperativa em brinda l’oportunitat de desenvolupar-me en això que em fa feliç. Per mi era una necessitat tirar endavant aquest projecte i la cooperativa m’ha donat idees i recursos per poder-ho fer. És una mena de “Do It Yourself”. Treballar amb mitjans independents i sumant les experteses de tots aquests espais per generar, diguéssim, una història que es pugui moure, que pugui materialitzar-se i que tingui vida pròpia. Tothom se suma des de la seva barricada. En tots aquests espais les decisions es prenen de manera horitzontal, no hi ha ànim de lucre i la gent vetlla perquè la història funcioni sota uns paràmetres ètics compartits. Això és un valor important que cuida el com et relaciones amb el que estimes.


El dissabte 15 de maig presenteu Rodrigo Laviña y su Combo al 15è aniversari de la Directa…

Presentem el disc a l’Ateneu popular 9 Barris, que és un dels baluards de la cultura comunitària de la ciutat. És un dels projectes més antics i potents vinculats a la cultura comunitària. Jo hi he anat moltíssimes vegades a veure un munt de coses. A més, de la mà de l’aniversari de la Directa, amb qui no només compartim local, sinó que en soc soci i subscriptor. Tot té sentit. Sé que serà un dia molt emocionant per mi i tinc l’immens plaer de poder-lo compartir amb vosaltres. Per molts anys més, La Directa!

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU