Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Joan Fernàndez 'Negrescolor', il·lustrador

"No em considero un antisistema de la il·lustració"

/ Freddy Davies

Joan Fernàndez Negrescolor ha guanyat els Premis Junceda 2018 d’il·lustració en les categories Premsa i Revistes, per les seves col·laboracions a la Directa, i Llibre infantil de ficció i Gran Junceda per cidade dos animais. Malgrat ser totes tres col·laboradores de la Directa, ni entrevistat ni entrevistadora ni fotògraf teníem el plaer d’haver-nos conegut. Ho fem en un matí de dilluns al centre social La Violeta, al barri de Gràcia de Barcelona, i xerrem pocs minuts però intensament de col·laboracions, dibuixos, colors i inquietuds. És el que té transformar el món, ho fem amb la pressa del precariat.


Felicitats pel triple premi!

Gràcies! Són els premis més complets de tot l’Estat espanyol, doncs premien tots els àmbits on s’aplica la il·lustració. Jo em vaig presentar a les categories de Premsa i Revistes, Publicitat i a Llibre infantil de ficció. He guanyat dues de les categories i m’han donat un tercer premi, el Gran Premi Junceda, que enguany és el primer cop que es fa com un premi de reconeixement entre tots els premiats.


El premi dels premis. Té dotació econòmica?

Mil euros, és simbòlic. Però és el premi de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya, és un reconeixement d’agrair perquè és entre companys d’ofici. El jurat són professionals reconeguts, il·lustradors o que treballen amb il·lustradors.


Els treballs presentats a la categoria de Premsa i Revistes són les teves col·laboracions a la Directa. Per què vas triar-los?

“Cada cop la il·lustració a la premsa està més mal pagada, 150 euros és una mitjana del que et pot pagar un mitjà. Els il·lustradors que hi treballen és perquè tenen una col·laboració contínua, que t’assegura que tindràs diverses col·laboracions al mes”

Perquè la feina feta per a la Directa tenia certa continuïtat. Les oportunitats que he tingut de treballar amb premsa no m’han funcionat. Una vegada vaig fer un treball per Le Monde Diplomatique, per exemple, però han estat treballs sense constància. Pensa que cada cop la il·lustració a la premsa està més mal pagada, 150 euros és una mitjana del que et pot pagar un mitjà. Els il·lustradors que hi treballen és perquè tenen una col·laboració contínua, que t’assegura que tindràs diverses col·laboracions al mes.


150 euros és preu real de mercat?

Sí, és el que s’està pagant de mitjana en l’àmbit estatal i en premsa diària per una il·lustració que se’t demana d’un dia per l’altre. Està mal pagat.


I quantes hores necessites per fer una il·lustració?

Quan es pressuposta una il·lustració de premsa no es valora només el temps que tardes, també l’experiència o recursos que tens per fer-ho ràpid i de forma creativa. De vegades, la idea la pots treure en mitja hora i la resolució depenent dels teus mitjans, el digital és més ràpid, però hi ha gent que encara va amb aquarel·la. Per mi depèn de l’article i depèn molt de la direcció d’art que et faci la persona que t’encarregui la il·lustració, puc requerir poques o moltes hores. Hi ha imatges que les treus en una hora, executades i tot, i hi ha peces per les quals pots requerir 48 hores: enviant esbossos que et són retornats, enviant idees que no agraden, bloquejant-te… Per això, l’interessant és una col·laboració continuada, per aprendre junts i recórrer un camí junts. Això es treballa molt a mitjans dels Estats Units, per exemple, pensem en les portades de The New Yorker. Es valora molt que un il·lustrador et pugui resoldre una portada.

Joan Fernàndez – Negrescolor – InDirecta – Freddy Davies – freddy.davies@gmail.com |Freddy Davies

 

Pels pocs entesos, què fa un director d’art?

A l’Estat espanyol la figura del director d’art és una professió en decadència total, tot i que ha estat importantíssima en el món editorial i en els mitjans de comunicació. Però als Estats Units, França o Anglaterra és un ofici vigent. Quan t’encarreguen una il·lustració, et donen idees, et demanen de dos a tres esbossos, després te’ls reformulen i et demanen millores, o que matisis o afinis. I al final, l’autoria de la il·lustració és entre l’autor i el director d’art.


A la Directa existeix la figura d’aquest director d’art?

No. Normalment treballo amb un coordinador, que arranja articles amb imatges. El coordinador m’explica de quin tema haig de parlar, jo ja conec el punt de vista de la Directa i em donen articles o informacions de referència que estan tenint en compte per escriure l’article en qüestió. Però no hi ha feedback amb el coordinador. Jo només passo l’esbós, em diuen que endavant, i faig la il·lustració final. El director d’art ha de pressionar, sempre demana fer una volta més. Amb un bon director d’art s’aconsegueixen millors imatges: més coherència amb el fet literari, coherència estètica, gràfica, formal, inclús filosòfica. Si som un diari que va a fotre canya, no volem il·lustracions toves. Volem il·lustracions que La Vanguardia no et publicaria. Fot-li canya!


Com definiries les teves il·lustracions? Foten canya?

“Exagero els posats, les faccions, el gest corporal. La meva formació teòrica ve dels moviments socials, de l’imaginari llibertari dels anys 80 a Barcelona. Crec que tot passa per aquest filtre”

Els que han escrit de mi diuen que faig il·lustracions molt expressives amb composicions i missatges molt contundents. Exagero els posats, les faccions, el gest corporal. La meva formació teòrica ve dels moviments socials, de l’imaginari llibertari dels anys 80 a Barcelona. Crec que tot passa per aquest filtre. No em considero un antisistema de la il·lustració, però hi ha un pòsit que ve d’això. Encara que faci una feina molt comercial, m’agrada impregnar-lo amb aquest matís crític, outsider. Sóc un recull de referents: des de les avantguardes artístiques de mitjans del segle XX fins al grafiti polític d’Estats Units passant pel còmic dels 80 com El Vibora o per Roland Topor, que era dramaturg, cineasta… gent creativa en general.


Un il·lustrador viu referent?

Isidro Ferrer.


I un il·lustrador que està despuntant?

En qüestions formals i teòriques, en Javier Jaén, un il·lustrador de la meva generació.


Per què et centres darrerament en el llibre infantil?

Són un tipus de projectes que treballes en períodes de temps molt llargs, que demanen coherència formal i profunditat i on pots processar més tot l’aspecte creatiu. No és el que econòmicament està més ben valorat, però et permet més llibertat creativa. A més, era un àmbit que tenia molt abandonat. Jo sempre feia una il·lustració molt dura, molt d’adult, una mica inquietant, amb els temes tractats al límit. Quan feia coses per nens i mostrava el port-foli, els professionals de l’àmbit infantil em deien que era una mica dur. Llavors vaig fer un curs d’especialització d’il·lustració infantil a Eina i els professors em qüestionaven perquè el feia atès que jo ja era un professional. Però fou una excusa per entrar en el terreny de les criatures. I va coincidir amb l’encàrrec de Media Vaca, una editorial molt reconeguda que només fa dos llibres l’any per a públic de 0 a 99 anys, cuidant molt les seves obres. Vaig participar en la reedició de Libros para mañana (2015), uns llibres publicats l’any 1978 on es rescaten els textos i s’actualitzen les il·lustracions. Jo vaig fer les il·lustracions de Hay clases sociales. La col·lecció va ser presentada als premis de la Fira del Llibre Infantil de Bolonya (Bologna Children‘s Book Fair), els Òscars de la il·lustració. I va guanyar.

Joan Fernàndez, Negrescolor, amb un dels premis Junceda |Freddy Davies

 

Per què el llibre infantil no pot ser inquietant?

Això és el que diuen els professionals que miraven el meu port-foli.


Però mirant el teu llibre cidade dos animais és evident que és colorit i alegre… El gènere infantil t’ha canviat?

Suposo que he fet una evolució. Tot i que intento guardar una mica d’inquietud, la meva forma de representar cerca aquests límits: composició extrema, desproporcions, narrativa visual que et faci qüestionar la realitat. Però ho has d’estovar d’alguna manera. Jo crec que de vegades li donava massa importància a no ser amable, a voltes era massa antipàtic. Aquest llibre, tot i que és més afable, conté una part inquietant en els continguts: és una distòpia per nens. L’inquietant d’aquest llibre és que és una catàstrofe, una ciutat on no hi ha ningú.


Què caldria millorar en el sector de la il·lustració?

“El sector s’ha de defensar més: establir tarifes, convenis, que sí que existeixen però no es defensen”

Sobretot, fer més feina de gremi. Crear criteris, un posicionament més conjunt pel que fa a tarifes i tractament de l’ofici. El sector s’ha de defensar més: establir tarifes, convenis, que sí que existeixen però no es defensen. I el que acaba passant, comprensible per altra banda, és que la gent jove, com que té ganes de treballar i publicar, acaben treballant per preus que van en contra del mateix ofici.


Però en canvi, està en hores altes la il·lustració…

Està a tope. Mai s’havia aplicat a tantes coses diferents. La il·lustració com a tal sempre s’ha aplicat. Però cada cop es recorre més a professionals per fer-ho. Abans, el dissenyador gràfic et feia un dibuixet, o es recorria a bancs d’imatges…


Fins i tot hi ha il·lustradors influencer, com Paula Bonet…

Sí, però a mi no m’interessa la feina d’aquestes influencers. La il·lustració necessita incomodar. Si tu vols fer reflexionar sobre temes incòmodes, el dibuix ha de ser part coherent amb el missatge. Tots els meus respectes professionals, però no m’interessa. Les il·lustradores mainstream fan una feina que te la tragues sense mastegar. I n’abusen: ah! Això funciona? Doncs fins a la sopa amb els mateixos registres… No es pot representar tota la gent guapa, perfecta. La vida és dura, el món és una merda molt diversa i plural i això ho has de representar gràficament.