En l’actual context de globalització, els països occidentals viuen com a ostatges dels grans gegants empresarials sota l’amenaça constant de fugida en cas d’una política fiscal i d’impostos més justa i progressiva. Els països més “espavilats” miren d’atreure cap al seu territori els grans gegants d’altres territoris.
Els països competeixen entre ells, alguns amb fórmules descarades i altres amb maneres més dissimulades, en un joc de suma no zero: no és que els que uns perden sigui perquè uns altres guanyen allò que ells han perdut. En global tots acaben perdent. No és que els gegants empresarials paguin el mateix, en impostos per exemple, i que el país espavilat se n’endugui una major part. No, no és això. És que els gegants paguen cada cop menys en xifres globals i que la seva aportació tendeix a zero.
¿Com pot ser que tinguem un sistema fiscal de rendes progressiu pel que fa a les persones físiques i no tinguem un sistema fiscal de rendes progressiu pel que fa a les persones jurídiques?
¿Com pot ser que tinguem un sistema fiscal de rendes progressiu pel que fa a les persones físiques i no tinguem un sistema fiscal de rendes progressiu pel que fa a les persones jurídiques? Com pot ser que el sistema fiscal demani el mateix tipus d’esforç a totes, amb evidents perjudicis per a les més petites i també per a les mitjanes?
No es pot seguir discutint si la progressivitat fiscal de les persones físiques ha d’augmentar i ni tan sols parlar-ne pel que fa a les persones jurídiques, que són les qui més han desequilibrat amb guanys que han retornat als nivells previs a la crisi econòmica, segons les rendes per càpita i distribució de la riquesa.
Motius pels quals no estem abordant la qüestió correctament
El primer, però no el més important, el comportament de les Hisendes públiques. Pel que fa a la Hisenda espanyola, ha aconseguit amb els anys tenir una gestió eficaç; això vol dir que obté uns resultats notables de recaptació en relació amb els recursos de què disposa. Com? Doncs ja que té pocs recursos, mira d’obtenir diners més o menys fàcils centrant-se en la població econòmica amb menys capacitat per crear artefactes i amb menys capacitat de crear barreres jurídiques de defensa. Essencialment, treballadors, autònoms i petites i mitjanes empreses.
Ara, què passaria si no s’acontentés amb una gestió eficaç i cerqués de fer una gestió eficient? Hauria d’utilitzar més recursos per aconseguir molta més recaptació. Hauria d’invertir arriscant, però aconseguiria un resultat clarament positiu en termes econòmics. Però és que, a més, milloraria l’eficiència de la seva raó de ser, que és procurar la justícia distributiva. I en conseqüència, milloraria la valoració global de la seva tasca, especialment per part d’aquells, treballadors, autònoms i petites i mitjanes empreses, que actualment ja paguen el que els pertoca o més i tot, si considerem que un augment de la recaptació global comportaria o bé una reducció d’impostos o una millora de l’entorn social. Per què doncs no es fan mans i mànigues per millorar l’eficiència del sistema? Això entronca en part amb el segon motiu.
Per una gestió eficient, la Hisenda espanyola hauria d’utilitzar més recursos per aconseguir molta més recaptació. Hauria d’invertir arriscant, però aconseguiria un resultat clarament positiu en termes econòmics. A més, milloraria l’eficiència de la seva raó de ser, que és procurar la justícia distributiva
El segon motiu és que els gegants empresarials, que serien els objectius prioritaris d’aquesta nova eficiència, són considerats per molts estats com una nova eina de colonització. Els estats d’esperit colonialista, que funcionen sota la lògica extractiva, veuen en els gegants empresarials una oportunitat esperançadora per fer-ho.
Tenen dubtes si els serà o no una eina suficient. Però mentre dubten, o hi creuen, o no se’ls acuden altres alternatives, no gosen fer res que els pugui destorbar. Aquests estats, mentre estiguin en aquest paradigma, mai no invertiran en un sistema fiscal que permeti controlar l’aportació a les arques públiques d’aquests gegants econòmics.
Alhora, cal tenir en compte que a totes les societats on s’ha implantat un estat del benestar, les creixents tensions internes entre els qui volen viure millor i les empreses a qui cal marge de benefici per afrontar nous reptes (o per mantenir-se quan van mal dades per al seu nucli de negoci), han conduït els polítics a cercar solucions fora de casa, i això només s’aconsegueix amb estructures cada cop més grans. L’administració Clinton va fer un primer pas destacat en aquesta direcció. Va destensar les relacions amb la Xina cercant uns mercats de producció més barats.
Conseqüències d’un sistema de recaptació d’impostos de societats ineficient
Els darrers anys o lustres les corbes de la renda per càpita i de la distribució de la riquesa han variat substancialment. La corba que abasta les classes amb menys poder econòmic i les classes mitjanes s’ha ensorrat. Afecta cada cop més gent en l’eix x i és cada cop amb imports inferiors en l’eix y. Per contra, s’ha creat un pic de molt poca gent en l’eix x però amb una renda per càpita elevadíssima en l’eix y. Del darrer grup estem parlant d’estatus econòmic de molt alt nivell. Gestionar i mantenir aquest nivell no és cosa d’una persona particular. Calen estructures organitzades, i això equival a persones jurídiques i estructures derivades
És un clàssic afirmar que l’impost de societats és un impost interposat i que, per tant, és com si fos un impost a compte d’uns beneficis de què la persona física beneficiària ja en tributarà a la seva renda personal. Però darrerament això ja no és veritat perquè les rendes del capital tributen en la base imposable de l’estalvi, que és molt poc progressiu i clarament inferior, en lloc de la base imposable general, que sí que ho és.
A més, el que això no contempla és que les persones jurídiques, si més no en aquest nivell de què estem parlant, tenen vida pròpia, al marge dels seus accionistes nominals i dels seus gestors (i molts cops amb la seva complicitat). L’entitat jurídica genera uns extra-beneficis amb el know-how, amb les inversions immobiliàries, amb les patents i altres, que difícilment apareixen reflectits com els beneficis que realment són.
Per tant, i en conclusió, els gegants empresarials existeixen i lluiten entre ells. No crec que puguem ficar-nos enmig de les seves batalles sense sortir-ne escaldats. Però s’ha d’aclarir si realment generen o no un bé social o fan una guerra a part.
Si es considera que el dels gegants empresarials és un bé social, han de contribuir amb un sistema de redistribució de rendes fortament i decidida progressiu, que hauria de ser amb tipus màxims molt més alts que els de les rendes de les persones físiques
Si fan una guerra a part, millor que comencem a considerar-los antisocials, i per tant, com a ciutadans els hauríem d’anar deixant de banda en la mesura possible i posar-los pals a les rodes tant com sigui factible.
Si es considera que el seu és un bé social, han de contribuir amb un sistema de redistribució de rendes fortament i decidida progressiu, que hauria de ser amb tipus màxims molt més alts que els de les rendes de les persones físiques. I s’hauria de disposar d’un sistema fiscal pensat per a això. Complex? Segur que sí. Però si hi ha voluntat, es pot fer. L’activitat econòmica sempre deixa rastre. Només cal disposar de la legislació escaient i d’un sistema de control fiscal eficient.
Una darrera consideració: no cal gaire perdre el temps en estudis comparatius de sistemes fiscals dels països del nostre entorn. El mètode que du el sistema fiscal espanyol és particularment ineficient, però això és una malaltia global greu, de què estan infectats els països europeus i nord-americans. Potser aquests països tenen un sistema fiscal una mica més eficient, però tampoc no ataquen el problema d’arrel, que és un empobriment progressiu i imparable (ara per ara) dels estats.
