Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La necessitat de revertir el monocultiu turístic versus l’ocasió per extremar-lo

Des de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic posen el focus en el pes del turisme en l’economia barcelonina i el funcionament per mitjà de “plans i ens opacs”, com el consorci publicoprivat Turisme de Barcelona. L’article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi amb col·lectius socials dels Països Catalans

/ Sergi Bertran Martínez

En un moment en què gran part de la població de Barcelona pateix per arribar a final de mes i pagar el lloguer i les despeses bàsiques per a una existència digna, els poders públics i privats continuen col·laborant de manera vergonyosa per tornar al model econòmic previ. El mateix model que erosiona des de fa dècades les condicions de vida de les i els habitants de Barcelona, causant l’expulsió de veïnes i la precarització de la vida en molts àmbits. Mitjançant plans i ens opacs, les institucions destinen diners públics a lobbys habituals i al pretès retorn a la mateixa normalitat turística que en bona part ens ha portat a la duríssima situació social en què ens trobem, conseqüències pandèmiques incloses.

Ara fa un mes, el consorci publicoprivat Turisme de Barcelona sorprenia amb l’enèsima campanya de promoció internacional de la ciutat, centrada a atreure treballadores i treballadors internacionals per tal que s’instal·lin aquí mentre teletreballen. Els comentaris anaven més en la línia de l’ocurrència anomenada workation, que de la pertinència de mantenir el turisme com un sector estratègic per a la ciutat, o la de finançar des de l’Ajuntament la promoció d’un sector que privatitza beneficis i socialitza impactes negatius (expulsió de veïnes, canvi climàtic, explotació laboral, contaminació, massificació, etc.).

Mitjançant plans i ens opacs, les institucions destinen diners públics a lobbys habituals i al pretès retorn a la mateixa normalitat turística que en bona part ens ha portat a la duríssima situació social 

Encara menys s’ha parlat dels 87 milions d’euros dels pressupostos municipals destinats a la reactivació de l’economia a Barcelona. En realitat, a reactivar els mateixos sectors que manen a la ciutat des de fa dècades; entre els sectors més afectats recollits en els informes corresponents s’hi compten, no cal dir-ho: comerç, restauració i turisme.

Al darrer plenari municipal es van aprovar els comptes de Turisme de Barcelona, malgrat les denúncies d’ERC per possibles irregularitats comptables i manca de transparència, dos clàssics en l’historial del consorci. Molt menys s’ha parlat de la modificació dels seus estatuts. Els anteriors daten de 1993 i estableixen la base del seu funcionament: finançament públic, lideratge privat. Durant el passat mandat es va evaporar la intenció declarada de modificar aquests estatuts per equilibrar la situació i donar més poder a l’Ajuntament en la presa de decisions i, encara més, la seva possible municipalització.

Ara fa uns mesos es va saber que el consell d’administració del consorci havia aprovat uns nous estatuts per unanimitat. Incloent, per tant, el vot del representant de l’Ajuntament Joan Subirats, regidor de cultura, educació, ciència i comunitat i sisè tinent d’alcaldia. La granítica opacitat de Turisme de Barcelona permet l’ocultació al públic dels estatuts d’un ens dubtós finançat amb diners públics, de manera que només coneixem l’escassa informació filtrada a la premsa: el nou text consolida i blinda el model de lideratge privat i exclou la possibilitat de municipalització. Tot i estar pendents d’aprovació en plenari municipal, no sembla que cap grup municipal estigui disposat a votar-hi en contra, ni tan sols a debatre’ls seriosament o donar-los a conèixer a la gent.

La granítica opacitat de Turisme de Barcelona permet l’ocultació al públic dels estatuts d’un ens dubtós finançat amb diners públics

El passat estiu, la Generalitat de Catalunya va regular el lloguer d’habitacions per dies, obrint la veda a una pràctica ja existent, però no reconeguda i a l’extensió de l’especulació salvatge a les seves modalitats més precàries. En un moment en què moltes persones es veuen obligades a recórrer a llogar habitacions en pisos compartits per poder arribar a final de mes, podrien veure’s competint amb el lloguer per dies a turistes, cosa que apujaria els preus i precaritzaria encara més el ja tan vulnerat accés a l’habitatge. A Barcelona hi ha l’esperança que la segona versió del PEUAT (Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics), ara mateix en procés de redacció, mantingui la seva proposta inicial de prohibir aquest lloguer d’habitacions per dies. Però patirà la pressió ja en marxa de lobbys, partits polítics i falsos col·lectius socials; torna la coartada de la mare separada que no arriba a final de mes per justificar una pràctica especulativa que només beneficia els professionals del sector.

La sobtada desaparició de l’activitat turística i l’especial evidència en què han quedat els seus impactes haurien de representar un moment propici per a la transformació del model econòmic de la ciutat; lluny d’això, veiem les ja conegudes polítiques municipals adreçades a facilitar l’activitat turística, en estreta col·laboració amb els lobbys que han marcat el pas a l’Ajuntament històricament.

Diversificar l’economia i formar les extreballadores i extreballadors dels sectors extractius en d’altres més justos i compatibles amb el benestar de la gent hauria de formar part d’un programa de mínims en la recuperació

Aquesta idea de retorn a la normalitat és tan cega com perillosa. En el passat ens va portar a una economia massa dependent d’un sector turístic que explota territori, població i medi ambient per enriquir uns pocs, i que va arrossegar tota la ciutat en la seva caiguda; ara amenaça d’acaparar els recursos públics que tant està necessitant la gent per a una recuperació que, a més d’improbable, és totalment indesitjable.

S’ha dit que aquesta havia de ser l’ocasió per canviar el rumb del model econòmic de Barcelona, però d’ocasions n’hi ha hagut moltíssimes, ja que la necessitat d’aquest gir sempre ha estat palesa. En canvi, institucions públiques i sector privat estan veient en la crisi provocada per la pandèmia l’ocasió perfecta per invocar la urgència de revifar allò que funcionava i consolidar el pervers model de monocultiu turístic basat en expulsió de veïnes, precarietat laboral i vital i deteriorament ambiental i urbà, en un moment en què la realitat social de la majoria de la població és especialment dura en tots aquests àmbits.

Diversificar l’economia i, alhora formar les extreballadores i extreballadors d’aquests sectors extractius en d’altres més justos i compatibles amb el benestar de la gent hauria de formar part d’un programa de mínims en la recuperació. Començant pel reforç dels serveis públics essencials que tan necessaris i imprescindibles, alhora que insuficients, s’han demostrat durant la pandèmia. Sanitat, cures, serveis socials. Ens hi va la vida.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU