L’estrella es va enamorar del llac. Aquest amor va originar un torrent molt fort, els rius van créixer i, del llac, va sorgir-ne Juan Tama de la Estrella, la primera persona. Aquest és el relat d’origen del poble nasa de Colòmbia. És el segon poble originari més nombrós del país. Habita a deu departaments, però principalment es troba al Cauca, al sud occident del país. Diuen les ancestres que són filles del Llac i l’Estrella, i que per això tenen un vincle tan fort amb el territori i l’aigua. Perdre el territori, pel poble nasa, implica la mort com a poble i la mort física. No tindrien terra on cultivar, però tampoc on practicar la seva espiritualitat i, per tant, perviure com a poble.
Però aquest territori, on es troben els espais sagrats i les terres fèrtils del poble nasa, ha estat històricament assetjat per monocultius, extractivisme, megaprojectes i, en les últimes dècades, s’ha convertit en un lloc estratègic per al narcotràfic. A les seves muntanyes, s’hi cultiva, s’hi produeix. I la seva costa és port de sortida i comercialització. Això ha estat la gasolina que ha encès, encara més, una guerra que no ha cessat des de fa dècades i que l’estat colombià ha potenciat en molts moments de la història.
Les terres fèrtils del poble nasa han estat històricament assetjades per monocultius i extractivisme i, en les darreres dècades, s’han convertit en estratègiques pel narcotràfic
Més enllà de canvis polítics conjunturals, el poble nasa fa front a la guerra amb propostes comunitàries. Paradoxalment, lluitar per la vida els ha costat la pròpia vida en moltes ocasions. Referent organitzatiu a Colòmbia, des dels anys 70 estan organitzades al voltant del Consell Regional Indígena del Cauca (CRIC), una de les organitzacions indígenes més antigues de Sud-amèrica, sota els principis d’“unitat, terra, cultura i autonomia”.
En parlem amb Dora Muñoz, que, amb una trajectòria de vint anys com a comunicadora indígena, ha reflexionat sobre el que implica perdre companyes, amigues i, fins i tot, la seva parella, Miller Correa. Muñoz ha passat sis mesos a Catalunya, on ha intercanviat experiències i coneixements i ha visibilitzat la lluita del seu poble.
El poble nasa viu un assetjament constant a la seva autonomia i ha implicat la pèrdua de moltes vides. Com ho encareu?
Llastimosament, al Cauca hem hagut de viure enmig de la mort. Hem vist caure, com diem allà, molts companys, companyes, amics, amigues; molts familiars. És molt dur perquè una mai pot entendre per què una lluita que no només és per benefici del poble indígena, sinó que, jo diria, per a tota la humanitat… Per què costa tant? Fins al punt que ens costa la vida! No puc entendre com per a algunes persones defensar el territori, cuidar l’aigua, cuidar les muntanyes està tan malament… Tant per a fer mal a qui fa aquesta tasca que em sembla tan digna i tan bonica.
“Visc amb l’angoixa que com a poble acabem acostumant-nos a la mort, al dolor, i que se’ns faci normla la idea que cal sacrificar la vida per aquesta lluita; quan precisament aquesta lluita és per la vida”
M’ha dolgut molt sempre l’assassinat de guàrdies indígenes, perquè són gent d’una humilitat i d’una dignitat tan gran…! La guàrdia són d’aquelles persones que no tenen en el seu pensament un voler anar més enllà d’un benefici col·lectiu. També m’ha dolgut molt que això passi amb autoritats, homes i dones. Sobretot companyes dones, ja que per a una dona sempre és una mica més complicat assumir una tasca de lideratge, perquè també hi ha la responsabilitat de la família. I ho han assumit i ho han fet molt bé. I, precisament, és contradictori perquè és per fer-ho tan bé, per ser dones tan fermes, tan clares, tan posicionades, que han estat assassinades.
Recordo molt l’Argenis Yatacué, l’autoritat del meu territori de Corinto, que va ser assassinada juntament amb el seu marit. Recordo la Cristina Bautista, també una autoritat de Tacueyó. Era una dona molt sàvia i d’una sensibilitat molt especial. I la Sandra Liliana, que també era una autoritat del territori de Caldono que, per oposar-se als cultius d’ús il·lícit, va ser assassinada. La companya Beatriz, una altra germana comunicadora que va ser víctima d’un atemptat. I bé, també molts homes, com el company Abelardo, comunicador.
Sempre visc amb l’angoixa que, com a poble, acabem acostumant-nos a la mort, al dolor, i que se’ns faci normal la idea que cal sacrificar la vida per aquesta lluita, quan precisament aquesta lluita es fa per la vida. Nosaltres sempre parlem de defensar la vida; i no només la humana, sinó en totes les seves expressions, en totes les seves formes, de la natura. Això que és tan digne, costa tant. La vida que s’arrenca de les persones que assassinen, també transcendeix a les vides que quedem.
El 14 de març del 2022 van assassinar Miller Correa, la teva parella, i també autoritat pròpia Tuthenas. Va tenir un fort impacte col·lectiu, però també personal.
És molt injust. És molt, molt forta aquesta realitat que vivim. Veiem al territori que dia rere dia això continua passant. Moltes famílies perden un ésser estimat. A vegades sento que ho estem normalitzant, això és el que més em preocupa. Jo sé que tota lluita implica un esforç, un sacrifici, i que no tot es guanya; que a vegades en aquesta lluita s’hi perden coses. Però sento que cap procés s’ha de justificar sobre la base de la mort. Crec que no hem de normalitzar la mort com un cost de les lluites.
“Ningú vol ser víctima, però me’n sento; víctima d’una guerra o d’un conflicte d’interessos econòmics i de poders, un conflicte imposat”
Ningú vol ser víctima, però jo me’n sento d’una guerra o d’un conflicte d’interessos econòmics i de poders, un conflicte imposat. Fem la lluita perquè volem una vida millor, perquè volem canviar coses que no estan bé, perquè hi ha molta injustícia, perquè hi ha molta desigualtat. No obstant això, crec que, més enllà de ser víctimes, som persones que no ens dobleguem, en resistència o en resiliència a totes aquestes violències. Així que, del que he viscut i del que personalment ens ha tocat afrontar, jo aposto per no resignar-nos, per no normalitzar la mort i per continuar apostant per la vida de moltes maneres i a través de la nostra espiritualitat, del nostre camí en el territori amb la comunitat. Si individualitzem el dolor, si individualitzem fins i tot les lluites, no tindrem la força per continuar en el camí. En canvi, si ens sentim sempre amb les altres, que han viscut situacions molt similars a les nostres, trobarem sempre la força i el camí en col·lectiu. Com deia la meva mare, en comunitat les càrregues són menors. Aquest és l’aprenentatge que hem pogut recollir d’aquests moments tan durs.
Quina col·laboració creus que poden establir els moviments socials de Catalunya i Europa que has conegut en aquests mesos amb la resistència al Cauca?
Crec que és important reconèixer-nos com a part d’alguns problemes, alhora que ens és útil reconèixer-nos com a alternativa davant de problemes que són comuns. Per altra banda, no es tracta que imposem el que nosaltres creiem que és el correcte o que és la solució, sinó que ho construïm de manera col·lectiva; que ens permetem conèixer-nos, reconèixer-nos també en l’altra, com a persona o com a organització. Poder identificar les seves potencialitats o les seves coses positives, les que em puguin també reforçar a mi o ajudar que, el que jo faci, tingui molt més impacte. Seria molt positiu que puguem trobar punts en comú i caminar juntes d’alguna manera, encara que sigui en la distància. Per a nosaltres és fonamental l’acompanyament, el suport. No només econòmic, sinó que aquesta lluita que és nostra, també sentiu que és vostra, que també us ensenya i us aporta. Crec que ens uneix el mateix sentit, que és el sentit de la vida, de cuidar a la Mare Terra.
Què ha possibilitat que el poble nasa pervisqui, com a poble, més de 500 anys després de la conquesta espanyola?
Va ser un despullament de molts coneixements de l’espiritualitat, i un espoli forçat molt, molt a la força. Una imposició. Això va generar una ruptura en aquesta relació natural de vida amb el territori i entre els pobles que hi existíem. No obstant això, no ens van conquerir, perquè els pobles, tot i ser minories, en els diferents territoris encara continuem vivint l’espiritualitat, la relació amb la natura; aquest sentit de ser part de la natura i no de ser propietàries del territori o propietàries del que hi ha al territori.
“Ens van envair, ens van desposseir, ens van violentar, però no ens van conquerir perquè encara ens seguim resistint a sotmetre’ns a una forma de vida que explota i menysté la Mare Terra”
Això no ens ho van poder prendre. Ens van envair, ens van desposseir, ens van violentar, però no ens van conquerir perquè, 500 anys després, encara ens continuem resistint a doblegar-nos i a sotmetre’ns totalment a aquesta nova forma de vida que ens han volgut imposar; la de l’explotació, la de la despossessió, la del menyspreu a la Mare Terra.
La violència que es viu avui dia al Cauca té a veure amb aquesta història colonial?
Tot el que es va sembrar en aquesta mal anomenada conquesta està present. Encara ho continuem vivint de diferents maneres. Al Cauca hi ha una disputa pel territori, especialment entre els grups armats. I també hi ha altres actors involucrats, com els càrtels del narcotràfic, alguns organismes del mateix govern, els gremis econòmics i empresaris. Això, al territori, el que ha significat és conflicte, morts i, sobretot, assassinats de joves que d’alguna manera es veuen involucrats en aquesta cadena per part dels grups armats que arriben als territoris per controlar aquests cultius per al benefici propi. També ha suposat amenaces, desplaçaments, atemptats i assassinats. Han assassinat moltes autoritats i líders indígenes i socials, i guàrdies indígenes, que són la màxima expressió de pau des dels pobles indígenes, perquè són cuidadors i cuidadores del territori. Només amb el seu bastó, el pensament i la paraula s’enfronten fins i tot als grups armats per exigir respecte pel territori, per la vida, per les nostres autoritats ancestrals, per la nostra forma organitzativa diferent d’aquella que ells estan imposant.
