Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El Consell Regional Indígena del Cauca assoleix mig segle de lluita a Colòmbia

El CRIC va recuperar entre els anys 70 i els 90 més de 70.000 hectàrees de mans de terratinents colons. Amb l'accés a drets diferencials, la seva lluita s'ha vist transformada

Un nen mira el mural fet amb motiu dels 50 anys del CRIC amb els líders històrics de la lluita indígena del Cauca / Javier Silva

“Aquestes terres no són de l’arquebisbe sinó dels indígenes, que les ha arrabassat de les seves mans. Aleshores, companys, nosaltres el que hem de contestar quan el senyor jutge ens pregunti qui ens mana, qui ens dirigeix, nosaltres li direm que ens dirigeixen la fam i la necessitat”. El registre audiovisual d’aquesta jove del poble originari kokonuco data de 1974 i es pot trobar en el documental La nostra veu de terra, de la documentalista Marta Rodríguez. Milers de comuners i comuneres dels pobles originaris que habiten la serralada central andina de Colòmbia es van organitzar a inicis de la dècada dels 70 per a recuperar els territoris on sabien bé que estaven enterrats els seus avis i àvies.

Ho van començar a fer a través de l’Associació Nacional d’Usuaris Pagesos (ANUC), creada el 1967, però “la concepció de la terra va ser la que va marcar la diferència: nosaltres necessitàvem el territori per a viure i per a construir vida, per a reconstruir la nostra cultura, la nostra família, els nostres llaços amb la Llei d’Origen”, explica Ana Alicia Chocué, lideresa del poble nasa i coordinadora pedagògica del Programa d’Educació Bilingüe Intercultural del CRIC. La fam i aquesta concepció integrada amb la terra, van fer possible que el 24 de febrer de 1971 es fundés al Resguardo Indígena de Tacueyó, al nord del departament, el Consell Regional Indígena del Cauca (CRIC) sota els lemes de “Unitat, Terra i Cultura”.


L’eix històric: la recuperació de terres

Juan Tama de la Estrella, llegendari cacic del poble nasa, va aconseguir el 1700 que la corona espanyola reconegués legalment els territoris indígenes del departament del Cauca i part del Huila. Més enllà de l’ancestralitat de les seves terres, aquests títols de reserva colonials i la Llei 89 de 1890, “per la qual es determina la manera com han de ser governats els salvatges que es redueixin a la vida civilitzada” i que defineix els cabildos com la seva forma d’organització pròpia, van ser els instruments legals que les comunitats indígenes dels 70 van utilitzar per començar a treure’s de sobre terratinents blancs. Gràcies a la capacitat organitzativa del CRIC, moltes van aconseguir deixar enrere la servitud i van posar fi, lentament, al sistema que els obligava a treballar a canvi del dret a viure i conrear petites parcel·les que els havien estat anteriorment arrabassades, el famós terraje.

Les recuperacions de terres van avançar al nord i orient del Cauca malgrat la capacitat manipuladora de la religió i la violència exercida pels terratinents, l’Estat i l’església

Una de les primeres finques recuperades va ser la de Cobaló, en territori Kokonuco, propietat de l’arquebisbe de Popayán Monsenyor Arce Vivas, l’any 1971. De les 13.000 hectàrees que avui té el Resguardo de Kokonuco, abans de les recuperacions només se’n conservaven, des de l’època colonial, 1.688. Les recuperacions de terres van avançar al nord i orient del Cauca malgrat la capacitat manipuladora de la religió i la violència exercida pels terratinents, l’Estat i l’església. Aquesta empitjoraria de manera brutal durant la dècada dels 80.

L’any 1984, durant la recuperació de la finca Lopezadentro del Resguardo Indígena de Corinto, van ser assassinats per grups armats dels terratinents, en aquella època anomenats Los Pájaros -els paramilitars d’avui-, cinc recuperadors de terra del poble nasa, entre ells una nena de set anys. Qui va portar aquests comuners fins a l’hospital i va celebrar una missa en honor seu dins la terra recuperada regada de sang va ser el primer sacerdot indígena de Colòmbia, el pare Álvaro Ulcué Chocué. Aquest home nasa, oriünd del Resguardo Indígena de Pueblo Nuevo, al municipi de Caldono, defensava la legalitat i legitimitat de la recuperació de terres indígenes davant de governs, exèrcits i terratinents. Pocs mesos després de la massacre de Lopezadentro, el pare Álvaro era assassinat a trets als carrers de Santander de Quilichao, capital del nord del Cauca.


La necessitat de les armes

Aquesta va ser, possiblement, la mort que va esgotar la paciència de la resistència pacífica exercida per les comunitats indígenes organitzades d’aquell moment. I les armes no eren precisament una cosa desconeguda en aquestes terres. Com va relatar el sociòleg Alfredo Molano, “totes les guerres han passat pel Cauca. La gent es va acostumar a viure en aquest terror”. Des de les Guerres d’Alliberament del segle XVI protagonitzades per la Cacica Wey Tama o Gaitana, qui va aconseguir unir a pobles històricament enemistats en un gran exèrcit que enfrontés els colonitzadors espanyols encapçalats per Sebastián de Belalcázar, fins a la guerra dels 1.000 dies, al voltant de 1900, que va posar soldats indígenes a ambdós fronts de batalla, el dels conservadors i el dels liberals, a matar-se entre ells en nom d’una pàtria.

El Consell Regional Indígena del Cauca assoleix mig segle de lluita a Colòmbia
Guerrillers del Moviment Armat Quintin Llepa el 1984 |Arxiu

 

De manera que quan el Moviment Armat Quintín Lame (MAQL) es va alçar públicament en armes el mateix 1984, les comunitats el van rebre amb alegria. Es deia així per “l’indi Quintín Lame”, per continuar citant al gran Alfredo Molano, qui durant els anys 1920, “empresonat i perseguit amb ferotgia, va aconseguir no obstant, crear un corredor de lluita indígena entre Popayán i Chaparral i agitar a Bogotà, enfront dels ‘alts poders’, les banderes indígenes”. El MAQL, primera guerrilla indígena d’Amèrica Llatina, s’erigia per a garantir la recuperació de territoris ancestrals indígenes davant la barbàrie dels terratinents.


Que uns altres reconeguin els teus drets

Si bé es va aliar i va caminar les muntanyes del Cauca al costat de guerrilles com l’M-19, el Quintín Lame va funcionar més com una autodefensa del poble nasa que, tanmateix va comptar amb membres externs imprescindibles com Luis Ángel Monroy, el primer comandant del MAQL, d’origen afrocolombià, assassinat el 1985, o Pablo Tattay, membre de la direcció política, original d’Hongria, qui encara viu a Popayán. En 1991, en una desmobilització exemplar, el Moviment Armat Quintin Lame va aconseguir una representació indígena en l’Assemblea Nacional Constituent. Aquesta va resultar en una Constitució Política que reconeix i protegeix “la diversitat ètnica i cultural de la nació colombiana”, i que va permetre l’entrada a les institucions polítiques d’una força electoral indígena, l’Aliança Social Indígena.

El Quintín Lame va funcionar més com una autodefensa del poble nasa que, tanmateix va comptar amb membres externs imprescindibles com Luis Ángel Monroy o Pablo Tattay

El primer senador originari, Anatolio Quirá, del poble kokonuco, va donar la batalla perquè quedés establert el lliurament d’un 0,52% dels recursos del Sistema General de Participacions de la nació als cabildos indígenes per a poder exercir els seus governs propis amb més garanties. Amb això, i en la mesura en què les comunitats han pogut – o s’han vist obligades a- preparar-se administrativament per a poder rebre aquestes transferències de l’estat, molts territoris compten avui amb sistemes d’educació pròpia indígena, programes de salut basats en la medicina tradicional o centres d’harmonització que, de la mà de la Jurisdicció Especial Indígena, substitueixen les presons punitives.

Amb l’entrada a la Constitució del 91 i “a pols de lluites i de mobilitzacions, a sang i foc, hem aconseguit normes que ens ajuden. Cada decret ha costat dues, tres vides de companys, i així hem aconseguit créixer en l’àmbit institucional, en l’àmbit electoral”, assegura Chocué, “tot i que amb això segurament hem descuidat els principis d’unitat, terra i cultura i ens hem emmarcat molt en l’àmbit administratiu. Avui existeixen uns buits en els nostres joves en termes d’identitat. Les que ja estem velles, veiem que aquí hem fallat i estem tractant de reconstruir-nos, hem de ser pobles verdaders, hem de parlar d’identitat, però de cor”, assevera una miqueta emocionada.


Institucionalitat i defensa del territori

L’àmplia arribada de recursos econòmics als cabildos i associacions regionals de cabildos, sumada al reconeixement de drets diferencials, ha fet que en moltes ocasions estar censat com a indígena signifiqui tenir accés a una millor prestació de salut o deixar de pagar un impost ordinari, uns beneficis fàcilment desitjats per una població rural precaritzada i marginalitzada que habita un dels departaments de Colòmbia històricament més colpejats per la guerra. A més, la remuneració de tasques i funcions que anteriorment es feien de manera militant ha implicat també la creació, dins del moviment indígena, d’un creixent aparell burocràtic institucionalitzat que inevitablement porta amb si mateix dinàmiques de meritocràcia, professionalisme i verticalitat.

“El fet indígena encara és molt fort i valorem la força que té el CRIC, la seva capacitat de convocatòria, però la forma en què s’ha institucionalitzat també la qüestionem, per exemple, amb l’educació: estem en un camí prestat encara”, assegura Gentil Guejia, nasa de la regió de Tierradentro qui impulsa els processos d’educació des de la tulpa, el centre espiritual del poble nasa. “Els nostres majors tenien molt clar que l’esfera espiritual estava connectada i per sobre de l’esfera política”, segueix Guejia. “Ara es veu una absència. Volem la cultura pròpia, però sempre estem treballant i definint-nos en funció d’allò de fora –del que és occidental- i això és el que ens té embolicats.”

La recuperació de terres, que resisteix només al nord del Cauca amb el procés de Liberación de la Madre Tierra, ja no és la principal tasca dels processos de lluita

Aquesta conjuntura interna, sumada a la persistència, malgrat la signatura dels acords de pau entre les FARC i l’estat colombià, de la guerra als territoris, propicien que les comunitats visquin sumides en complexes contradiccions. La recuperació de terres, que resisteix només al nord del Cauca amb el procés de Liberación de la Madre Tierra, ja no és la principal tasca dels processos de lluita. Defensar el territori i la vida -des de l’any 2000 amb un cos comunitari de pau reconegut ja internacionalment com la Guàrdia Indígena- davant la presència de grups armats que administren el negoci del narcotràfic ha estat el motiu pel qual han matat en els últims anys comuners, guàrdies i autoritats indígenes com Edwin Dagua, assassinat al Resguardo de Huellas-Caloto al desembre de 2018 i Cristina Bautista, assassinada al Resguardo de Tacueyó a l’octubre de 2019.


Contradiccions i diversitats

En els últims quinze anys l’organització ha crescut molt i s’ha complicat i diversificat. Si el 1971 van ser set els cabildos que van donar origen al CRIC, avui aquest articula a 127 autoritats tradicionals pertanyents a deu pobles indígenes del departament del Cauca, que va dels Andes fins al Pacífic. I si durant els primers anys d’organització les reunions eren en veu baixa i els canals de comunicació totalment clandestins, els 50 anys del Consell Regional Indígena del Cauca s’han celebrat en gran en un ambient festiu ple de grans carpes, tarimes i pantalles i entre més de 20.000 comuneres, representants d’organitzacions socials nacionals i internacionals, delegades d’altres pobles ètnics i simpatitzants del CRIC.

Caravana del poble nasa del nord del Cauca arribant a l’aniversari del CRIC |Evelyn Osorio

 

Durant cinc dies de celebració, amb una programació a base de ponències sobre temàtiques socials i polítiques i de música i danses andines, pròpies i prestades, acompanyades del tradicional chirrincho, aiguardent artesanal, la majoria d’oradors en tarima han estat homes. I és que, en el present, -i els espais de dones es qüestionen si ancestralment haurà estat així- els principals lideratges indígenes a Colòmbia són masculins. Un dels més visibles, per la seva activitat política i mediàtica com a senador de la República, és Feliciano Valencia, nasa del nord del Cauca. Visiblement molest amb la presència de l’uribista ministre de l’interior en la celebració dels 50 anys del CRIC, Valencia assegura que “hem de reconèixer que hi ha contradiccions, però el més important és que estem units sota un sol projecte, la pervivència i la lluita per la terra.”

“Hi ha gent que des dels territoris està celebrant aquest aniversari d’una altra manera, brindant (espiritualment) des dels llocs sagrats, donant-li força al CRIC. Aquesta és la diversitat, i la contradicció, que ens representen i per això hi haurà CRIC per estona”, contínua Valencia. Els contrastos efectivament existeixen: a l’aniversari veiem des dels metges tradicionals que fan ofrenes al foc i “als esperits de la naturalesa”, tal com ells els nomenen i senten, fins als dirigents de l’organització que recentment han pactat una “reactivació econòmica” amb el Ministeri d’Interior i el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), organisme promotor de megaprojectes extractivistes a Amèrica Llatina.


Transformacions i desafiaments

Feliciano Valencia assumeix com a reptes del CRIC, arribar a exercir una autonomia real, continuar “defensant la vida, davant de tanta massacre” i donar-li a la dona “l’espai que es mereix: no tenir-la a un costat, no tenir-la enrere com a vegades alegrement diem, sinó en el seu lloc, valorada, respectada i escoltada”, afirmació innovadora en un líder com Valencia. En aquest sentit, existeix una transformació molt lenta, però dones dels diferents pobles, inspirades en la lluita de la Cacica Gaitana, cada vegada colpegen més fort una paret que continua ferma, de pedra, però que va a poc a poc esquerdant-se.

El Consell Regional Indígena del Cauca assoleix mig segle de lluita a Colòmbia
Dones i homes reunits en la tulpa, centre cerimonial dels pobles indígenes del Cauca |Berta Camprubí

 

Donen cops com el reconeixement que el Programa Dona del CRIC va fer a les contribucions invisibilitzades de 35 dones majores en els 50 anys de lluita del CRIC. O com aquesta crida que la lideresa del poble misak Ascención Tunubulá va fer a la multitud indígena el passat 24 de febrer: “Moltes companyes han donat la vida per aquest procés de lluita i de recuperació. Jo els hi dic als nostres homes, als nostres marits, que valorem a les nostres dones perquè gràcies a elles és que tenim els nostres territoris, elles són les teixidores de vida. Cal donar-li aquest valor i aquesta dignitat a la dona”, va exclamar en la seva llengua pròpia, el namrik.

Ara per ara, dels nou consellers del CRIC, una és dona, i dels deu de l’Organització Nacional Indígena de Colòmbia, només dues ho són

Ara per ara, dels nou consellers del CRIC, una és dona, i dels deu de l’Organització Nacional Indígena de Colòmbia, només dues ho són. Una d’elles és Aida Quilcué, dona nasa de Tierradentro, històricament perseguida per uns i altres, erigida en defensora de drets humans després que l’exèrcit assassinés al seu company i articuladora de lluites amb altres pobles. De les que sap aterrar el seu discurs a les problemàtiques actuals amb una certa reflexió autocrítica, dreta a la tarima davant d’unes 10.000 comuneres, aconsella: “Revisem-nos cap endins, kwe’sx le’cxkwe puutxwe’weka, kwe’sx fxi’jzenxi’s le’cxkwe the’guka”, afirma en la seva llengua pròpia perquè sap que no és el mateix que parlar en la que anomenen “llengua prestada”. “Fem el que vostès, la comunitat, han denominat la Minga cap endins, anar cap a la vida que ens identifica a nosaltres des de les arrels, això és part de la resistència”, assevera Quilcué.

“Ens correspon necessàriament caminar cap endins, i així arribar al si de la família, per a mirar com conversem amb ella i generem un camí. I aquest camí ha de reafirmar-se en la identitat i la cosmovisió pròpia que són les que estan en risc”, assegura el major Gentil Guejia. Una tasca complexa tenint en compte el que Aida Quilcué denomina una “invasió política, cultural i espiritual de 500 anys”, però que, sens dubte, les comunitats del CRIC sabran continuar fent, perquè d’això, de la possibilitat de continuar veient i vivint el món des d’altres paradigmes que no siguin l’occidental, depèn que el CRIC i la resta de la humanitat puguin celebrar 50 anys més de vida.

Articles relacionats