Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Metgessa i membre del Fòrum Català d'Atenció Primària (FoCAP)

Nani Vall-llossera: "La pandèmia del coronavirus s’acarnissarà amb els barris on ja es viu en crisi permanent"

"El fet que, quan es va començar a gestionar la crisi, s’ignorés absolutament el paper de l’atenció primària parla de quina concepció del sistema sanitari tenen realment els polítics i gestors." / Arxiu

Les grans distàncies entre barris no es mesuren en parades de metro o d’autobús, sinó en esperança i qualitat de vida. En definitiva, en salut. El coronavirus sí que entén de classes. Segons dades de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona, el districte amb més incidència d’infeccions és Nou Barris i el que menys, Sarrià – Sant Gervasi. Entre els més afectats, també hi ha Sant Andreu, on treballa la metgessa Nani Vall-llossera. Des del Centre d’Atenció Primària (CAP) de Bon Pastor continuen treballant a peu de carrer,  amb la recepta de la proximitat, atenent i fent seguiment de casos de coronavirus i d’altres que no ho són. Però a l’estrès de la feina en circumstàncies de pandèmia, s’hi suma la preocupació compartida amb professionals d’arreu del país: el risc que tanquin el centre d’atenció primària on treballes. Des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), del qual Vall-llossera és membre, i la plataforma Rebel·lió Primària alerten que han tancat ja el 52% dels CAP i consultoris a Catalunya. Des del Departament, en el moment de publicar aquesta entrevista, no havien precisat la xifra i expliquen que es tracta de “plans de contingència”, que han comportat “una reorganització dels horaris i dels circuits assistencials”. Ahir a la tarda, la directora del CAP de Centelles alertava que, a partir de dimecres, els centres de la comarca d’Osona quedarien tancats per concentrar les professionals en un hospital de campanya a Gurb, però alguna hora després, el Departament es feia enrere. Un alleugeriment per a professionals com Vall-llossera que aquests dies no es cansen de repetir: “no volem tancar, no volem abandonar els nostres pacients”.


Com esteu vivint la pandèmia al CAP Bon Pastor?

Des del primer moment, vam fer un seguiment protocol·litzat de les persones que tenien símptomes. Vam començar a fer moltes visites telefòniques per intentar evitar les visites presencials, tot i que encara no hi havia mesures de protecció gaire clares. Ens van dir que ens poséssim la mascareta només si hi havia casos respiratoris, però no hi havia una distinció d’espais. Ja vam començar a veure les primeres complicacions i vam derivar persones a l’hospital. Els protocols canviaven cada dia. Alhora, la burocràcia de les baixes era desesperant: intentàvem que la gent no vingués als CAP; si feies diagnòstic de coronavirus, li havies d’explicar tot, enviar-li la baixa i generar una baixa per a tots els familiars amb qui vivia. Vam viure sepultats per la burocràcia. Era molt angoixant haver de dedicar temps a la burocràcia i no a atendre persones malaltes. Continua sent una part molt farragosa de la nostra feina, però és veritat que s’han posat les piles per millorar-ho. Ara, quan detectem algun cas de coronavirus que ens sembla que no va bé, el fem venir al CAP per explorar o, si necessita radiografia, el derivem al CUAP [Centre d’Urgències d’Atenció Primària]. Si és molt greu, directament a l’hospital. A l’atenció primària no podem fer testos –només els fan a l’hospital i a través del Servei de Vigilància Epidemiològica, que té capacitat per fer-ne molt pocs–, per tant, tots els nostres diagnòstics són clínics. No tenim dades de com va la pandèmia, només tenim sensacions.


La setmana passada, la consellera de Salut de Catalunya, Alba Vergés, va xifrar en 47.373 les persones amb símptomes lleus a qui es fan seguiments des dels CAP. Tot i així, s’han tancat centres arreu del territori. Consideres que s’està menystenint l’atenció primària per fer front a aquesta crisi?

“L’atenció primària és font d’equitat. Per això, tancar el CAP és empitjorar el mapa que posa en relleu les diferències entre barris de tota Catalunya”

Vivim una crisi que sobrepassa qualsevol sistema de salut, però la manera com dones resposta a la crisi té a veure amb com entens el valor dels diferents actors del sistema. Han hagut de passar moltes setmanes perquè es comptés amb l’atenció primària. Ens hem trobat amb la situació que els telèfons dels CAP han estat, inicialment, infrautilitzats. Els primers dies de la crisi, els hospitals, el 061 i el 112 –un telèfon pensat per a emergències– estaven col·lapsats. Per nosaltres, això va ser dolorós: no podíem donar el servei que som capaços de donar de manera propera. L’atenció primària és font d’equitat. Per això, tancar el CAP és empitjorar el mapa que posa en relleu les diferències entre barris de Barcelona i de tota Catalunya.

Molt pocs dels meus pacients tenen cotxe; els diem que es quedin a casa però, després, si tanquen els centres de primària, els obligaríem a agafar transport públic. Si tanquen el CAP de Bon Pastor per portar-nos al CAP de Sant Andreu (amb l’excusa tècnica que allà hi ha servei de radiografia), la majoria dels meus pacients no podran anar-hi. Ara no és una realitat, però és una amenaça que sempre tenim, com ha passat amb el tancament de centres a l’Hospitalet, per exemple. Estem fent la majoria de l’atenció telefònica, però, quan no ho veiem clar, els pacients venen i els explorem. Alguns tampoc utilitzen el telèfon o es desesperen si comunica una estona, i venen directament. Si el CAP tanca, aquests pacients queden abandonats. En una setmana, des que em va explicar els símptomes, hem diagnosticat un càncer de pàncrees a un pacient, i també hem ingressat un home de 85 anys que vomitava des d’una operació a l’hospital al febrer i estava deshidratat. Cap d’ells té coronavirus!


Suposo que un servei de proximitat com el CAP també permet fer un millor seguiment dels casos de coronavirus…

Vam diagnosticar coronavirus a una parella de 70 anys. En el seguiment telefònic de la segona setmana, l’infermer va detectar que, per segon dia, no responien al telèfon. Ho va dir a la metgessa de guàrdia del CAP, que va anar al domicili i els va trobar als dos ofegant-se, cadascú en una habitació. Dimecres van donar d’alta la dona i dijous, l’home. I així, milers d’històries de patiment directe i indirecte pel coronavirus, però també per altres patologies, que l’atenció primària està diagnosticant, acompanyant, consolant i també, de vegades, curant. Sabem de sobres que el seguiment presencial –i segurament més encara el telefònic– no té els mateixos resultats si el fa la teva metgessa i la teva infermera de capçalera que un altra professional. Se’n diu longitudinalitat i hi ha milers d’articles científics que posen en relleu que dona salut i disminueix mortalitat.

“Sabem de sobres que el seguiment presencial –i segurament més encara el telefònic– no té els mateixos resultats si el fa la teva metgessa i la teva infermera de capçalera que un altra professional” |Arxiu


Hi ha un problema de fons en el sistema sanitari?

“El fet que, quan es va començar a gestionar la crisi, s’ignorés absolutament el paper de l’atenció primària parla de quina concepció del sistema sanitari tenen realment els polítics i gestors”

El fet que, quan es va començar a gestionar la crisi, s’ignorés absolutament el paper de l’atenció primària parla de quina concepció del sistema sanitari tenen realment els polítics i gestors. No hem  tingut a l’abast ni un sol test per poder fer diagnòstic a la població i han faltat mesures de seguretat per als professionals. Hem vist com als companys de l’hospital, quan es posaven malalts, se’ls feien testos de forma automàtica, mentre que a l’atenció primària s’està trigant set, nou o dotze dies des de l’inici dels símptomes.


Quines són les necessitats urgents ara?

Cal que els CAP es quedin als CAP. És necessari reforçar les mesures de seguretat per poder fer més domicilis i disposar de material per poder fer atenció pal·liativa. Cal un discurs polític que ens permeti tenir un paper important, que la gent no estigui desitjant anar a l’hospital com a única solució. Ara mateix, també hi ha debats que hem d’afrontar entre tots, encara que no són fàcils: si de veritat la gent ha de morir sola a l’hospital i si no es pot oferir una atenció pal·liativa al domicili que sigui adequada i permeti que s’acabi la vida amb l’entorn familiar, per exemple. Cal que no es qüestioni el nostre criteri quan demanem un trasllat a l’hospital. La fotografia del coronavirus als mitjans de comunicació és la de l’hospital, amb la tragèdia que s’hi està vivint. Però en realitat és només un 20% de la fotografia real del coronavirus; el 80% es viu als barris, a les cases, a les famílies. Malauradament, només estem tenint una fotografia parcial i això no ens ajuda ni a comprendre el que està passant, ni el que la gent està patint.


S’ha repetit la idea que és un virus que pot afectar tothom. Ens afecta a tots i totes però no d’igual manera. Quant pesen els condicionants socials?

“No és el mateix passar els dies en un pis de cent metres quadrats que fer-ho en un pis de seixanta on conviuen vuit persones. En aquest context, el virus està encantat”

És un virus que afecta tots els barris, però hi ha un ingredient social. La quantitat de casos té una gradació social, té a veure amb les condicions prèvies de les persones. El cercle de pobresa-malaltia està molt establert: la gent amb menys ingressos econòmics emmalalteix més (càncer, diabetis, cardiopatia sistèmica…). El coronavirus també és més prevalent en barris socioeconòmicament més deprimits. Hi ha el factor de l’habitatge. La qualitat del lloc on es viu no és el mateix a Nou Barris o a Trinitat Vella que a altres barris, on el nombre de persones per metre quadrat és molt inferior. Hi ha barris en què als habitatges hi conviu molta més gent, de vegades fins i tot gent que no es coneix, hi ha gent rellogada en habitacions… I això dificulta molt el confinament. No és el mateix passar els dies en un pis de cent metres quadrats que fer-ho en un pis de seixanta on conviuen vuit persones. En aquest context, el virus està encantat. Després també hi ha el factor del treball. Quines possibilitats tenen determinades professions menys qualificades de fer teletreball? Són les que es concentren en aquests barris i les que estan sostenint la vida aquestes setmanes: caixeres de supermercats, treballadores familiars, gent que treballa al transport públic, treballadores de la neteja… A més, les primeres setmanes han sortit a treballar sense mesures de seguretat i continua havent-hi escassetat de protecció. Per tant, aquests treballadors i treballadores són més susceptibles de posar-se malalts i contagiar la gent amb qui conviuen.

També vull recordar la quantitat de gent en situació administrativa irregular que està vivint en aquests barris i que no coneix el sistema i no sap com accedir-hi, sense suport de cap xarxa que els ajudi a passar-ho. Vaig trucar a una noia colombiana que no tenia ningú aquí i feia tan sols un mes que havia arribat a Barcelona. També hi ha persones que han d’aguantar el confinament en situacions de violència.


La situació de confinament és més sostenible o menys per múltiples factors.

Hi ha molta gent amb trastorns mentals per qui es fa molt dur el confinament i no s’ha previst cap excepció. Des del CAP, estem fent informes perquè no les multin quan surtin. L’angoixa que els provoca el confiament és insuportable. És molt fàcil, des de determinades posicions de despatx, fer unes normatives sense excepcions. Hi ha situacions emocionalment molt complicades i que, d’alguna manera, hem de poder alleujar.


Després de la crisi, els problemes de salut incrementaran?

Crec que la resiliència de l’ésser humà és una passada. Però, evidentment, les conseqüències extrainfeccioses afectaran la salut. Durant la crisi del 2008, vam veure clarament com la salut es deteriorava, i la del coronavirus també ens afectarà, tant físicament com emocionalment. Malauradament, aquesta pandèmia s’acarnissarà amb els barris on ja es viu en crisi permanent. Tant de bo se sàpiguen prendre mesures polítiques –rendes bàsiques, ajudes a les famílies…– perquè qui més castigat resulti per les conseqüències econòmiques pugui tenir unes condicions de vida dignes.


Creus que el nostre sistema de salut mira poc els condicionants socials i molt la resposta farmacològica?

“L’atenció primària és utilitzada només pel 50% de la població i l’hospitalària per més d’un 90%. Això vol dir que, en general, els rics no utilitzen l’atenció primària”

Tenim un problema que és complex. Té a veure amb la formació que es dona a les facultats de medicina o infermeria, amb la mirada sobre la salut que tenim. També, sobre, culturalment, quin valor se li dona a allò tecnològic, a la superespecialització de l’hospital. Hi ha una metàfora molt clara: quan arribes a l’hospital, et posen una bata per darrere i tothom és igual. Però qui coneix quines són les condicions de vida de les persones –perquè arriben tal com són, perquè vas als domicilis i coneixes les seves condicions– és l’atenció primària. En general, no es té una mirada sobre els condicionants socials i qui els coneix millor és una part del sistema que està infravalorada, i, per tant, la capacitat que té d’incidir és petita.

L’atenció primària és utilitzada només pel 50% de la població i l’hospitalària per més d’un 90%. Això vol dir que, en general, els rics no utilitzen l’atenció primària, ni els polítics, ni els periodistes, ni els mateixos metges, i la majoria de funcionaris tenen la mútua Muface. Com que la primària atén una part de la gent més invisible, importa poc als polítics i no té qui la defensi. No obstant, rebem el reconeixement i l’afecte que ens tenen els pacients. Vam fer una vaga de cinc dies fa un any i mig i no hem aconseguit donar la volta a la situació. Tant de bo que aquesta crisi serveixi per posar en valor aquesta part del sistema, que és molt necessària perquè l’hospital –que és superimportant– pugui funcionar, que hi arribi qui ho necessiti. Si tractes amb arsenal terapèutic els pacients amb coronavirus lleu, té molts efectes secundaris. Quan la tecnologia i la farmàcia les utilitzes amb pacients que no la necessiten, la possibilitat de fer un dany innecessari és enorme.


Amb el confinament, s’ha parlat també de situacions de soledat i aïllament. Abans d’aquesta crisi, la soledat ja era una causa de problemes de salut?

Hi ha molta gent que se sent sola –també abans del coronavirus. La setmana del dia 16 de març, va venir un senyor vidu al CAP i va seure a la porta. Li vaig dir que, si no ho necessitava, no vingués, i em va respondre que estava sol. No tenia res més. Hi ha gent per la qual el coronavirus no és el més important del que està passant en aquests moments. També és cert que –no a tot arreu– hi ha unes xarxes comunitàries importants als barris. Aquests dies ens comunicàvem amb la xarxa de recursos de Bon Pastor; a la biblioteca hi està trucant gent; el casal de gent gran fa seguiment de les persones que hi van habitualment; les parròquies; els recursos per a gent jove; el centre cívic; la farmàcia, que també està fent una feinada bestial… Hem de tenir en compte que allò virtual acompanya relativament poc, perquè també existeix la bretxa digital. Als barris hi ha recursos comunitaris, una xarxa que s’obre camí amb dificultats, perquè no sempre ha rebut el suport que necessita, però que sosté els barris. Molts d’aquests recursos són utilitzats per gent gran, la més castigada per aquesta pandèmia.

Articles relacionats