Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Neorealisme youtuber

L'autor analitza els canvis fugaços que s'han viscut les darreres setmanes en la producció audiovisual dels mitjans de comunicació i especialment en els continguts televisius, que s'han vist alterats a causa de l'impacte de les mesures de contenció decretades per frenar el contagi de la COVID-19

El programa 'Està passant' que emet a diari TV3 és un dels que ha decidit confinar-se i s'emet des dels domicilis dels seus conductors. / Arxiu

Durant aquests últims dies el coronavirus ha estat caracteritzat fàcilment com a personatge antagonista en el maniqueu relat televisiu de l’actualitat. La imatge simplificada que els mitjans de comunicació ens ofereixen contínuament d’aquest petit microbi (generada virtualment en 3D, com un fons de pantalla), juntament amb el tret sociològic atribuït a l’enemic públic número ú, han permès una fàcil lectura antropomòrfica d’aquest petit ésser al qual, malgrat generar enormes sofriments, els éssers humans li importen més aviat poc.

Però gràcies a la imperant lògica de la immediatesa estem veient, dia rere dia i en prime-time, a presidents a través de webcams, missatges de Whatsapp de metges anònims gravats amb mòbils, comentaristes que analitzen l’actualitat diària des de l’escriptori del seu domicili particular o el comunicat meteorològic explicat d’una manera austerament analògica (a través d’una pissarra escrita a mà; efectivament, els bolígrafs i els llapis continuen escrivint). El relat ficcionat de la continuïtat narrativa dels informatius sembla esquerdar-se entre les imatges disperses, davant la multiplicitat de punts en les quals se sustenten materialment, però l’actualitat ho exigeix.

Els límits imposats en la circulació i el moviment de les persones, reflectits en la dificultat per a desenvolupar rutinàriament l’esfera laboral, està repercutint en una estètica de l’austeritat mai vista fins ara en els mitjans televisius oficials

Més enllà del relat creat pels mitjans de comunicació sobre el coronavirus (del qual són clars deutors), s’està produint una espècie de youtuberització de les imatges televisives. L’estètica que predomina diàriament els programes televisius de no-ficció (informatius, comentaristes, actualitat…) sembla estar supeditada a unes condicions de producció que no li eren pròpies en ple segle XXI, almenys fins fa dues setmanes. Els límits imposats en la circulació i el moviment de les persones, reflectits en la dificultat per a desenvolupar rutinàriament l’esfera laboral, està repercutint en una estètica de l’austeritat mai vista fins ara en els mitjans televisius oficials.

Les imatges que veiem a través de la televisió estan tenyides d’un cert patetisme, inherent a les difícils condicions de producció que estan vivint aquestes setmanes. D’alguna manera, sembla com si estiguéssim vivint una forçosa actualització del neorealisme italià, vinculat al seu temps històric com a període marcat per la petjada de la dificultat material. Directors com Rossellini, De Sica o el primer Pasolini van saber desenvolupar una estètica cinematogràfica pròpia a partir de les mancances a les quals estaven condemnats (falta de cel·luloide, literalment) just després de la Segona Guerra Mundial. El realisme del segle XIX es va convertir en neo i es va vincular amb la imperiosa força de l’austeritat post bèl·lica.

Així, l’estètica televisiva d’aquests dies podria estar vinculada circumstancialment, i entre altres, amb la falta de resolució en pantalla (lluny queda l’HD dels millors temps, o els televisors amb resolució de 8K que alguns han comprat prematurament), l’obertura de l’espai privat dels professionals a l’àmbit del proescènic, un canvi substancial en el punt de vista de la càmera principal i una equiparació forçosa de la materialitat audiovisual, més enllà del prestigi amb el qual es vincula el contingut que la conforma.

Totes les persones, a través d’una càmera de baixa resolució i l’absència de so i il·luminació professional semblen, per fi, més iguals: el coronavirus ens està igualant estèticament. Algú dubtava de la ideologia continguda en la tècnica?

L’actualitat televisiva està mutant estèticament intentant desenvolupar el mateix contingut amb la meitat dels mitjans de producció dels quals gaudia abans de l’arribada del nostre enemic invisible, i la distància mínima entre persones sembla estar desenvolupant la imaginació creativa d’uns realitzadors acostumats a la repetició infinita de l’actualitat. Així, durant aquests dies hem pogut veure a presidents autonòmics des d’un punt de vista excessivament contrapicat (potser estaven sent involuntàriament sincers?), hem pogut saber quines són les lectures i els grups de música preferits dels professionals que desenvolupen el seu treball des dels seus domicilis, hem gaudit de l’aparició de retrats de reis i banderes nacionals i institucionals en els menjadors d’algunes cases o hem estat testimonis de la forta presència en els platós del vestuari i el maquillatge en el moment en el qual han desaparegut. Totes les persones, a través d’una càmera de baixa resolució i l’absència de so i il·luminació professional semblen, per fi, més iguals: el coronavirus ens està igualant estèticament. Algú dubtava de la ideologia continguda en la tècnica?

No obstant això, com repercutirà aquesta posada en pràctica forçosa de l’estètica de l’austeritat després l’impàs provocat pel coronavirus? Pot marcar un abans i un després aquesta estètica del DIY no vinculada amb la teoria crítica? Estarem llestos per a l’inici de l’estandardització oficial de la manera de representació youtuber (MRY)? Finalment, per què continua sent necessari sostenir 24 hores de programació informativa?

Esperem almenys, i queda dit, que durant els pròxims mesos no comencin a aparèixer expedients de regulació d’ocupació que vinculin una mateixa eficiència en la producció de contingut audiovisual amb un nombre substancialment menor de treballadors i treballadores. I, per cert, cada vegada paguem més diners per a veure contingut televisiu.