Mentre el ramat va menjant em miro la vall. Els arbres sense fulles com esquelets fan que la muntanya agafi un aire gris una mica trist. Els prats han deixat el verd que no hem tingut per un color apagat cada vegada més terrer. La calma hivernal ho omple tot, fins i tot, el temps que sembla anar més a poc a poc. La boira matinal deixa pas a cels blaus i l’aire és quiet, només trencat subtilment pel fum d’alguna casa.
Esperem la pluja i no tenim altra opció que esperar. L’hivern normalment és sec, aquí, però aquest any els anticiclons inacabables ens porten més ànsia que no pas pau. Entomem l’hivern sense la pluja de la tardor ni les de finals d’estiu ni les de la primavera ni les que ens faltaven de l’any anterior i l’altre. No plou i, quan ho intenta, les quatre gotes no acaben d’entrar a penes uns pocs centímetres dins la terra. A sota tot és sec. Esperem i sota el cel blau trobo a faltar les llargues plogudes i la gent caçant cargols, les salamandres als camins i els ocells buscant aixopluc. La neu esponjant la terra i el verd, el verd viu.
La gent de pagès pateix la sequera en un silenci resignat, com els arbres i les plantes
La pluja —la possibilitat de pluja— és tema de conversa al poble. Tots en parlem i quan sembla que ha de venir hi ha gent a qui li brillen els ulls com a la mainada esperant els reis. Però a poc a poc van passant previsions inexactes i suposats ruixats que queden en una nuvolada i la innocència se’ns fon en una barreja de resignació i neguit. Què hi podem fer, nosaltres? Esperar. Mirar enlaire i esperar. També esperen les cabres i les ovelles mentre roseguen romegueres mig seques. Entenc prou les processons i tots els rituals que feien la gent d’abans per demanar pluja; esperar sense poder fer res és terriblement frustrant.
Tothom parla de sequera, però a pagès es viu. En coses com aquesta és quan veus que hi ha gent que no només treballa la terra sinó que en forma part d’una manera que costa d’explicar. Aquesta gent pateix la sequera en un silenci resignat com els arbres i les plantes. Una ànsia que ve de dins i que alhora és la certesa de no ser gran cosa en un món massa gran i complicat. La humilitat de saber-se petits, petitíssims i que per determinades coses només es pot tenir paciència i esperar.
Però aquesta gent és —a casa nostra— una cosa rara, i cada vegada més. Als altres la sequera no ens ha de preocupar excessivament, perquè el govern, la política i tots els mitjans tècnics es posaran en marxa quan sigui l’hora per garantir l’aigua. L’aigua a les ciutats, als pobles i les cases i les fàbriques. Tenim —o suposem tenir— les eines per reduir al mínim la molèstia al ciutadà.
Anem donant per fet que sempre hi haurà un enginy tècnic per salvar-nos, que la natura és allà, fora de nosaltres, com un decorat
I no ho dic amb ironia: penso que les trobaran, les eines, perquè penso que si fins ara no s’han qüestionat els consums d’aigua de determinats sectors (ni s’ha posat sobre la taula abandonar obres faraòniques com el Hard Rock o continuar construint urbanitzacions) és perquè clarament ningú gosa qüestionar ni el model econòmic ni la nostra manera de viure. Quan sigui l’hora buscaran i portaran aigua d’on faci falta: hi haurà aigua per les segones —o terceres— residències, pels hotels, pels pisos turístics, per les fàbriques i per totes les ciutats. I potser a tu l’empresa que et ven l’aigua te n’apujarà el preu mentre al diari anuncien beneficis milionaris, i potser algun dia te’n reduiran la pressió perquè no gastis tant o potser t’ompliran de campanyes sobre el consum responsable. Però tenim la certesa —gairebé inqüestionable— que no ens quedarem mai sense aigua del tot. Gestionar una sequera és —o deu ser— això: aconseguir que la gent i l’economia puguin continuar igual.
Nosaltres beurem aigua, però els arbres i les plantes —si no plou— no, i no creixeran romegueres, ni userda, ni herba pel bestiar. En això, és clar, no hi podem fer res: només esperar. I esperant em ve al cap aquesta ànsia tan arrelada que he vist a la gent de pagès i em fa com una fiblada pensar que potser la resta de la gent anem oblidant la nostra petitesa, que potser anem donant per fet que sempre hi haurà un enginy tècnic per salvar-nos, que la natura és allà, fora de nosaltres, com un decorat. Que si al final la sequera s’allarga, l’únic que canviarà serà el paisatge, que es tornarà eixut i direm “quina llàstima”. I potser nosaltres també ens haurem tornat eixuts.
