Arribo a la plaça quan la cobla comença a tocar. Hi ha poca gent, però al cap de pocs compassos ja es forma alguna rotllana tímida. Ja m’hi he acostumat, a les sardanes amb rotllanes petites formades majoritàriament per gent gran, i penso que a la següent m’hi afegiré mentre parlo distret amb els veïns amb qui feia temps que no ens vèiem. La cobla torna a començar i a poc a poc va arribant gent de totes les edats que s’hi va afegint formant una sola rotllana immensa que es menja gairebé tota la plaça. Ballem, alguns millor que d’altres, i ens agafem les mans i acabem amb un visca sorollós. La resta de sardanes de la tarda seran similars: amb gent i alegria, amb el somriure dels més grans que no poden saltar massa, l’aire i el vigor dels qui saben ballar bé i els peus maldestres del jovent que s’hi ha posat sense saber-ne.
La plaça, a banda de ser breument una mena d’utopia sardanista, és l’expressió de qui feia dos anys que no podia fer massa coses. Les ganes de trobar-se, de gaudir, d’agafar-se, de ballar, de saltar. La plaça és la gent, la gent ajuntant-se, agafant-se de les mans i ballant perquè sí.
No se sent cantar ni al carrer ni a les cases i ens sembla que per cantar se n’ha de saber; hem cedit el cant a qui en sap convertint-nos en espectadors passius
Uns dies després, a la plaça del monestir de Ripoll, els Randellaires celebraven 21 de carrera musical. A mig concert, en Miquel Gil (convidat de luxe) deixava anar una cosa així com que les cançons i cantar han de ser de tothom que tingui veu i defugir la idea moderna que n’ha cedit el monopoli a “professionals”. Els Randellaires afegien en to de broma que si ells no cantaven gaire bé era perquè les cançons tradicionals són per ser cantades i no pas per ser cantades bé. I això em va fer pensar en les vegades que he sentit explicar a la gent gran com abans el cant formava part de la quotidianitat: a la feina, a casa i al carrer. La gent cantava la vida i el cant acompanyava els dies. Érem un País que cantava i ara ja no. No se sent cantar ni al carrer ni a les cases i ens sembla que per cantar se n’ha de saber; hem cedit el cant a qui en sap convertint-nos en espectadors passius. Gaudim de la música, però ens l’han de donar feta, en el lloc indicat i el moment assignat.
Les paraules de Miquel Gil em van ressonar prou més enllà del fet de cantar. Potser és la deriva –diguem-ne moderna i capitalista– que ha anat segmentant i professionalitzant tots els espais de la vida i en els últims anys les fetes majors i la cultura popular han anat quedant arraconades per festivals molt ben organitzats on es porten grups molt bons. Cada vegada més grans, cada vegada més escenaris, més espectacle, més gent. Tot comptat al cèntim d’euro i tot calculat perquè sigui atractiu, perquè vingui gent.
El maldecap per mi és que aquest model d’oci on la cultura és per ser ‘consumida’ es mengi i arraconi –encara més– l’espontaneïtat i la festa al carrer, on la cultura és per ser ‘viscuda’
No és pas que em sembli malament que hi siguin o que no m’agradin; una cosa no hauria d’anar renyida amb l’altra i els festivals són una bona excusa per programar un determinat tipus d’espectacles i de cultura i aquesta mena de mercantilització hauria de servir –si no és demanar massa– per pagar sous i condicions laborals dignes a tothom del sector. El maldecap per mi és que aquest model d’oci on la cultura és per ser consumida es mengi i arraconi –encara més– l’espontaneïtat i la festa al carrer, on la cultura és per ser viscuda.
En aquelles sardanes postpandèmia pensava en com és de bonic que la gent es posi a ballar sense esperar instruccions ni tenir gaire coneixement previ. I perdoneu pels tòpics, però és difícil explicar la germanor i la força d’una sardana amb molts balladors. I la sensació –gairebé certesa– que aquesta mena d’actes cada vegada es van programant menys, que la cultura popular perd espais perquè al final els pressupostos dels ajuntaments són limitats i es prioritza l’espectacle que es vulgui gran i vistós. La “dictadura de la quantitat” com deia fa uns dies Cesk Freixas. La competència constant entre grups, festivals, ajuntaments i administracions, la necessitat de vendre i vendre’s, i el menyspreu a la petitesa i a les coses senzilles.
Lluny del focus dels mitjans de comunicació és bonic saber que al Ripollès tota la mainada de cinquè de totes les escoles de la comarca ha cantat “Matinet me’n llevo” a ple pulmó els darrers anys
Però enmig de l’embat de la cultura sobreorganitzada i privatitzada, ben lluny del focus dels mitjans de comunicació i dels grans escenaris perimetrats i amb entrada anticipada, és bonic saber que al Ripollès tota la mainada de cinquè de totes les escoles de la comarca ha cantat “Matinet me’n llevo” a ple pulmó els darrers anys. I que hi ha sardanes que es fan grosses i fortes en alguna plaça petita. Que hi ha colles de diables o castells, concerts sense horaris, sopars al carrer i avis que gairebé sense poder ballar continuaran comptant i repartint. Que hi ha entitats i organitzacions perdent hores i dies per organitzar coses amb un esclop i una espardenya amb l’únic objectiu que la gent s’ho passi bé i fent equilibris per no perdre cèntims.
No hi ha poble viu sense cultura popular i no hi ha cultura popular si no és viva. Que siguin vives les paraules d’Estellés:
No et limites a contemplar les hores que ara venen.
Baixa al carrer i participa.
No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.
