Durant els darrers anys, la crisi ecosocial s’ha instal·lat amb força a l’esfera pública, i amb ella també el debat sobre culpes, responsabilitats i càrregues. Emergeix així la dialèctica entre exigència individual i impugnació sistèmica, entre el que tenim a les mans i el que se’ns escapa i sembla poc menys que impossible. I és que, té sentit reciclar a casa si les multinacionals no es responsabilitzen dels seus residus? O no agafar el cotxe mentre un milionari emet tones de carboni amb el seu jet privat? Des del nostre punt de vista, existeixen raons per no abandonar el terreny de l’acció individual.
Per començar, és una fal·làcia assumir que tot acte polític hagi d’estar subjecte a la conseqüència última de canviar el sistema. Hi ha un component ètic, inherent a la nostra pràctica, que fa que en la vida quotidiana intentem construir espais que escapin de les lògiques d’opressió del sistema, com el cisheteropatriarcat, el racisme o el colonialisme. Això no ho fem perquè la nostra acció es tradueixi directament en el desmantellament d’aquestes xacres, sinó per la consciència del nostre rol dins d’una estructura social que rebutgem i aspirem a canviar.
La crisi ecosocial s’explica per un model econòmic concret al qual el nostre dia a dia no és aliè. Obviar-ho és negar que vivim i socialitzem en un sistema que impregna els diferents àmbits de la nostra societat. Per tant, desviar-se d’aquest patró pot ser una via per trencar amb l’alienació capitalista i fer-nos connectar amb nosaltres mateixos i el que ens envolta; recuperar així la consciència de la qual se’ns priva en relegar-nos al paper de màquines funcionals del capital.
Els canvis que calen no podran fer-se efectius sense subvertir el sistema de valors dominant. Els hàbits individuals “nocius” provenen d’una mentalitat neoliberal, individualista i aliena a la nostra ecodependència
A més, hi ha un vessant pedagògic important. Els canvis que calen no podran fer-se efectius sense subvertir el sistema de valors dominant. Els hàbits individuals “nocius” provenen d’una mentalitat neoliberal, individualista i aliena a la nostra ecodependència. Si no adobem aquesta terra cremada, hostil a tota llavor transformadora, serà impossible fer brotar els cultius d’una transició ecològica. En aquest sentit, l’acció individual pot ser una eina per desmantellar el marc hegemònic i construir-ne un de més favorable.
Res d’això és incompatible amb dir que la responsabilitat davant la crisi ecosocial és asimètrica i que el canvi no pot venir únicament –ni principalment– d’actes individuals. La degradació ecològica s’explica per un sistema profundament desigual en què la contribució d’un individu pobre del Sud Global és inferior a la d’un europeu de classe mitjana, que a la vegada no té res a veure amb la d’un milionari. La responsabilitat de fer-hi front, per tant, no pot recaure en opcions voluntàries, ni aquestes haurien de convertir-se en motiu de culpa o autoexigència. Al contrari, poden i han de ser actes d’empoderament.
Sentir-se útil en actes senzills pot ser l’antídot a la desesperança i el nihilisme, fent de l’alliberació en l’esfera individual el trampolí per a l’acció en l’esfera col·lectiva que tant necessita el planeta.
